El soliloqui és una reflexió introspectiva on el personatge parla sol, expressant els seus pensaments més íntims. No cerca resposta externa i s’utilitza sovint en literatura per revelar la psicologia del personatge. És una tècnica per aprofundir en l’estat emocional de l’autor.

Si haguéssim d’enquadrar la poesia de Gustavo, tant per gusts, temes, estètica, per proximitats o vivències, diríem que ha begut sobretot de la poesia de les avanguardes, de Lorca, Alberti, Alexandre. De la generació del 27… Recordem que aquests autors fusionen poemes i dibuixos per aportar més lirisme o més surrealisme al relat. Lorca i Dalí eren molt amics.

Però jo m’atreviria a dir que aquests soliloquis són de temàtica machadiana, més de la generació del 98: Una poesia trista i malenconiosa. La recerca d’una il·lusió, una passió que ens faci sortir de la monotonia i de la pena per tot allò que truncà la guerra civil. Una visió crítica i un immens desig de sortir de la situació d’opressió que el va fer emigrar.

Patria, plors, estrelles, lluna, foscor, llàgrimes, roses o guitarres, aquests són els seus temes.

La poesia de Gustavo és intimista, però alhora reflexiva i filosòfica. El poeta està sol i els objectes i la natura són l’única companyia.

A mi, la seva poesia em recorda el Retrato, poema que es fa Machado de si mateix i que musicà Joan Manel Serrat.

Voldria recordar dues estrofes. Aquelles que diu:

Converso con el hombre que siempre va conmigo

—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;

mi soliloquio es plática con ese buen amigo

que me enseñó el secreto de la filantropía.

I destacar dues paraules que encaixen amb Gustavo:

Soliloquio, Gustavo parla constantment amb els seus personatges, que és com parlar amb ell mateix, i filantropia: no conec una persona que exerceixi la filantropia millor que Gustavo. Filantropia com acte de generositat, com a amor al gènere humà manifestat en accions voluntàries i desinteressades per millorar el benestar comú.

I per acabar, a més de felicitar a Gustavo pel seu 87è aniversari, recordar que ell sempre diu que la darrera camisa no te butxaques. Això enllaça amb el final del poema de Machado:

Y cuando llegue el día del último viaje,

y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,

me encontraréis a bordo ligero de equipaje,

casi desnudo, como los hijos de la mar.

Gràcies Gustavo per aquest aire fresc i modernitat que has aportat a Capdepera. I per permetre accedir a aquest magnífic llibre en una reedició preciosa.

Vos propòs escoltar la cançó de Serrat sense deixar de dir-vos lo fantàstics que són els colors fosforescents de Gustavo.

Amb motiu de la presentació del llibre SOLILOQUIOS FOSFORESCENTES