Quan un concert val per a tot l’estiu
És d’agrair que, dins el cicle “Arrels”, sa Torre de Canyamel programàs una actuació de Paquito D’Rivera. A aquest cronista, quan en va tenir notícia, se li il·luminà el record d’una master class que aquest músic va impartir en el teatre d’Inca, fa, quants anys?, trenta?, quanranta?. Una lliçó magistral a la qual va assistir l’escrivà sense coneixements musicals bàsics, ni molt menys de clarinet o saxòfon. Però aleshores, ja sabia qui era Paquito D’Rivera, i veure’l de prop, impartint el seu mestratge, i assistir al concert que oferí en el mateix teatre, va acabar de guanyar un adepte de per vida a tot el que el mestre cubà ha fet d’aleshores ençà. Malauradament, les seves actuacions a Mallorca han estat molt escasses, i per això considera un regal impagable aquesta oferta de sa Torre. Sí, un concert que val per tot un estiu.
Val la pena que ens referim al currículum de Paquito D’Rivera, als nombrosos premis recollits al llarg de la seva carrera (crec que són devuit Grammys, que acumula)?, als músics amb qui ha tocat?, als escenaris que ha trepitjat? ¿Hem de recordar que en el concert del passat dia 9 vam tenir ocasió de veure i, sobretot, d’escoltar una figura mundial? ¿Som conscients del privilegi que vam tenir els qui assistírem a aquesta actuació irrepetible? Davant la “música” que se’ns ven avui, per pa i per sal, d’una qualitat absolutament discutible, D’Rivera és una llepolia que una mínima sensibilitat musical no pot deixar d’assaborir. El cronista, en tot cas, ja “sabia” que gaudiria sense reserves, i que hi anava amb una predisposició favorable sedimentada en moltes d’escoltes sempre excitants.
I per si el cap de cartell no fos suficient, aquest arribà amb la millor companyia possible. D’una banda, el pianista Pepe Rivero, de qui s’ha dit que figura entre els pianistes cubans més rellevants i versàtils de les últimes dècades, amb una constant inquietud per fusionar el classicisme amb el jazz i altres gèneres de música popular. Veient-lo actuar, marcant el ritme, mantenint la cadència o desenvolupant solos bellíssims, les expectatives sobre aquest músic van resultar del tot justificades. En canvi, del vibrafonista Sebastián Laverde hem d’admetre que les referències que en teníem eren més escasses, tot i haver compartit amb Paquito D’Rivera alguns dels escenaris més emblemàtics d’arreu. Aquest instrumentista d’origen colombià, establert a València, ens va captivar des del primer moment, tant per la seva tècnica, impecable diríem, com per la seva implicació en tots i cadascun dels temes executats, sense que el veiéssim llegir una partitura en cap moment. Com si percudir les làmines de l’instrument fos la cosa més senzilla del món. Gran, Laverde.
Paquito D’Rivera és un músic veterà, en un estadi de la seva carrera en què semblaria que es pot viure del nom. Però els qui assistírem al seu concert fórem testimonis d’una actuació en què, partint d’un domini aclaparador del clarinet i del saxòfon, D’Rivera s’implicà com un debutant, sense reserves, com si el reduït espai de sa Torre de Canyamel fos el Lincoln Center. Però també hauríem de dir que sa Torre té quelcom que no té el Lincoln, i és una història de molts segles, una aura que, d’alguna manera, també deu condicionar els artistes que hi actuen. En fi, un espai molt especial per a una presència que guardarem en el rebost dels grans records musicals.
Del repertori, què en diríem? Aquella fusió amb la música clàsssica a què ens hem referit més amunt es deixà sentir en temes en què Bach, Von Weber, Mozart o Chopin van fer acte de presència, però també Gerswin o la música tradicional cubana. Una bellesa que obligà el trio a tornar a l’escenari, una vegada finalitzat el concert, reclamat per una ovació que no volia donar la vetllada per conclosa. I aquí el regal va ser meravellós: el Mambo influenciado, del gran Chucho Valdés, per posar tancador a una actuació també meravellosa.
Per tant, només podem cloure aquesta crònica amb una paraula: gràcies.
Jaume Fuster
