Avui és un dia especial. De veritat, un dia molt enyorat. Feia molta d’estona que anava darrere d’aquest somni: retrobar-me amb l’amic.

Abans de començar a esfilagarsar la meva idea, us voldria demanar només un petit favor: regaleu-me uns instants de silenci.

No és per solemnitat. És perquè hi ha paraules que no saben caminar per elles mateixes. Necessiten que el cor els obri el camí. I a mi m’agradaria gaudir, així com cal, de l’encanteri d’aquest instant.

Sempre he pensat que hi ha absències físiques que, abans de poder-les explicar, primer s’han de respirar. S’han de deixar entrar molt endins… fins que el record deixa de fer mal i comença a fer companyia.

Marce…

Gràcies per ser-hi.

Avui has baixat, molt a poc a poc, l’escala del teu cel per compartir amb nosaltres aquest instant que jo et devia amb.

Et veig assegut en aquesta cadira buida… amb aquell somriure tan teu que sempre arribava abans que les paraules.

Les teves crosses reposen al teu costat, com si elles sabessin que també han vingut a escoltar.

Mira al teu voltant, Marce. No som aquí per casualitat. Avui aquest lloc tan preciós de Capdepera és ple de persones que t’han estimat i que encara t’estimen:

Amics. Família. Companys. Coneguts del teu poble.

Cadascú ha vingut amb un record diferent:

Una conversa. Una anècdota. Una lliçó. Un moment compartit.

Però tots participam d’una mateixa gratitud. I és aquí quan el meu «jo» es converteix en un «nosaltres».

Perquè avui ja no parl només en nom meu. Parl des de l’afecte de tots els qui, d’una manera o altra, hem tengut el privilegi de compartir un tros de vida amb tu.

Marce, tu i jo encara som amics.

I dic encara som perquè hi ha paraules que la mort no sap conjugar en passat. Hi ha persones que deixen de caminar al nostre costat, però continuen vives dins nosaltres. I quan una amistat ha estat fonamentada amb l’estima, no acaba mai amb l’absència.

Per això t’ho dic:

Som.

La mort pot endur-se un cos. Pot imposar un silenci. Però no pot esborrar allò que hem construït junts. Allò que hem estimat de debò no desapareix. Només canvia de lloc. I potser aquest és el privilegi dels qui han estimat de debò: descobrir que l’absència també pot ser una forma de presència.

Avui, Casialgo ha estat el fil conductor que ens ha portat fins aquí. Però el que realment ens ha convocat no és només un llibre. Ens hem congriat perquè hi ha persones que, fins i tot després de marxar, continuen sent un motiu de trobada.

Hem vingut perquè encara hi ha dies que, sense adonar-nos-en, giram el cap cercant-te entre la gent. Perquè, de vegades, una conversa ens deixa un buit amb la forma exacta del que tu hi hauries dit. I perquè, amb el temps, hem descobert una cosa inesperada:

Trobar-te a faltar ja no és només dolor. És una altra manera de continuar estimant-te.

I ara, Marce…

Després de tot el que hem dit de tu. Després de tots els records. Després dels anys compartits, voldria demanar-te una cosa més:

Voldria escoltar-te. Tornar a escoltar-te com abans.

Marce…

T’escoltam…

(àudio generat a través de la IA)

Gràcies, Marce… Necessitava tornar-te a sentir.

Ara sí. A mi només em pertoca parlar de l’amic. Del privilegi d’haver compartit un tros de camí amb tu. Ralph Waldo Emerson va escriure:

«No és la durada de la vida el que importa, sinó la profunditat amb què s’ha viscut».

Sempre he pensat que hi ha amistats que ens acompanyen tota una vida i, tanmateix, passen de puntetes. Però, en canvi, n’hi ha d’altres que potser duren menys, però que es fixen tan endins que ja no ens abandonen mai. La meva amistat amb tu és d’aquestes, Marce.

Sovint record que citaves Shakespeare:

«Els amics que tens i l’amistat dels quals ja has posat a prova, enganxa’ls a la teva ànima amb ganxos d’acer».

Tu no només ho deies. Ho vivies. Perquè tu entenies l’amistat com una forma de compromís. No era simplement compartir moments.

Era ser-hi.

Escoltar.

Acompanyar.

Fer costat.

I jo he tingut la gran sort de ser un dels teus amics. Per això avui només et vull dir una cosa:

Gràcies, Marce.

Gràcies per la teva amistat.

Gràcies per fer-me millor persona amb el teu exemple.

I gràcies per haver format part de la meva vida i per la profunda petjada que has deixat dins mi.

Abans d’acabar la meva intervenció, hi ha una cosa que no em puc permetre el luxe de callar.

Necessit fer un prec. I no és un prec qualsevol. És un prec que neix de la gratitud. I la gratitud, quan és sincera, també crea deures.

Per això m’adreç, amb tot el respecte que mereix, a la batlessa i als polítics de Capdepera.

El nostre poble ha sabut honorar, merescudament, moltes persones que han deixat una empremta profunda. Els seus noms viuen als nostres carrers i ens recorden, cada dia, que un poble també es construeix amb la memòria dels qui l’han fet millor.

En Marce també forma part d’aquesta memòria. No només perquè va exercir de mestre amb una vocació que ni la repressió de la dictadura va aconseguir apagar. No només perquè va créixer amb el dolor immens de ser el fill d’un pare injustament afusellat. I no només perquè, entre moltes coses més, fou un dels fundadors de l’Escolar.

Malgrat tot, en Marce no va deixar mai que el ressentiment o la venjança li guanyassin la partida. Ell va escollir construir abans que destruir. Educar abans que adoctrinar. Estimà Capdepera amb una fidelitat discreta, constant i generosa abans que passar-li comptes. I aquesta és una grandesa que no sempre surt als llibres d’història. Però, precisament, són aquests els fets que engrandeixen la història d’un poble.

I és aquí on, per jo, tot cobra sentit. A prop d’aquí hi ha un lloc on cada dia els nostres infants aprenen. No només a jugar. Aprenen a compartir. A respectar-se. A esforçar-se. A perdre i tornar-ho a intentar. A confiar els uns en els altres. Aprenen, sense adonar-se’n, una cosa essencial de la vida: a créixer junts, des del respecte.

I això també és educar.

Jo em faig una pregunta:

Quina millor manera d’honorar un mestre que posar el seu nom a un lloc on els al·lots aprenen a conviure?

I és aquí on entra Es Figueral. Sí, batlessa i polítics, el camp de futbol.

Quan diem Es Figueral… de veritat, sigueu sincers, què recordam?

Un topònim?

Un solar on passar els horabaixes dels diumenges?

Un antic sementer ple de figueres?

Avui tenim l’oportunitat que aquest nom evoqui alguna cosa més. Que quan el pronunciem, també hi aparegui el record d’en Marce.

Potser això és, al capdavall, el que significa recordar. No conservar el passat tancat dins un llibre, sinó fer que aquest passat tengui una nova vida. I crec que val la pena que la memòria d’en Marce tengui un lloc entre nosaltres. No un lloc només per mirar enrere, sinó un lloc per mirar endavant.

M’agradaria imaginar-me una escena…

D’aquí a uns anys, un nin o una nina entra per primera vegada al camp de futbol. Mira la inscripció. No sap qui és en Marce. Tampoc té per què saber-ho.

Però pregunta:

—Pare, qui era en Marce?

I aquella pregunta obri una història. Una història que potser el pare no havia explicat mai. I que, a partir d’aquell moment, passa a formar part també de la memòria d’aquell nin.

Per això, batlessa i polítics de Capdepera, avui no només us deman que canviem el nom d’un camp de futbol. Us deman que feu que el nom d’en Marce formi part de la vida de Capdepera. Que el seu record tengui un lloc on els joves puguin trobar-lo i conèixer-lo. I que un home que va dedicar la seva vida a formar bones persones continuï, d’alguna manera, present en un espai on cada dia els nostres nins i nines aprenen a caminar plegats.

No seria només un homenatge al passat.

Ni simplement fer que un lloc canviï de nom.

No.

Seria un acte de memòria.

Un acte de justícia.

Un acte de gratitud.

I, sobretot, seria una manera de posar el seu nom en mans del futur.

Camp Municipal d’Esports Marcelino López Sirer “Marce”.

Moltes de gràcies.