Diuen, els metafísics, que aquest món no és rodó, és injust. I no és una frase bonica per encapçalar discursos solemnes: és una realitat que ens colpeja cada dia. Els ciutadans normals i corrents portem a les espatlles, amb matrícula d’honor, un màster forçat en injustícia. L’hem après a base de titulars, de silencis incòmodes i de mirar cap a una altra banda.

Cada dia, a les notícies, desfilen històries de persones que pateixen exclusió social. I el més preocupant no és només el dolor que expliquen, sinó la fredor amb què sovint les escoltem. El múscul de l’empatia, quan no s’exercita, s’atrofia. Des de la nostra atalaia de comoditat, repetim, gairebé sense adonar-nos-en: “això mai em passarà”. Però la injustícia no demana permís; simplement arriba.

Aquesta setmana, els diaris comarcals ens han contat, amb pèls i senyals, la situació injusta d’una persona que no és cap desconegut. No és una xifra. No és una estadística. Té nom i llinatges: en Jordi Morey Vich.

En Jordi jugà tota una temporada —1986-87— amb l’Escolar, a Tercera Divisió, en una etapa que molts recordam com a daurada. Davanter centre, referent dins i fora del camp, home que feia vestidor. Als seus costats, Bernat Martí i Andreu Vecina formaven una davantera temible, d’aquelles que feien aixecar la gent de la grada. Aquell any marcà catorze gols. Catorze alegries. Catorze motius per creure. Gols que ajudaren a mantenir la categoria i la il·lusió d’un poble.

Venia de jugar a equips com el Mallorca, el Poblense, el Córdoba i el Levante. El seu fitxatge fou d’aquells que fan renou, que generen expectatives. I les complí. Però, més enllà de les dianes, els qui el tractàrem recorda’m sobretot la persona: el company, el caràcter generós, l’home proper. Fill d’un venedor de cafè estimat a Cala Rajada i Capdepera, crescut en un ambient de bonhomia i amistat.

I avui, aquest mateix home travessa una situació difícil. I aquí és on la memòria ens interpel·la. Perquè els pobles no només s’han d’omplir la boca parlant de glòries passades; també han de respondre quan un dels seus necessita suport. La vertadera categoria d’un club, d’una entitat o d’una comunitat no es mesura només pels ascensos o els títols, sinó per la capacitat de no deixar ningú enrere.

La injustícia és estructural, sí. Però la indiferència és una decisió personal.

Els qui el coneguérem, l’Escolar, la secció de veterans i tants d’aficionats, no podem restar impassibles. Dins la nostra humil mesura, estem disposats a ajudar en Jordi amb el qual calgui perquè pugui sortir amb bon peu d’aquesta cruïlla. No per caritat, sinó per dignitat. No per nostàlgia, sinó per coherència.

Perquè un poble que recorda els gols també ha de recordar les persones.

Des de Capdepera i des de l’Escolar, amb la veu clara i el cor ferm: força i ànims, Jordi. No estàs tot sol.

Biel Torres