Abans de la dècada de 1960, Capdepera era una comunitat tranquil·la que mirava cap a la terra i cap a la mar. L’economia vivia al ritme de les feines del camp, la pesca tradicional al port de Cala Rajada i la manufactura artesanal de la llata. Però l’arribada del turisme ho va capgirar tot. En poc més de mig segle, el municipi ha experimentat una metamorfosi econòmica i social sense precedents, passant de la subsistència rural a convertir-se en un dels pols turístics i de residència internacional més potents del Llevant de Mallorca.

Analitzar l’impacte del turisme a Capdepera avui en dia obliga a fugir dels discursos simplistes. El fenomen presenta una balança on conviuen èxits econòmics innegables (generació i repartiment de riquesa) i impactes negatius que paguem en termes de qualitat de vida. La pregunta final, que té prou complexitat és: Podem seguir gaudint de la riquesa que el turisme ens dona i minvar el seu impacte negatiu en termes de qualitat de vida? És una pregunta per a la reflexió i el debat.

Hi ha, però, un impacte silenciós que patim cada vegada més intensament a la nostra pròpia pell estiu rere estiu, i on conflueixen part dels vectors que tenen a veure amb la nostra principal activitat econòmica: l’augment asfixiant de les temperatures urbanes.

El canvi climàtic és un fet global. Afecta a tota la terra. I al Mediterrani de manera important. Vull posar l’accent en allò que depèn de nosaltres, el efectes sobre nosaltres, el que ens afecta els dies i nits d’estiu. A Capdepera. (Pensa global, actua local!)

Les dades de Mallorca (no he aconseguit dades de Capdepera) segons AEMT

Quines coses de les que estan en mans nostres ajuden a explicar les pujades de temperatura?

1. Illa de Calor Urbana

 És un concepte que s’empra a l’urbanisme i al disseny de les ciutats. El creixement urbà i el dèficit de vegetació urbana a Capdepera funcionen com un autèntic multiplicador tèrmic local a través del fenomen de l’Illa de Calor Urbana. Aquest fenomen descriu com les ciutats pateixen un augment de calor de fins a 10 graus més pel fet d’acumular formigó i asfalt que son materials que funcionen com autèntics acumuladors de calor. Aquesta calor és més diferencial els vespres que és quan s’allibera la calentor acumulada durant el dia. La calor que patim no prové només del cel, sinó també de la pròpia existència dels nuclis urbans.

L’expansió urbanística ha exigit pavimentar milers de metres quadrats de sòl rústic forestal per fer front a les infraestructures: carreteres, carrers, rondes i grans esplanades d’aparcament. L’asfalt negre absorbeix fins al 90% de la radiació solar durant el dia.

A les grans zones d’aparcament de cotxes exposats al sol, les seves xapes metàl·liques superen fàcilment els 60 °C, funcionant com a radiadors . Tota aquesta calor acumulada durant el dia s’allibera lentament durant el vespre, disparant el nombre de nits tropicals i tòrrides, dificultant el descans dels veïns.

I és decisió nostra tenir-mantenir plans urbanístics expansius que augmenten la superfície construïda i obliga a més asfalt pels nous carrers. I també és decisió nostra el model de mobilitat interior del municipi, el model de zones per aparcar…

2. Estufes mòbils: el lloguer de cotxes

La mobilitat interior dels visitants (especialment els de lloguer vacacional) depèn del cotxe de lloguer (rent-a-car). A l’hivern, les nostres carreteres registren uns 9.000 vehicles diaris que circulen al poble, però a l’agost la xifra s’enfila fins als 24.000 vehicles al dia. I tenim el mateix poble. No ha crescut.

Els motors de combustió expulsen el 70% de la seva energia en forma de calor directa a l’atmosfera. Milers de cotxes atrapats en retencions cercant aparcament pel centre de Cala Rajada funcionen com una xarxa d’estufes en moviment. A més, els aparells d’aire condicionat (de cotxes, hotels i comerços) refreden els interiors a base d’injectar aire extremadament calent cap als nostres carrers.

La decisió de que puguin circular lliurement per tot el territori asfaltat gabellí o que tinguin moltes o poques restriccions depèn de nosaltres també. Cal triar en funció del model de poble que tinguem.

3. El preu de la tala de les pinedes litorals

 Aquesta retenció de la calor s’ha vist agreujada per la pèrdua de la protecció natural. Per aixecar la primera línia hotelera als anys 70 i 80, es varen talar milers de metres quadrats de pinedes litorals de pi blanc. Un sol pi adult funciona com un climatitzador natural gràcies a l’ombra. Quan substituïm aquests pulmons verds per ciment, hem eliminat l’escut natural de la costa. A més, les emissions dels cotxes creen una pantalla de gasos que atrapa la calor arran d’asfalt i impedeix que la brisa marina refresqui el nucli urbà. Seguim tolerant que qualsevol construcció nova comporti la tala d’arbres per no parlar d’algunes actuacions públiques absolutament reprotxables.

Solucions globals per a un problema local: com podem reduir la temperatura del poble? Alguna proposta.

Evidentment, si volem ombra hem de tenir arbres. Si volem ombres als carrer hem de tenir arbres als carrers. Més enllà d’això (que tots desitgem fos una realitat al municipi i ningú ho fa) hi ha experiències que poden ajudar a reflexionar o trobar camins alternatius a la resignació.

Capdepera no ha d’inventar la roda; molts de municipis d’arreu del món que pateixen una pressió tèrmica i turística similar ja estan aplicant estratègies d’èxit que faciliten la reducció de les temperatures urbanes. Aquí hi ha alguns exemples:

1. “Súper-illes” i peatonització (El model de Vitòria-Gasteiz i Pontevedra): Voler reduir la temperatura implica treure o reduir la presència dels cotxes als centres urbans. Crear eixos comercials i residencials tancats al trànsit rodat (avui dia les experiències de peatonització ofereix múltiples experiències que van de les restriccions al tancament general) redueix dràsticament l’emissió de calor dels motors i redueix el soroll ambiental, permetent obrir les finestres a la nit per refrescar les cases de forma natural.

2. Aparcaments verds i “Ombra Obligatòria” (El model de França): La legislació francesa obliga a cobrir els grans aparcaments a l’aire lliure amb plaques solars o amb cobertes vegetals de fulla caduca. Aplicar això als nostres aparcaments evitaria que el sòl s’escalfàs, generaria energia neta i protegiria els cotxes del sol directe.

3. Boscos urbans i reforestació microclimàtica (El model de Medellín, Colòmbia): La ciutat llatinoamericana ha creat “corredors verds” sembrant milers d’arbres natius interconnectats als carrers principals. A Capdepera necessitam recuperar ombres al sol urbà, als carrers i places. No baixarem la temperatura si no hi ha ombra. Plantem ombra, plantem arbres!!! Qui voldrà venir de turista quan tinguem temperatures de 40 de mitja? Qui voldrà fer feina? Qui voldrà viure així?

4. Cobertes i paviments reflectants (El model de Nova York i Los Angeles): Pintar els terrats de blanc (cool roofs) i aplicar tractaments reflectants més clars sobre l’asfalt de les carreteres (cool pavements) redueix dràsticament l’absorció de calor, fent que les superfícies urbanes es mantinguin fins a 10 °C més fredes durant el dia.

Tenim cada any un estiu més inhòspit, menys atractiu per viure i estiuejar per mor de les altes temperatures. Aquest fenomen no és únicament nostro, afecta a tota la terra i ha d’haver canvis globals, però també tenim clar que hi ha qüestions que hem fet noltros a Capdepera que ajuden a que faci més calor. Per tant, canviem, al manco, allò que depèn de nosaltres.

Cal que sia una prioritat de tot el poble: administració i societat civil han de fer feina plegats per a que viure a Capdepera en s’estiu sigui agradable. Hauria d’haver un pacte municipal per la baixada de les temperatures, per la creació d’ombra a tot l’espai lliure públic. No fer res, per inacció, resignació o voluntat, és igual a més calor l’any que ve!

Nota: Vull aclarir que he emprat a l’article expressions com ara “allò que depèn de noltros” o similars per descriure com ens governam a Capdepera donant la responsabilitat no sols als veïns que temporalment han optat per atendre els assumptes comuns a l’ajuntament (regidors) sinó donant la responsabilitat a tota la comunitat-poble, a tota la societat civil que és qui decideix delegar la gestió d’allò públic en alguns veïns cada quatre anys. És cosa de tots.

 

 

JM Rosa