Aquests darrers dies hi ha hagut dues notícies que haurien d’haver trasbalsat el món. El món democràtic si més no.
No ha estat així.
Sembla que el món i, per tant, també Capdepera, està trasbalsat pel futbol.
Tant ho està, que fins i tot l’Ajuntament posarà una pantalla gegant per tal que els ultres puguin gaudir de l’espectacle de circ, on uns gladiadors lluitaran no per la seva vida, sinó per la glòria del seu ultranacionalisme i per la seva cartera milmilionària amb tot el capitalisme mundial enduent-se la part del lleó de tot l’espectable. És la màgia del futbol, diuen.
Una de les notícies que gairebé tothom ha oblidat, és que en plena crisi de l’habitatge, de la sequera, de la puta calor, els cossos paramilitars de l’Estat amb els seus ridículs tricornis han detingut a dues dones valentes que havien tengut l’honor d’enfrontar-se al capitalisme habitacional que destrueix la Terra. Engrillonades les han dut davant la (in)justícia espanyola per tal d’amenaçar-les i acovardir-les. Evidentment, amb el silenci còmplice del govern més progressista de la història del Regne d’Espanya. Perquè Espanya no dona més de si.
L’altra és que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha despullat a la (in)justícia espanyola i l’ha desarmada (contra el meu pronòstic, tot s’ha de dir!). Ara sabem que la cúpula judicial espanyola actua contra la llei i es mostra rebel davant el poder legislatiu i es nega a aplicar les lleis que emanen de la «sobirania popular». És més, es creu amb el poder de reescriure les lleis i marcar l’agenda política amb la seva criminal actuació.
Evidentment, ningú els atura els peus. És el cop d’estat permanent que, avui, 18 de juliol, celebra el seu apoteòsic triomf de fa 90 anys.
Però no passa res: seguiu amb el futbol i el seu estratosfèric ultranacionalisme, sigui aquest argentí o espanyol, Gibraltar o Malvinas.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
PD
En contra del que alguns pensen i diuen, no tenc res contra el futbol. He tengut la sort de jugar-hi molts anys amb dos dels jugadors més bons que he conegut: en Benito Hernández i en Pedro Sancho. I amb un gran entrenador i millor persona que em va ensenyar el què és jugar en equip: Agustín Muñoz. Ah, la fita més important de la meva «carrera» futbolística, és que vaig marcar el gol de la victòria en un partit contra l’Artà.
3. Una presidenta al servei dels criminals
