La llengua alemanya a l’exili i altres històries (1933-1945 i més)
Miquel Llull, Bibliotecari del Golea
«Falscher Wind […]».
Thomas Mann, 10 novembre 1950.
Una de les coses que he anat aprenent aquests meus darrers anys alemanys, és el dol que va suposar per molts d’escriptors i artistes l’exili i la desestructuració del món cultural alemany, substituït per una altra cultura completament aliena al seu tarannà. Els artistes rai!, que pogueren seguir pintant, esculpint, dissenyant…, mostrant la seva obra, però els escriptors quedaren completament fora de joc. Sí, podien escriure, però no podien publicar, si més no en la seva molt estimada llengua alemanya. Ho havien de fer en traduccions i no sempre era possible, com va ser el cas del nostru Karl Otten.
La tragèdia de perdre la llengua és tot un terrabastall per a tothom, però encara ho és més per als escriptors.
Bé, els catalans sabem perfectament que vol dir això de perdre la llengua. Espanya, el Regne d’Espanya, la Gran Castella o com putes se digui, fa segles que s’hi ha entossudit, tant sigui en dictadura com en «democràcia».
Però les circumstàncies entre aquell exili alemany i el nostru són tan diferents, que ho deixarem per un altre dia i avui parlaré dels alemanys desarrelats a la força de la seva Heimat i, per tant, de la seva llengua.
* * *
No cal dir que l’exili de 1933 d’unes certes elits culturals alemanyes va ser una autèntica catàstrofe intel·lectual i, especialment, també lingüística que va afectar molt profundament l’obra escrita i també fins i tot la seva identitat.
De fet, l’exili es va convertir en una malaltia greu, perquè va suposar perdre el públic i que els aclaparàs un sentiment de desarrelament molt difícil de superar.
La llengua va ser segrestada pel règim nazi i molts dels autors exiliats pressentien que això li suposaria una greu degradació, perquè l’alemany s’hauria posat al servei de la barbàrie.
I a vegades queien en l’infantilisme perquè no podien mantenir converses matisades ni resoldre problemes burocràtics (com me passa a mi amb l’alemany, vaja!).
Alguns no s’esforçaven a aprendre la llengua del país d’acollida, perquè això suposava acceptar que aquest, l’exili, anava per llarg i no s’ho podien creure. Enyoraven Alemanya, el seu públic, el seu ambient cultural i l’autodefensa els portava a glorificar la llengua, a intentar mantenir-la lluny de les urpes dels seus usurpadors.
I tot això acompanyat d’una pèrdua absoluta de l’estatus social i econòmic que tenien abans, quan podien viure de la seva feina. L’excepció de Thomas Mann no ens ha de fer perdre això de vista. Fins i tot el seu germà, Heindrich Mann, un dels altres grans escriptors alemanys del seu temps, va viure gairebé en la indigència i només l’ajuda del seu germà, premi Nobel i ric, li va permetre de sobreviure en uns Estats Units que no toleraven els escriptors d’esquerres, com ho era ell. No, no era fàcil acostumar-se a viure en un «desert cultural» on dominaven les lleis del mercat i de Hollywood. I, a més, les petites editorials de l’exili, establertes a Holanda, com Querido i Allert de Lange, o la revista Die Sammlung, no podien de cap manera suplir les editorials i revistes que havien perdut i els escriptors tenien la sensació de parlar en el buit.
També són molts els testimonis que parlen del sentiment de sentir-se «estranys al paradís». De fet, molts d’ells no tenien la sensació de viure a cap «paradís» i se sentien vigilats i no desitjats. Els problemes amb les autoritats d’immigració eren constants, les visites inesperades de la policia, el perill de la deportació… Jack Bilbo, per exemple, fugint dels nazis alemanys i dels feixistes espanyols, va acabar passant una llarga temporada en un camp de concentració d’Anglaterra.
* * *
Alguns optaren pel suïcidi, com Walter Benjamin, atrapat a Port Bou entre la Gestapo i la Guardia Civil; o Ernst Weiss davant l’entrada de les tropes de la Wehrmacht a París i que serà el protagonista absent de la novel·la Transit d’Anna Seghers; o el poeta expressionista Walter Hasenclever suïcidat en un camp de concentració francès tot tement la seva entrega als nazis i que malgrat tot havia dit: «Ich bin ewig da» [seré sempre aquí]; o Stefan Zweig que, sense perill imminent des del Brasil estant, va entreveure que el seu món estava acabat i no el va voler sobreviure.
Sembla que el nostru Franz Blei també es va suïcidar a Nova York, malgrat que Thomas Mann va intentar trobar-li un contracte de feina amb la Metro-Goldwyn-Mayer per tal que pogués sobreviure.
* * *
Després de la guerra i de la derrota nazi, alguns tornaren a Alemanya, però d’altres no ho varen voler fer o no pogueren.
Entre els que tornaren hi hagué Theodor W. Adorno, que va justificar el seu retorn precisament a la dependència del seu pensament envers l’idioma: «No va tornar a Alemanya perquè estimàs Alemanya, sinó perquè el seu pensament filosòfic estava indissolublement lligat a la llengua alemanya». Adorno, a més, havia hagut de suprimir el seu llinatge jueu Wiesengrund i deixar només la inicial, perquè fins i tot els seus companys d’exili i molts nord-americans trobaven que hi havia massa jueus a l’Escola de Frankfurt.
El crític teatral Alfred Kerr va expressar la seva desesperació en veure’s privat del seu instrument de treball: «Mai més tornaré a escriure en alemany! Em serà difícil acomiadar-me d’aquesta llengua a la qual he donat tant».
L’actriu i guionista Salka Viertel, va descriure la frustració de no poder-se expressar plenament en una llengua d’acollida: «Aquesta fugida, aquest ser expulsats de la pròpia llengua és el pitjor… No serem mai capaços d’expressar-ho tot en una llengua que no és la nostra!»
Erika i Klaus Mann, fills de l’autor de La muntanya màgica, durant l’exili foren uns activistes. Klaus ja s’havia sentit «estranger a la seva pròpia pàtria» i des d’Amsterdam va ser el motor de la revista Die Sammlung, amb la qual s’intentava mantenir unida la literatura alemanya de l’exili. Durant l’exili també va escriure Der Vulkan, on descriu la tensió política i personal que va viure i l’obsessió pel suïcidi d’alguns dels seus amics i per la pèrdua d’identitat i de sentit de l’escriptura des de l’exili estant.
Erika Mann va fundar el cabaret literari Die Pfeffermühle per atacar el nazisme i, a més, fent-ho en alemany com a eina de sàtira.
Erika es va anar adaptant a la vida cultural dels Estats Units fent multitud de conferències, però va estar amatent a lluitar per la «millor Alemanya» que representaven els exiliats.
Els dos publicaren alguns llibres en anglès, però eren versions d’orignals alemanys, que seguia sent la seva llengua.
L’historiador i també fill de Thomas Mann, Golo Mann, va analitzar la situació de l’escriptor: «L’únic instrument [de l’escriptor] és la seva llengua… una llengua que no es pot separar de les coses que ha d’expressar». També va destacar l’estatus híbrid dels exiliats: «Ja no eren alemanys i, tanmateix, encara ho eren. Vivien per tolerància en països que els havien acollit però als quals no pertanyien».
Hermann Kesten va resumir l’essència de l’obra a l’exili amb aquestes paraules: «Cada frase alemanya original, cada expressió gramaticalment correcta escrita avui, forma un pont sobre el diluvi alemany, una connexió entre l’ahir i el demà».
El novel·lista Lion Feuchtwanger ho va reblar de manera contundent en definir el seu vincle idiomàtic: «És la llengua alemanya la que sento que és la meva veritable pàtria».
Un cas especial és el d’Alfred Döblin que, acabada la guerra, va comparèixer per Alemanya amb l’uniforme de coronel de l’exèrcit francès d’ocupació després d’haver viscut de manera miserable el seu exili als Estats Units i de congriar un odi profund cap a l’exitós Thomas Mann. I, potser per això, es va trobar amb un buit; les seves obres no es reeditaren i va intentar amb la revista Das Goldene Tor fer de pont entre els escriptors que havien restat a Alemanya durant el règim nazi i els exiliats. Va fracassar i se’n va tornar a França, però va morir en un asil alemany.
***
Precisament una de les polèmiques més agres de la postguerra va ser entre els exiliats i els qui es quedaren a Alemanya. Entre aquests darrers, a més, la polèmica va entre els col·laboracionistes i els resistents. No cal dir que a partir de 1945 tothom volia haver estat resistent, cosa que evidentment no va ser així. Gottfried Benn, el gran poeta expressionista, va ser un d’aquestes que donaren cobertura al règim nazi. Per altra banda, Thomas Mann considerava que totes les obres publicades sota els auspicis de la Cambra de Cultura del Reich implicaven una col·laboració i havien donat cobertura al règim.
Sigui com sigui, a les dues alemanyes els «emigrants interiors» i els «exiliats» foren valorats de manera diferent. A la Occidental els emigrants interiors foren acollits com a resistents per haver quedat amb el «poble» i haver sofert els bombardejos que destruïren Alemanya; els exiliats foren vists com a sospitosos de «comunisme» i de viure la guerra des de la barrera del seu exili daurat, cosa que, com hem vist, no era certa en la majoria dels casos. A l’Alemanya Oriental els més ben rebuts i acceptats foren tots els escriptors comunistes que no s’havien apartat de les directrius dels partits. Karl Otten en quedava exclòs, per tant.
Com ja vos podeu imaginar, hi va haver molta gent entre els exiliats que quedaren en terra de ningú i molts d’ells ni es plantejaren tornar perquè sabien que no serien ben rebuts a cap banda, tampoc a Àustria que va ser un dels tres estats que varen néixer de la desfeta del Reich.
En tot cas, aquesta polèmica entre «exili» i «emigració interior» no es va resoldre amb quatre paraules i, de fet, encara no s’ha resolt. Per tant, remet a la bibliografia per qui vulgui aprofundir en aquest aspecte d’una de les conseqüències de la guerra i de la derrota alemanya.
* * *
De manera destarotada he fet un petit resum d’algunes de les coses que es poden trobar a la bibliografia. La llengua, pels alemanys, és el seu esperit. Sense la llengua no hi hauria alemanys encara que hi hagués una, dues, tres o tres mil Alemanyes. Sorprèn, per tant, que tants alemanys no entenguin el que és viure essent parlant d’una llengua sense estat, com ho som noltrus, els catalans, tant els insulars com els continentals, perquè molts alemanys hi han viscut molt de temps, sense un estat al seu darrera. De fet, encara n’hi ha molts, a Rússia, a Polònia, a Romania, a Itàlia, a França… que han estat sotmesos constantment a un procés de degradació cultural i lingüística que, juntament amb les deportacions de postguerra, els ha portat gairebé a l’extinció. Però ara tenen la República Federal, Àustria i Suïssa.
Què tenim els catalans? Per un costat silenci, oblit i menyspreu… i per l’altre, una maquinària estatal i ultrajudicial que pretén acabar amb la nostra existència davant els ulls aclucats de tot Europa i, per tant, també d’Alemanya.
Capdepera, juliol 2026
* * *
Exil
meinem Vater
Der sterbende Mund
müht sich
um das richtig gesprochene
Wort
einer fremden
Sprache
La boca moribunda / s’escarrassa / pel mot ben / dit / d’una llengua / estrangera.
Hilde Domin (1909-2006).
Versió catalana d’Ignasi Pàmies.
Bibliografia
Andress, Reinhard (2001). Der Inselgarten: das Exil deutschspracher Schirftsteller auf Mallorca 1931-1936. Amsterdam: Rodopi.
Braun, Ursel (2025). Exil im Paradies: von Marta Feuchtwanger bis Helene Weigel. Ebersbach & Simon.
Feuchtwanger, Lion (1940). Exil. Amsterdam: Querido.
Mann, Erika; Mann, Klaus (1996). Escape to life: Deustche Kultur in Exil. Rowohlt Taschenbuch.
Mann, Thomas (2025 [1945]). Deutsche Hörer!:Radiosendungen nach Deutschland. Fischer Verlag.
Möller, Horst (1984). Exodus der Kultur: Schriftsteller, Wissenschaftler und Künstler in der Emigration nach 1933. München: Verlag C.H. Beck.
Neumarhr, Uwe (2024). Das Schloss der Schriftsteller. C.H. Beck.
Nieradka-Steiner, Magali (2018). Exil unter Palmen: Deutsch Emigranten in Sanary-sur-Mer. Theiss.
Palmier, Jean Michel (1990). Weimar en exil: Le destin de l’émigration intellectuelle allemande antinazie en Europe et aux États-Unis. Payot. [versió anglesa: Weimar in Exil]
Plachta, Bodo; Fischer, Angelika (2011). Das Amsterdam des Klaus Mann. Berlin: A. B. Fischer.
Rifkind, Donna (2020). The Sun and her Stars: Salka Viertel and Hitler’s exiles in the Golden Age of Hollywood. New York: Other Press.
Schmidinger, Veit Johannes (2017). Transit Belgien: Deutsche und österreichische Künstler im Exil, 1935-1945. München: Allitera Verlag.
Senghers, Anna (1947). Transit. Konstanz: Verlag Curt Weller, [publicat en català a La Magrana, 2005, versió de Joan Fontcuberta; Postfaci de Christa Wolf]
Tashinskiy, Aleksey; Boguna, Julija; Rozmyslowicz, Tomasz [ed.]. Transtation und Exil (1933-1945): Namen und Orte. Recherchen zur Geschichte des Übersetzens. Berlin: Frank & Timme GmbH Verlag.
Tóibín, Colm (2022). El Mag. Barcelona: Àmsterdam. Versió catalana de Ferran Ràfols.
Ullrich, Volker (2024). Schicksalsstunden einer Demokratie. Das aufhaltsame Scheitern der Weimarer Republik. München: C.H. Beck oHG.
Weiss, Andrea (2008). In the shadow of the magic mountain: the Erika and Klaus Mann story. University of Chicago Press.
Weitz, Eric D. (2007). Weimar Germany: Promise and Tragedy. Princeton University Press.
Wittstock, Uwe (2024). Marseille 1940: Die große Flucht der Literatur. G.H. Beck.
Wunderlich, Heinke; Menke, Stefanie (1996). Sanary-Sur-Mer: Deutsche Literatur im Exil. Sttugart; Wiemar: Verlag J. B. Metzler.
Infra-Cròniques alemanyes
03. «Ein Kettenraucher der Liebe»: Klabund en un minut
05. Bombes sobre Soest [i el món]
06. Else Lasker-Schüler: cercant una ciutat pertot arreu
07. Franz Blei revisitat: Guerra Civil a Mallorca
08. Terror judicial
09. Klaus Mann cavalcant «Der Vulkan»
10. Die Erbauer der Pyramiden / Ein Mann auf Krücken
13. Un Trànsit complicat i inexplicable cap a l’exili
14. Arthur Segal a Cala Rajada
17. Emma Goldman
18. Erika i Klaus Mann a la Rivière
19. La República de Weimar: llums i ombres
