Als Estats Units hi ha grups de pressió invertint sumes astronòmiques per intentar fer creure als americans que tenir un sistema sanitari gratuït és pitjor que la conjunció de la grip A, el virus d'Ebola i haver de mirar un capítol de Temporada Alta. A Mallorca hi estam acostumats, que ens intentin prendre el pèl dient-nos que ho fan pel nostre bé. La campanya antiparc en va ser un exemple clar. Cap de les amenaces que van circular com a rumors l'any 2000, abans de la creació del Parc Natural del Llevant, s'ha complert. No ens han prohibit circular de nit amb el cotxe; podem agafar els ous de les gallines, reparar una teula i sembrar el que volguem sense haver de donar explicacions al director del parc; la gent no passa pel mig de les finques i els ciutadans podem anar d'excursió i a cercar bolets a un espai molt més ampli que no abans de la compra de terrenys per part del Govern. Avui hi ha pagesos demanant que s'ampliï el parc per poder-se acollir als ajuts. Per tant, els que empenyien el moviment antiparc amb dois infectes perseguien un objectiu molt diferent al d'alertar la població davant dels "perills" del parc. El que pagava els sopars de porcella o, en el cas de la serra de Tramuntana, les tractorades comandades per Dameto Rólex era el temor que el parc minvés la possibilitat de construir-hi als grans propietaris.

   Des de fa uns mesos, al Llevant hi ha un petit moviment de característiques similars. En lloc de voler fer creure a la gent que un parc natural és pitjor que una central nuclear, l'objectiu ara és el tren. El punt de partida del moviment van ser atacs anònims, amb males maneres i desqualificacions diverses, que vam rebre diverses persones al web de la revista digital Cap Vermell, un dels nuclis de trobada dels impulsors de la Marxa pel Tren del Llevant del 2008. Al cap de poc temps, naixia un lloc a internet en contra del tren del Llevant. A l'apartat escrit en alemany hi havia un número de mòbil de contacte. En posar-lo al google corresponia a la immobiliària Lago de Son Carrió, propietat d'una senyora alemanya anomenada Claudia Gelabert i que també figura com a presidenta de l'associació Alternativa al tren. Mentrestant, els mateixos antitren també havien creat un grup a Facebook amb aquest nom tan ambigu: tant es pot interpretar que volen una alternativa al tren com que cal donar l'alternativa a aquest transport. Em va sorprendre trobar-hi persones i polítics que havien participat a diverses marxes en favor del retorn del ferrocarril al Llevant. En avisar-ne un parell, em van contestar que, com a norma, deien que sí a totes les adhesions que els demanaven a Facebook. Són les trampes de les noves maneres de comunicar-nos. Així, encara queden força "amics" despistats d'aquesta associació.
  
   La creadora d'aquest grup a Facebook no va deixar el seu nom, però sí la seva data de naixement. Posant-la al cercador, era fàcil descobrir que es tractava d'una especialista en comunicació digital amb càrrec dins d'una fundació del Govern balear. I, finalment, vaig trobar una dada que deixava més que clar què obeïa aquest sobtat ímpetu antitren: el nom d'aquest càrrec del Govern i el de molts dels associats a Alternativa al Tren eren al llistat d'expropiats per les obres de construcció del tren del Llevant publicat al Butlletí Oficial de les Illes Balears.

   Tot i aprofitar el trajecte original propietat de Serveis Ferroviaris de Mallorca, passeig del "colesterol" inclòs, lamentablement s'han d'expropiar algunes terres, una nimietat en comparació amb el que s'expropia per fer una carretera. Em vaig posar en contacte amb aquesta persona especialista en comunicació digital, ara sabent amb qui parlava, i li vaig suggerir que l'associació que havien muntat hauria de deixar clar que són afectats per les expropiacions que suposarà la construcció del tren. Ella i la seva família són propietaris de finques properes a les vies amb una superfície superior als 40.000 metres quadrats. En comptes d'això, van de teòrics de la mobilitat ecologistes, com al seu dia en Dameto Rólex anava de pagès. Si es presentassin així, encara. Però no, la persona que lidera el moviment continua identificant-se com a seguidora del lema "Pensa globalment, actua localment" enlloc del que realment els defineix: "Not in my backyard" (NIMBY), no al pati de darrere ca meva. A partir d'aquí han començat a construir un corpus teòric segons el qual a les poblacions petites, encara que a l'estiu multipliquin per 100.000 els seus habitants, no hi pot arribar el ferrocarril. Han respost exactament com ho va fer el Govern de Matas l'any 1998 a la primera Marxa pel Tren: "Vés amb bus, fes amics", deien els cartells d'una apressada campanya de comunicació a major glòria de les Rectoretes i la seva multimilionària Aumasa.

   Jo vaig ser un dels principals organitzadors de les primeres marxes, però no de les dues darreres, a les quals ni tan sols vaig anar a caminar. Tot i això, hi continuo donant suport perquè el tren és la millor arma que tenim contra el canvi climàtic, molt superior al bus; contra el rècord de cotxes (europeu) i de morts (estatal) a les carreteres mallorquines que patim; perquè la possible infrautilització de l'hivern (ja ho veurem, el tren de Manacor també havia d'anar buit) serà compensada de sobres amb els turistes a l'estiu; perquè s'aprofita un corredor ja existent i és el mitjà de transport terrestre que menys terreny necessita per implantar-se; perquè el tren que fan ara pot tenir defectes, però s'aniran solucionant al futur quan tota la línia, per exemple, sigui electrificada; perquè crec que s'ha de donar suport a actuacions locals encaminades a resoldre els grans problemes que ens amenacen, i el del canvi climàtic és el pitjor de tots, sens dubte. Ho tenc clar, si em fessin un tren que passàs per les meves finques (ja m'agradaria!) de diverses hectàrees, com als alternatius, m'emprenyaria com el que més. Ara bé, abans d'inventar teories improbables sobre mobilitat, diria clar que el que defens és ca meva, les meves finques, i no el planeta.

Miquel Piris