El Munt Gros i les dunes de Sa Mesquida
Mesos enrere els generosos companys de Cap Vermell publicaren una extensa i interessant entrevista a Joan Terrasa i, posteriorment, completaren la informació recollint la explicació científica sobre el funcionament d’un sistema dunar com el de Sa Mesquida.
Encara era un nin quan ja visitava el Munt Gros, una duna mòbil de grans dimensions; m’atreia el fet de comprovar com, any rere any, avançava i s’engolia la vegetació (pins i matolls) que trobava per davant. En Joan també ha copsat la bellesa d’aquest paisatge arenós i canviant i quan la duna ha arribat al final del trajecte ha experimentat el desencís d’haver perdut un element identitari i patrimonial.
Joan, malgrat el previsible final de la duna, es qüestiona si era realment inevitable dita pèrdua i torna al principi del recorregut, a la platja. Planteja si les bardisses artificials que es col·locaren a l’inici de la primera línia de dunes, a la part alta de la platja i que barren el pas al flux d’arena que es desplaça amb les ventades, són el parany que han impedit alimentar el Munt Gros amb noves aportacions d’arena.
Les tasques de restauració de la primera línia de dunes s’iniciaren l’any 2009, quan la degradació de la vegetació dunar era imparable. En un sistema dunar ben conservat la part alta de la platja és ocupada per dunes de petites dimensions i poc estables; es formen a l’entorn d’una petita mata vegetal i estan exposades a vents intensos. Aquestes primeres plantes tenen una doble funció: retenir arena i fer perdre força a les ratxes de vent, impedint el desplaçament del sediment. Sense aquesta retenció d’arena la platja s’aniria buidant i retrocedint; aleshores tendríem moltes dunes i poca platja.
Els investigadors saben que els sistemes dunars tenen, de forma natural, una notable capacitat de recuperació, per la qual cosa a l’hora de restaurar-los es decanten per la repoblació vegetal, retenir l’arena amb canyissades i bardisses, prohibir el pas a les persones per les zones degradades i evitar l’ús de maquinària. Un tipus de regeneració poc agressiva i que ha demostrat una contrastada eficàcia.
El Munt Gros era una duna aïllada i mòbil, amb unes dimensions que la feien imparable, cosa que no encaixa amb allò que correspon a una zona dunar com la de Sa Mesquida, on els amuntegaments d’arena s’entrellacen malgrat la seva inestabilitat.
Just darrere la platja de Sa Mesquida hi trobam dos canals; per un hi corre l’aigua del torrent homònim; l’altre és un pas que ascendeix en línia recta fins a la part boscosa i més alta del sistema dunar, és l’indret per on s’ha desplaçat l’esmentada duna. Les tramuntanades desplacen el sediment cap a la zona sud, a l’indret on té l’inici el canal, un pas d’uns quatre-cents metres de llargària amb uns costats limitats per l’avanç de la pineda (Pinus halepensis). A la part alta de dit canal hi havia una illeta de terra poblada de pins i arbusts que em servia de referència per comprovar com la duna s’hi apropava més i més, fins que l’arena la va cobrir completament.
El Munt Gros era una anormalitat; per això, amb els anys, vaig arribar a la conclusió que la seva existència era a causa d’un fet extraordinari. Calculava que la duna es desplaçava uns pocs metres per any; per tant, calia cercar la formació del gran munt d’arena en el segle XIX.
Maria Massanet i Antoni Picazo explicaren en el llibre La divisió territorial entre Artà i Capdepera la devastació que patiren ambdós municipis l’any 1852. El matí del 22 de novembre entrà per la mar un potentíssim temporal, el qual durant tres dies arrassà el municipi d’Artà (llavors Capdepera encara no havia aconseguit la independència municipal). Les fortes ventades i la intensa pluja enderrocaren cases i parets, mataren animals, tombaren i esqueixaren arbres i fent malbé molts camins. L’aparellador Pere d’Alcàntara Penya fou convocat a una sessió extraordinària a celebrar a l’Ajuntament d’Artà i se li encomanà fer una avaluació de danys.
Just dins l’actual municipi d’Artà hi comptabilitzà més de 12.000 arbres caiguts i uns 1.200 animals morts. A Capdepera la zona més afectada va ser la vall del torrent de Sa Mesquida, un indret molt exposat als efectes de les tramuntanades, on caigueren 2.278 arbres i es produïren nombrosos danys a cases i terres. En el conjunt del nostre municipi es perderen 6.156 arbres; la suma dels danys es va valorar en 32.528 lliures.
Davant una tempesta d’aquella magnitud el cordó dunar de la platja de Sa Mesquida quedaria arrassat; bona part de l’arena de la platja i de les dunes seria desplaçada cap a l’interior on fou acaramullada formant un enorme munt de sediment. Les ratxes de vent obriren pas per dins el canal i el despoblaren de vegetació; els pins caurien un darrere l’altre i, una vegada arrencats i les arrels aixecades, el sòl fou fortament erosionat.Des de llavors la vegetació pròpia de l’indret no ha arrelat dins el canal.
Aquella infernal tempesta va destrossar en tres dies el sistema dunar de Sa Mesquida i gràcies a la seva gran capacitat de recuperació aconseguí, amb els anys, l’equilibri perdut. L’erosió que provoca l’ús intensiu de les platges és molt més letal perquè fa impossible la seva recuperació. A inicis d’aquest segle vaig recórrer dita platja i el sistema dunar, deixant constància fotogràfica:
[imatge1] A la primera imatge s’observa com el primer cordó dunar estava desfet i les mates de borró esmorteïdes, perdent la seva funció de retenir l’arena.
[imatge2] Fruit d’aquell desequilibri a la primera línia de dunes es produí un amuntegament d’arena avançant cap a l’interior més enllà de la zona dunar.
[imatge3] La tercera fotografia és el testimoni gràfic del final del Munt Gros, entrant a la zona boscosa que l’immobilitzà.
Josep Terrassa Flaquer
