Segons un estudi del Departament de Geografia Física de la UIB

Cap Vermell ha pogut parlar amb Miquel Mir, especialista en geomorfologia i gestió del litoral, Llicenciat en Geografia per la UIB i Doctor per la mateixa Universitat, qui ha liderat un estudi sobre l’evolució del sistema dunar de Cala Mesquida des del gran temporal del 2001 fins els efectes positius de la restauració iniciada l’any 2009.

L’estudi l’ha realitzat el Departament de Geografia Física de la UIB i l’Observatori de Riscos Naturals i Emergències (RiscBal), i l’ha publicat la revista internacional Geomorphology. Cala Mesquida es converteix així en un cas d’estudi real que demostra que la combinació de resiliència natural i gestió activa pot permetre que un sistema dunar es recuperi després d’un impacte extrem.

Segons Mir “La tempesta d’octubre de 2001 va marcar un punt d’inflexió i entre 2002 i 2008 es va registrar el període de màxima degradació del sistema dunar”. Tot i que l’any 2002 es va registrar la màxima amplada de platja emergida de tot el període estudiat, el cert és que entre 2002 i 2008 el límit de la duna frontal va retrocedir fins a –0,8 m/any en alguns sectors, es va activar un gran lòbul de deflació cap a l’interior, amb una expansió màxima registrada el 2008, i la cobertura vegetal va assolir el seu mínim el 2006, amb una reducció molt significativa respecte als valors previs.

La restauració iniciada el 2009 va revertir la situació

Però a l’any 2009 tot va canviar, i és que aquell any es va iniciar una restauració que va revertir la tendència erosiva en menys d’una dècada. Es va plantar vegetació dunar autòctona, es va implantar un control i ordenació d’accessos i es varen executar mesures suaus de retenció de sediments.

Aquestes accions varen possibilitar un canvi de tendència, ja que a partir de 2010 la línia dunar va deixar de retrocedir i es va estabilitzar, entre 2010 i 2023 la superfície vegetada va experimentar un increment sostingut i el 2023 la cobertura vegetal s’aproximava als valors registrats el 1956.

Segons l’estudi, tot i la recuperació quantitativa, la vegetació actual presenta més fragmentació que fa set dècades, fet que indica un sistema encara dinàmic i en reorganització. Segons Miquel Mir ”Aquest estudi demostra que els sistemes dunars mediterranis poden patir transformacions molt ràpides després d’un sol episodi extrem i que la degradació pot prolongar-se diversos anys”. Afegeix Mir que “Les mesures de restauració basades en processos naturals poden revertir la tendència erosiva en menys d’una dècada, tot i que la recuperació no significa tornar exactament a l’estat original, sinó assolir un nou equilibri morfodinàmic”.

Per acabar Mir comenta que “Les dunes són infraestructures naturals de protecció costanera, però sense gestió, la degradació podria haver estat més profunda i persistent. Amb intervencions adequades, la recuperació és possible, però requereix temps, seguiment i adaptació”.

Una conversa pendent

L’estudi del Departament de Geografia de la UIB és molt interessant i demostra com d’important és fer cas d’aquells que en saben per a una òptima protecció dels nostres ecosistemes. També posa en evidència l’estudi que tenim la sort de comptar en el nostre municipi amb un dels grans tresors naturals de Mallorca, com és el sistema dunar de Cala Mesquida.

Però no és l’únic, ja que també hi ha el sistema dunar de Cala Agulla, ara part del Parc Natural de Llevant, però possiblement sotmès a una major pressió humana. De Cala Mesquida, de Cala Agulla, i en general dels sistemes dunars i les platges de Capdepera, des de Cap Vermell en volem parlar en un futur pròxim amb en Miquel Mir, qui a més d’un gran especialista en litoral i sistemes dunars, va ser conseller de Medi Ambient a la legislatura 2019-2023, liderant la reincorporació de l’Agulla al parc natural.

Resum de l’article publicat (traduït de l’anglès)

“RESUM

Les dunes costaneres en ambients mediterranis són sistemes geomòrfics dinàmics que tenen un paper crucial en el suport a la biodiversitat i la protecció contra l’erosió costanera, les inundacions i l’augment del nivell del mar. Tanmateix, aquests sistemes són altament sensibles a les pressions antropogèniques com la urbanització o els canvis en l’ús del sòl, que alteren la dinàmica dels sediments i la coberta vegetal, reduint en última instància la seva resistència als factors ambientals estressants.

Com a resultat, les dunes costaneres són particularment sensibles a les pertorbacions naturals i induïdes per l’home, que poden interrompre el seu equilibri ecològic i geomorfològic, plantejant reptes importants per a la seva conservació. Aquest estudi examina la dinàmica espaciotemporal de Cala Mesquida (Mallorca, Espanya), un sistema dunar costaner mediterrani afectat per pertorbacions extremes i impactes antropogènics. Analitza l’impacte d’una tempesta costanera del 2001 i avalua l’eficàcia de les mesures posteriors de restauració de dunes.

Una avaluació multidecennal que abasta 1956–2023 va revelar impactes severs, particularment el 2001, amb la destrucció del front dunar a través de la reactivació del transport de sediments i una degradació significativa de la vegetació.

La implementació el 2009 d’estratègies de gestió basades en la natura mitjançant trampes de retenció de sediments i la plantació de vegetació de psammòfits va conduir a la recuperació de l’ecosistema i l’estabilització morfològica, destacant el potencial de les mesures de gestió suau per donar suport a la recuperació de l’ecosistema. Entenent les dunes costaneres com a sistemes terrestres sensibles, influenciats tant per factors naturals com antropogènics, les troballes emfatitzen com aquests sistemes són particularment vulnerables a pertorbacions com ara tempestes costaneres i activitats humanes i, alhora, posseeixen una capacitat significativa de recuperació quan es recolzen en pràctiques de gestió adequades.”