El dia que vaig envestir aquest article, com que acab la son prest, a les 6:30 ja tenia en marxa una fornada de pebres vermells i dues cebes. A les 9 ja els havia pelat i trinxat i a les 11 ja tenia la coca cuita. És el que dic sovint, s’han d’aprofitar els productes de temporada, allò que l’hort ens ofereix, com els pebres mateixos. Hi vaig posar, per acabar d’adobar-ho, talladetes de llom, i abans de tancar aquest article crec que ja podré dir si el resultat final ha estat el que esperava.

Mentrestant, parlem d’altres coses. Com el concurs de paelles, per exemple. Aquest és un esdeveniment que havia desaparegut del programa de festes, ja fa uns quants anys, fins al punt que molts pensàvem que ja no tornaria a comparèixer. Però ja es diu que no hi ha temps que no torni. Bé, qui sembla que deia això era el poeta romà Virgili, i, des d’aleshores, la dita ha passat a formar part de la nostra paremiologia. Ara m’estic embullant, crec, però ja que hi som acabaré de dir que aquesta parèmia, com deveu saber, ve a recordar-nos que els costums i les modes, i fins i tot els concursos de paelles, com veim, són cíclics com la naturalesa, com si estiguéssim atrapats en el temps.

Però jo, quan vaig veure que es convocava de bell nou aquest concurs, vaig manifestar el meu escepticisme a la família. No anirà bé, vaig dir, des dels dubtes que fan part del meu caràcter i que sempre m’acompanyen. Això era cosa d’altre temps. I mentre ho deia, pel meu cap van passar les imatges d’aquells primers concursos, en el varador, damunt el moll, darrere el restaurant Es Norai i, finalment, a sa Gravera. Concursos en què, teòricament, tothom partia amb les mateixes condicions i les mateixes possibilitats. L’Ajuntament posava a disposició dels concursants els ingredients, iguals per a tothom, però tothom sap que era molt habitual que els paellaires duguessin “amagats” els seus secrets, brou, espícies o el que fos, a fi de donar un toc personal al seu arròs. Un any, fins i tot, amb el meu equip guanyàrem el concurs.

Les paelles han tornat, amb gran sorpresa i satisfacció personal. Que hi hagués vint-i-tres equips de concursants, d’entrada ja em sembla un èxit, i més si es té en compte que els participants s’havien de cercar la vida i havien de dur no solament els ingredients per fer l’arròs sec, sinó també tots els estris necessaris per cuinar, paella, culleres i cullerots, ganivetes, olles, fogó, bombona de butà… En fi, que anar a torrar-se en es Clot de sa Grava, a migdia, a devers 35º a l’ombra, diu molt dels cuiners i ajudants i fa pensar que el concurs pot tornar a tenir un llarg període de vida. I he de dir que el fet que cadascú hi posi el que cregui més oportú em sembla bé, perquè al capdavall, fer un arròs sec o qualsevol altre plat és una qüestió que, partint del que podríem anomenar elements bàsics, correspon a cada cuiner o cuinera.

Quan vaig veure les fotografies dels guanyadors, hi vaig reconèixer immediatament l’amic Biel Flaquer Barona, i m’hi vaig posar en contacte. Aquest, molt humilment, em va redirigir als qui va anomenar com a caps de colla: en Marcos Forjan i en Pep Álvarez, i amb aquests dos elements quedàrem per fer un cafè a Can Patilla a fi que em confessassin els secrets de fer una paella guanyadora. Gairebé una hora de conversa distesa amb dues persones afables amb les quals, ja ho puc dir, compartesc l’amor per la cuina. En Marcos és instructor de paramotor, una combinació de parapent amb un petit motor d’hèlice, amb el qual es poden fer vols domèstics i que el nostre convidat ha sabut emprar, fins i tot, per dur la il·lusió del Pare Noel per aquesta contrada, més d’un Nadal. En Pep, per la seva banda, casat amb una cala-rajadera, és un músic prou conegut, abans cantant del grup Anegats i actualment de la banda manacorina Tots Sants, a més de gerent del Consorci Turístic de Cala Millor. El grup capitanejat per en Marcos i en Pep, es va inscriure amb el nom de Jo què sé.ç

Primera cosa, fer una paella per a un concurs no és una activitat puntual, sinó que fa part de la seva dedicació habitual: tots dos cuinen a ca seva, si no cada dia, sí que ho fan sempre que poden. Perquè els agrada, encara que dugui feina, perquè somada de gust no pesa, com diu una altra parèmia prou coneguda. Tant en Marcos com en Pep saben bé com es cou un arròs sec, i així ho demostraren el passat dia 10 a sa Gravera, on guanyaren el concurs. Com gairebé tots els concursants, dugueren el brou fet de casa, cuit amb morralla i gerret, a més d’un sofregit de ceba, tomàtiga i alls. Jo no hi afegiria res més, si de cas dues fulles de julivert. I ja en feina, primer sofregir tires de pebrot vermell, mig cranc de bou per persona i gamba ad libitum, elements que es reserven. I dins el mateix oli, el sofregit de sempre: sípia, ceba i tomàtiga. S’havien confòs d’hora i es posaren a cuinar una mica tard, de manera que el sofregit hagué d’anar una mica més de pressa que no feien comptes i els quedà una mica socarraet. Aquest petit entrebanc, pensen, va fer que el seu arròs adquirís un gust i un color especials que, d’alguna manera, el va fer “distint”. Després va venir, com també ens agrada fer a molts, el sofregit de l’arròs (bomba), un rossejat que cada cuiner duu al punt que més li agrada. Finalment, el brou, tres parts per una d’arròs, quinze minuts al foc. Dins aquest brou, mentre l’encalentien, hi deixaren infusionar un picat d’all i julivert i després, en afegir-lo a la paellera, el colaren. S’ha de dir que també van saber jugar amb el fet de ser els darrers inscrits, de manera que, veient el ritme de presentació al jurat, van poder enllestir la cocció per a uns minuts abans que els tocàs a ells i l’arròs estigués al punt desitjat. Per damunt, els darrers minuts, les tires de pebrot vermell (prèviament pelades), els mitjos crancs i les gambes.

Així, ni més ni menys, es guanya un concurs. Diríeu que molts ho feis iguals. Idò igual de bo vos deu sortir. Però, no ho oblideu, s’hi ha de posar molt d’amor, encara que aquest consell vos pugui semblar una mica cursi.

Moltes gràcies, Marcos; moltes gràcies, Pep. I enhorabona.

I no podria acabar aquest lliurament sense esmentar els altres concursants guardonats:

– Segons premi: Grup: Raboes – Cuiners,Toni Martorell i Kiko Melis

– Tercer premi: Grup: Baberròs – Cuiner, Joan Antoni Pons

– Menció especial a l’originalitat: Gegants de Capdepera

El jurat va estar format per Joan Ramon Esteva, Catalina Díaz, Jaume Miralles i Pep Navarro.

Al començament he dit que parlaria del resultat de la coca amb pebres. Em va sortir bona, francament, però…, els meus nets es van entretenir llevant els pebres i menjant-se només la pasta. Què trobau? Idò res, no m’hi puc enfadar. Quan jo tenia la seva edat era pitjor que ells, un menjamiques.