LES CRISIS DE LA DEMOCRÀCIA
Hem de començar per definir que entenem per democràcia; si volem tocar de peus a terra, i trobar un significat a “crisi”; si hem de navegar pel procel·lós món de la política evitant discursos sense contingut.
Deixant de banda les desaparicions violentes d’estats democràtics (Espanya 1936, Grècia 1967, Xile 1973) el fracàs de la democràcia sol esser un fenomen lent, motivat per múltiples causes, cap d’elles suficient per si mateixa per fer-la caure, però si necessària.
La desigualtat econòmica afecta a las creences de les persones que veuen estancats els ingressos i la possibilitat d’ascens social, erosionant-se la cohesió social. Tret d’una minoria que te interioritzats els valors de la democràcia, la major part de l’electorat en fa una lectura instrumental i, si no entreu profit no s’hi se sent emocionalment lligat.
La mateixa evolució de les societats vers el que s’ha anomentat posmodernisme; caracteritzat pel relativisme cultural, la multiplicitat de veritats i l’insitència en la identitat; polaritzant la política fins a extrems insuportables socava la democràcia. Que la tribuna pùblica sigui monopolitzada per polítics que no tene cap empaix en mentir i denigrar a l’adversari, ara convertit en un enemic a batre, utilitzant si cal l’infàmia; que la judicatura actui de part o que el legislatiu es converteixi en una corretja de transmissió del executiu; desprestigia la democràcia, encara més si part de l’electorat participa activament d’aquestes miseries.
El diseny de la democràcia és curt-placiste, cada quatre anys els polítics necesiten renovar la confiança de l’electorat. Així, hi ha una tendencia en aplaçar per a demà les questions de les que no en poden treure un rèdit inmediat. ¿Quin interes pot tenir un polític en dedicar recursos, sempre escasos, en un pla d’ensenyança del que en treurà profit la propera generació? Aquest és un més dels motius del fracàs escolar que mai surt als informes dels polítics.
Errors en els disenys constitucionals poden ser aprofitats per fer tembelejar la democràcia, el cas més conegut és el que permetè a Hitler fer-se amb el poder a través dels mecanismes de la constitució de Weimar.
Els governs i els parlaments, en l’us de les seves potestats, poden anar introduint practiques de dubtos pedigrí democràtic (propostes de llei omnibus) i anant promulgant lleis que per acumulació la van erosionant a l’ampar de la defensa del suposat be suprem que és l’Estat (llei mordaça).
La política és un mercat d’informació asimètrica, en el que uns, els polítics estan en posssió d’unes dades i coneixements vetats a la ciutadania i que utilitzen en benefici pròpi, no tenint els ciutadans manera de saber fins a quin punt els que se’ls trasmet és el que de veritat interessa, generant-se una desconfiança vers la clase política.
La democràcia funciona quan les diferencies a dirimir i els acords i transaccions entre els partits son asumibles per totes les parts, però quan hi ha en joc, sobretot en periodes de canvis socials accelerats, questions que fan trontollar intereses i creencies, la democràcia aviat pot deixar d’esser un mètode acceptat per les parts, que assajeran mantenir els seus privilegis acudint a vies no parlamentaries.
El capitalisme i la demòcracia son un matrimoni mal avingut, excepte potser durant els “30 gloriosos”. Tots, un moment o altra, ens hem imaginat la fi del mòn, en canvi, s’ha dit, que ens és impossible imaginar-nos el final del capitalisme.
Des de Thatcher (1979) i Reagan (1981) el capitalisme va guanyant terreny a la democràcia amb l’anuència i complaença de l’electorat. Pot sobreviure la democràcia sense democrates?
Està en crisi la democràcia? I, si hi està, com i quan ens adonarem que s’ha donat el pas de no retorn? I, arribat el cas, qui sortirà en la seva defensa? Flexions i reflexions d’aquest empedreït a partir de “Las crisis de la democràcia” del profesor titular en el Wilf Family Department of Politics de la Universidad de Nueva York, Adam Przewosrski.
Adam Przewosrski. Las crisis de la democracia. Siglo veinteiuno. Pp. 239.
