El vent al cor,

la mar als ulls

 

Volant amb el meu windsurf a Cala Agulla abans que una onada el fes bocins.

A canvi d’ajudar un poc recollint material de l’escola de windsurf o traient la llanxa -si feia bo, l’embarcació solia dormir damunt la platja-, em deixaven agafar aquells windsurfs tan enormes per sortir a fer l’animal. Així també feia un poc de propaganda d’un esport en hores baixes. Aquells tancs eren tan estables que, si feia poc vent i bona mar, era molt fàcil posar-los de cantell fins i tot marxa enrere. Posava la vela al revés. Ma germana, que tenia deu anys, em pujava damunt les espatlles… O amb en Gabi Oviedo agafàvem el tàndem -un windsurf enorme amb dues veles- i navegàvem cantant cançons de La polla récords: “¡Ayho, ayho, ayho, ayho! Cuando llega fin de mes”.

Un dia, un neerlandès que feia feina a l’escola em va proposar que sortíssim plegats amb dues taules a fer una filigrana. Quan vam ser enmig, les vam empopar i ajuntàrem les dues veles. Ell en va agafar una amb cada mà i em va dir que passàs a proa per fer el pi. I així navegàrem una estona. Estranyament, a la vorera no ens esperava el mànager de cap circ.

Els nostres malabarismes nàutics no tenien cap transcendència. Però hi va haver un altre treballador de l’escola que va aconseguir alçurar a tota la platja. Es tractava d’en Bodo, un alemany ros que tornava boietes a les al·lotes, i elles a ell. Una horabaixa va agafar la llanxa, se’n va anar amb una amiga mar endins i s’hi estaren una bona estona.

Quan tornaren, en apagar el motor, esclataren els aplaudiments. Gent de l’altra punta de la platja també s’hi apuntà sense saber que estaven aplaudint un pinyol.

 

Na Medi (a la foto asseguda a la cadira), venia d’Alemanya cada any per ocupar-se d’atendre els clients a la taula de l’escola. Un angelet que trob a faltar.

Quan vaig treure’m el carnet de conduir, també em tocava fer d’ambulància. Un pic, vaig dur un turista al metge que va caure amb tan mala fortuna de la banana que es va desencaixar la mandíbula. En vaig acompanyar un altre que es va dislocar la clavícula. I un tercer, no el vaig acompanyar, però és digne de menció per la curiositat del cas: va caure tant de cul que l’impacte amb l’aigua li va fer efecte lavativa. En aquest cas, només es va fer mal al seu amor propi, pobret.

 

Na Merry Johnson asseguda a la taula de l’escola.

Jugar amb el frisbee, sortir a navegar amb el làser (un vaixell de vela petitet), amb el hobie cat, fer un partit de futbol o de vòlei… No només me n’anava sense crema ni gorra, tampoc duia aigua. Per sort, quan no podia més de set, hi havia un oasi anomenat Merry Johnson. Sempre venia amb el seu termo. Amb set o sense, sempre feiem la xerradeta. El tema més recurrent, especialment els mesos de juny i juliol, era que, segons ella, hi havia un iceberg entre Menorca i Mallorca perquè trobava que l’aigua era massa freda. M’encantava parlar amb ella, del que fos, i ella tenia una paciència infinita amb el meu anglès d’institut.

Un dia d’hivern, li vaig dur una caixa de taronges a ca seva, a Sa Font de sa Cala. A la terrassa hi tenia penjat un marc daurat amb ginya de pescar. A través d’ell quedaven enquadrats la mar, una pineda, el paisatge de Mallorca, convertit en obra d’art.

Everything But The Girl a Walking Wounded fan un homenatge a l’efecte marc.

 

De festa per Life amb desset anys.

El centre d’operacions de tota aquella colla era la discoteca Life. La cara que em posava el seu Dj, n’Ono, quan li anava a demanar una cançó de Depeche Mode o Police era un poema. Aquest neerlandés, l’única persona de color que vaig veure a Cala Rajada durant molts anys, era més de Don McLean o Cristopher Cross.

Però també entraven novetats amb comptagotes. Allà vaig sentir per primer pic a George Michael i el seu “Wake me up before you go go”.

He de cavalcar, cavalcar com el vent

Per ser lliure de nou

Cristopher Cross-Ride like the wind

 

La discoteca Life aprofitava la moguda surfera per fer festetes de promoció. Na Merry no fallava mai. Dins la regadora, molt probablement, hi havia vodka lemon.

Als windsurfs també hi fèiem festes noltros, els més jovenets. Un any vam muntar una colla on hi havia un francés, dos barcelonins, un madrileny, un llonguet i jo. Semblàvem el començament d’un acudit i, de fet, el que més feiem era riure.

Amb ells, quan hi havia lluna plena, tocava sangria a Cala Agulla. Llavors, la taula de l’escola ens servia de bar. Aquella tauleta blanca era la més polivalent de tot Mallorca.

 

Nacho, China, Felipe, Javi, Eimeric, Goro, Carla, Tathiana i Felipe. Una bona barreja de gent encantadora de Mallorca, França i Madrid. Amb ells vaig riure per les butxaques.

Hi havia una maleïda regla no escrita que sempre es complia: si sortia una nit fins a les tantes, l’endemà feia vent. Quan bufava fort i no hi havia massa onades, m’agradava allunyar-me de la costa fins que Cala Rajada tornava petita.

Érem la mar, el vent, jo i una llarga estela de perles blanques. La remor de la planxa lliscant per l’aigua era música. Quan res podia ser més perfecte, dos peixos voladors passaren per damunt la proa. Era el primer pic que els veia, ni tan sols sabia que n’hi havia a Mallorca. Quin regal! Només per aquest instant al·lucinant, ja va valer la pena fer windsurf. Però la mar, de tant en tant, et recorda qui mana.

 

Sempre volia més. Anar a tota velocitat, arrossegar el cos per damunt de l’aigua i tornar a pujar damunt la post. Surfejar les onades i utilitzar-les de trampolí. Fins que una d’aquelles ones em va trencar damunt amb tal força que el peu de màstil va arrebassar un tros de la planxa deixant-hi un forat irreparable. Era un dia de nord a Cala Agulla. Un dia genial. Però per a mi s’havia acabat.

Em vaig fermar la vela a un peu. Vaig pujar damunt la post, i vaig començar a remar cap a la vorera. Quan estava a uns trenta metres, no anava ni endavant ni enrere. Em vaig desfermar la vela i vaig sortir amb la taula sense dificultat. A continuació, em vaig tornar a ficar a l’aigua. Em vaig tornar a fermar la vela al peu i a nadar.

Els estrangers em miraven des de la vorera. Estava molt a prop, però la correntia era tan forta que no em movia del lloc. Vaig continuar nadant, sense desanimar-me. El windsurf, a l’hora d’aprendre a persistir sense perdre els nervis, era un gran mestre. T’ensenyava a intentar-ho un pic i un altre fins que les coses sortien. No les tenia totes, però no hi pensava. La qüestió era tirar endavant. I vaig aconseguir-ne sortir.

Al costat del Paradís d’en Barbassa, quan desmuntava la vela per anar cap a casa amb el meu estimat windsurf trencat per a sempre, va arribar el cotxe dels morts amb dos taüts. En el meu interior, aquell dia, qualque cosa molt profunda va canviar.

El windsurf, durant molts anys va tenir una aura d’”esport pijo” (com el tenis primer o el pàdel després). Un poc ho era: havies de tenir doblers per tenir bon material, això sens dubte. Però també és veritat que físicament era molt exigent i que després dels inicis, de “pijos, pijos” en quedaven ben pocs. Perquè progressar costava anys. Perquè de tant en tant et passava qualque desastre i arribaves a passar un poc de por. Perquè era embafador haver de traslladar màstil, botavara, taula, veles… Tenir temps el dia que feia vent, trobar-te en bona condició física…

 

Quan la gent es va adonar que haver de traginar tot allò amunt i avall sense garanties de tenir les condicions òptimes, el windsurf va anar morint.

Dels que començaren als vuitanta, només continuen practicant-lo els que realment embogiren per aquell esport. Ja ronden la seixantena, però encara avui, siguin on siguin, en veure que s’alça vent, es posen nerviosos i frisen per posar-se en remull. Duen el vent al cor.

 

 

En Siggi, en Lluis, en Sinto i en Carlos als vuitanta. Quaranta anys després, continuen enganxats al vent.

 

Amb na Silke, a Cala Agulla.

 

 

Na Tathiana i l’Imma al racó dels surfs.

 

 

Una bona amiga, na Silke, en una de les festes de disfresses de Life.

 

 

El DJ Ono i un dels cambrers de Life, en Pirri.

 

Stefan, Silke, Carola i Götz. En Götz i na Silke són els germans Breitsprecher, de Bielefeld. Venien cada estiu perquè son pare tenia una casa a Cala Rajada. En Götz hi va acabar quedant a viure-hi amb la seva família.

 

 

Pirri, Carola, Paco i Ángel.

 

Rafael a Life.

 

Simone, Conny, Dietmar, Siggi i Silke.

• Moltes gràcies per les fotografies a Wilfred Marek, Silke Breitsprecher, Antònia Obrador, Lluís Ladària i Tathiana Sánchez Cuenca.

 

Miquel Piris