Hi ha institucions (o autoinstituïdes institucions) o col·lectius que ho tenen relativament més fàcil guanyar-se, de boqueta, – ei!, no sospirem miracles- les adhesions de la gent. Basta que es facin portaveu d’una qüestió més o menys de moda, més o menys necessària, per guanyar adeptes, likes a les xarxes socials i fer una mica de rebombori públic. Quan això passa semblen untades d’una mena de Veritat Absoluta que tot allò que diuen i publiquen es converteix en matèria de fe que, acòlits i associats – la teranyina pot créixer una mica més, professen amb cega obediència. I fins i tot, sol passar, ateses les nobles intencions amb què revesteixen el seu credo, que allò que diuen és immaculat. Sembla que, de les espúries intencions que denuncien a institucions públiques – especialment- i la classe política que les atén, ells n’estan quitis, com si un estrany bateig els hagués eliminat aquesta possible màcula. Màcula que prové no tant del credo que les sustenta com de les persones que amb més o menys oportunisme contaminen – la paraula pot ser més gruixada- les nobles intencions. Quan te n’adones de la farsa és quan poses en dubte la credibilitat o, com a mínim, te’n malfies.

Acaba de llegir l’article clicant damunt la icona: