Una baula de la llibertat amb crosses

Ara és temps de negres coloms.

De fer marxar velles il·lusions.

La casa cau, s’apaga la llum.

I el pas dels anys només deixa un record.

Jaume Sisa, «El pas dels anys», La Catedral, 1977

.

Quan vàrem iniciar la Sèrie Cap Vermell de llibres, de la qual ja en duim publicats més de 60, l’objectiu era donar veu a autors locals o relacionats amb Capdepera i Cala Rajada.

Però un altre dels objectius importants era donar a conèixer aspectes i personatges gabellins que o bé s’havien oblidat o s’havien ocultat. El pas del temps fa que molt sovint passin aquestes coses: que personatges i fets quedin enterrats en l’oblit i noltrus ens facem ignorants de les nostres coses primeres.

Però en realitat el passat és tan important com el present per enfrontar-nos amb llibertat al futur. No cal dubtar-ho.

I aquest llibre que avui presentam és un d’aquests que tracta de recuperar un personatge que de cap de les maneres podem oblidar i molt menys ocultar.

Ja fa una dotzena d’anys, en Joan Caracu i la seva dona Cati començaren a enviar fragments de Casialgo a Cap Vermell. Des de llavors, gairebé amb periodicitat setmanal, es publicava un text d’aquest llibre, fins arribar gairebé al centenar.

I llavors es va anar congriant la idea de republicar aquest llibre en paper, perquè l’edició que se n’havia fet va ser molt curta i limitada a alguns amics i familiars.

Trobàvem que valia la pena recuperar el text i tenir-ne una visió de conjunt i no tenir-la només des del fragmentat món d’internet, on tot existeix, sí, però en el qual no és fàcil trescar d’una manera sana i divertida, i on tot sembla que penja d’un fil molt prim que a

qualsevol moment pot desaparèixer ja sigui per «qüestions tècniques» o senzillament per la censura que exerceixen les grans corporacions, que segur que anirà a més segons semblen indicar els mapes del temps politològic i l’evolució del capitalisme tecnològic que ens amenaça amb un nou feudalisme on la societat es convertirà en compartiments estancs al servei dels nous senyors de la informàtica, on fins i tot l’amor, no només la intel·ligència, serà artificial.

Perquè el paper és imbatible i per això quan Cap Vermell semblava que abandonava el paper, el va recuperar en forma d’Anuari i d’aquesta Sèrie Cap Vermell que amb aquest exemplar, com deia, arriba al número 60.

No ha estat fàcil arribar a aquesta edició, però després d’alguns intents infructuosos i d’una convergència miraculosa dels astres amb en Biel Torres, ens ha portat per fi a la meta volant que és aquest llibre, perquè ja sabem que a la meta final no hi arribarem mai. Bé, potser sí, amb la mort.

En aquest llibre hi trobareu un subtil republicanisme moderat i ferm sense haver de fer grans proclames, que potser li venia del seu pare; unes reflexions molt personals sobre la vida, la natura, l’amor… i un cristianisme perseverant, que li ve de la seva mare, però un cristianisme sui generis que en el seu moment va representar una autèntica revolució espiritual, que a Capdepera va tenir un gran predicament entre la segona meitat del segle XIX fins al kataklisme del 1936, i que Marce, a la seva manera, va saber continuar. Ho he tractat d’explicar al meu Epíleg que trobareu al final del llibre.

En aquest acte hi participen persones que tengueren una relació molt més estreta que jo amb Marce, amb la seva vida i amb aquest llibre. Són en Biel Torres, en Guillem Garau i en Ricard López, el seu nebot. Ells vos parlaran amb molta més propietat que jo de Marce, això segur, de la seva llarga trajectòria vital que va des del mestre fins al ràdioaficionat, des del fundador de l’Escolar fins al polític compromès amb el seu poble i amb la seva joventut.

Però jo, per acabar, vos vull dir que llegint els texts de Marce al llarg d’aquests anys en què es publicaven a Cap Vermell, vaig començar a veure el fil prim que ens connectava amb aquella societat i mentalitat destruïda pel nacionalisme espanyol i el seu feixisme i que la «democràcia» ha estat incapaç de restaurar o, encara més senzill, no ha volgut restaurar.

Ara, que he pogut veure el conjunt del llibre, encara ho veig més clar. En Marce és una baula d’aquella cadena indestructible de la llibertat, que sempre es perd per allà, per l’horitzó sempre distant, però sempre es va cap a ella, sempre es reconstruix dins els nostrus cors amb amor i perseverança. Perquè la llibertat és una cosa que s’ha de fer cada dia i que no es pot deixar per demà. No hi arribarem, però és el mateix viatge que ens du a Ítaca: l’important és caminar i no aturar-se, l’important és el camí, l’important és tot allò que arreplegam mentre caminam cadascú, com en Marce, amb les seves crosses i aparentment sense un rumb fixe, però sempre amb un nord i un sud que il·luminen les nostres nits i les nostres rutes, els nostrus cors i els nostrus amors.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea