La memòria que conservam sobre el passat de l’obra de pauma es limita a la darrera època de dita artesania; és a dir, de finals del segle XIX ençà. La majoria de gabellins, amb algunes excepcions, lligam dit passat a unes vivències llunyanes, a uns records transmesos pels nostres pares i padrins, i a un interessant arxiu fotogràfic que recull fidelment quasi un segle d’intensa activitat artesana.

L’escassa bibliografia disponible sobre el tema no ajuda a superar dita limitació temporal. El millor treball que s’ha publicat fins ara és obra de diversos autors i és de l’any 1990, amb el títol: L’obra de palma. Cistelles, graneres i cordats. La pobra documentació disponible va portar els autors a manifestar que “fins a la primera meitat del segle XX no es planteja l’expansió de l’obra de pauma de forma seriosa com a possible sortida econòmica a considerar” o també “el fet que l’obra de pauma generàs un actiu moviment comercial a finals del segle XIX no va esser més que una anècdota”. Dita desorientació encara segueix vigent.

L’artesania de l’obra de pauma sempre ha format part de la vida dels gabellins; una afirmació rotunda i em sembla que inapel·lable.

En desconeixem els orígens, que bé podríem situar a la prehistòria, però quasi segur que a l’època andalusina (entre l’any 908 i el 1229) ja formava part dels quefers quotidians dels nostres avantpassats; aquells que començaren a ser anomenats ‘gabellins’ (habitants de les muntanyes). Quan l’any 1300 el rei Jaume II manà la fundació de Capdepera l’obra de pauma ja era una activitat arrelada a la nostra contrada.

A l’inici de la segona meitat del segle XIX aquella antiga activitat artesanal es convertí en una prometedora indústria o protoindústria, segons expressió del professor Ramon Molina, orientada cap a l’exportació, principalment a Catalunya, cosa que generà un important comerç per via marítima. Així, entre 1860 i 1897 Capdepera va passar de 1.731 h a 2.746 h.

A Mallorca hi ha altres tres pobles com Artà, Pollença i Andratx, que han treballat l’artesania de la cistelleria utilitzant de matèria primera les palmes de garballó, una palmera que també abunda a dits termes municipals. Ara bé, la confecció de cistells i altres peces quedà històricament reduïda a l’àmbit local.

Un treball de camp realitzat per Magdalena Palmer Verger, publicat l’any 1958, concloïa que en els pobles de Pollença i d’Andratx hi havia aleshores un 15% de la població local que trenava les fulles del garballó. En el mateix any de 1955, les persones que feien obra de pauma en els pobles d’Artà i Capdepera representaven el 60% del conjunt dels seus habitants. Mentre que en els dos primers pobles la gent treballava per al consum local, en el nostre cas la producció d’obra anava dirigida a l’exportació.

En aquest salt quantitatiu que implica passar d’un treball artesanal fet ocasionalment a un altre que s’autoimposa un ritme i un compromís diari, hi hem de cercar l’inici de la nostra protoindústria; una transformació que va requerir d’una infraestructura econòmica i comercial (botigues, magatzems, mitjans de transport, llistats de clients, xarxa de distribució, etc) i que alhora es traduïa en un intens comerç. Des del moment en què la confecció d’obra de pauma fou capaç de crear estructures comercials s’entrava en una altra dimensió productiva, era l’inici d’un procés d’industrialització.

El poble, capaç de produir i d’introduir a diferents mercats uns centenars de tones d’obra de pauma, normalitzà que convenia expandir-se per altres pobles. Entre els anys 1884 i 1893 la gabellina Joana Maria Sancho i el seu marit passaren a residir a Pollença, on treballaren de forners. Els vespres na Joana ensenyava a les veïnades a fer obra de pauma seguint el model gabellí. En aquells escassos nou anys dita activitat artesanal no aconseguí arrelar.

A Artà, en canvi, sí que va fructificar la producció d’obra de pauma. Els artanencs també haurien treballat dita artesania des de l’època andalusina, però durant segles es limitaren a atendre les necessitats familiars i locals. Quan Capdepera començà a viure millor gràcies a la producció d’obra de pauma amb criteris industrials, entorn a 1860, molts artanencs migraren cap al nostre poble. Així, l’any 1867, Antoni Fuster Aguiló Ranxer passà a residir en el nostre carrer Major, on, l’any següent, fundava una empresa destinada a l’exportació d’obra de pauma. L’any 1885, segons el Padró de població de 1889, acollíem Eloi Fuster Forteza, el qual fundà una altra empresa d’exportació. I ja tombant el segle ambdós estengueren el negoci a Artà, on foren molt ben acollits.

Quan la nostra artesania es transformà en una indústria el poble entrà en una progressiva renovació; ja s’ha esmentat l’important creixement demogràfic i la creació d’una infraestructura comercial cada vegada més complexa; cal afegir-hi una considerable ampliació i millora de la xarxa urbana, les cases s’engrandiren i es modernitzaren, es bastiren serveis i arrelaren uns trets culturals prou avançats en aquella època, els quals passaren a identificar-nos com a poble.

Parlar de l’obra de pauma a Capdepera implica valorar l’aportació d’una artesania que durant segles va permetre als gabellins obtenir els aliments que necessitaven i que quan es convertí en una indústria modernitzà el poble en tots els sentits. A finals del segle XIX els gabellins es distingien, juntament amb Sóller, per tenir un elevat grau d’alfabetització, per la participació de la dona a l’economia domèstica, per la diversitat cultural i tolerància religiosa, pels seus moderns indicadors demogràfics, per una economia diversificada, etc. Quatre dècades d’intens treball d’obra de pauma havia transformat el poble.