Arribades aquestes dates, ens rompem les banyes, o no,  mirant de trobar alguna cosa especial per cuinar els dies de festa, especialment si tenim convidats. El dissabte de Nadal, el dia de Nadal, la mitjana festa, la nit de Cap d’Any o el primer dia del nou any. I encara hi podem afegir el dia de l’Esperança. De dies per celebrar no en manquen.

Em diu, la meva dona, amb tota la raó del món, que ara no anam endarrer de res i que d’excuses per fer un plat o un altre en trobam a balquena. Record els arrossos secs de ca la padrina Maria com una vega, amb tota la família al voltant de la taula, les quatre dates assenyalades del calendari. Eren d’aquells que no tornàvem a tastar la resta de l’any. Avui, el problema és fer alguna cosa “especial”, quan d’especial gairebé no hi ha res. El mateix arròs sec, els calamars farcits, la porcella o un bon peix al forn, la sopa clafida de carn, el rellom al pebre, la caldereta…,  són coses que fan part del nostre menú amb  relativa frenqüència, i, per tant, val més no escarrassar-se a veure si trobam res que se surti del guió, atès que, per completar el panorama, en el poble ara podem trobar menjar italià (molt), xinès, argentí, alemany, mexicà… És així que, a ca  nostra, per les festes, farem allò que solem fer habitualment aquests dies, i com que precisament el dia de Nadal anam convidats, idò un maldecap menys.

Sí, ara menjam prou bé, una mica per caprici, més d’una vegada. Però no oblidem que,  desgraciadament, també per aquests indrets hi ha gent en risc d’exclusió social, que té problemes per omplir la cistella de la compra i que no tothom té solucionat el dia dia a dia, l’alimentació inclosa. I no sempre ho tenim en compte. Moltes vegades, quan anam a la botiga, compram més que no necessitam. Jo duc llista feta, però gairebé sempre me’n torn amb un grapat de coses que no tenia apuntades. I així tenim el congelador ben atapeït, com si hagués de venir una guerra (cosa aquesta que, en alguns indrets no gaire llunyans no és una distopia sinó una trista realitat). Crec que, quan anam a comprar, està bé que pensem en els qui més ens necessiten i què podem fer per ells.

I, amb això, hi ha el tema dels preus. He mirat alguns indicadors de l’IPC (índex de preus al consum) i la variació interanual es mou al voltant del 3%, cosa que, a ca nostra, pot suposar uns 300 € l’any només en alimentació, un increment que depèn, clar, del tipus de família. En teniu vosaltres aquesta percepció? No us sembla que tot ha apujat molt més? Qualsevol li fa plet a l’Institut Nacional d’Estadística! Avui mateix hem deixat un grapat d’euros en la compra del dia, i d’aquí a final d’any, més el que duim acumulat, la despesa de desembre se’ns haurà disparat. I és que ara ve Nadal!

Canvii de qüestió, sense fugir del tema dels preus. En algun article anterior crec que vaig deixar dit que pel nostre redol (sa Tortuga) no havíem trobat esclata-sangs, i que n’havíem menjat una vegada gràcies a la generositat dels amics. Ara, recentment, hem repetit l’experiència pel mateix conducte. Sembla que per la part d’Artà se n’han trobat, i d’aquests ens n’han arribat alguns a ca nostra. En qualsevol cas, no diria que hagi estat un gran any, ni tampoc fora Mallorca. Els esclata-sangs forasters, que en anys passats es movien al voltant dels 20 €, enguany no n’he vist per menys de 40 €. De mallorquins ni se’n veuen. I qui diu els esclatas-sangs ho pot aplicar a la carn i al peix. Costelles de me, 25/30 €; cuixa de me, devers 20 €; gamba vermella, 35/80 €, en funció de la mida; peix de tall, 30/40 €,  i així tot de productes, fruita i verdures incloses, que em fa l’efecte que han superat amb escreix el 3% de l’IPC.

Crec que no ens hem de tornar bojos, per molt que s’acostin festes, que no per molt que hi posem vol dir que la inversió sigui directament proporcional al resultat final. I això ve a tomb del dinar anual dels membres del grup Herbes de Can Planetes, en què, entre altres coses, decidim on invertir els guanys obtinguts en el Mercat Medieval, però d’això ja en parlarà el portaveu del grup. Jo, el que vull dir és que, com cada any, la cuinera ha estat l’amiga Ani Muñoz, de qui he menjat moltes vegades arrossos secs, amb les Herbes i en altres redols, i sempre li surten de primera. N’Ani fa paelles, com en aquest cas, de les que anomenaríem “econòmiques”, amb un pressupost més que modest, i sempre són boníssimes. És un bon exemple, n’Ani, de com menjar bé sense disparar el pressupost, i aquest és segurament el camí. No vol dir que, en funció de les disponibilitats de cadascú, no es pugui fer algun “extra”, però, com ja he dit, crec que no ens hem de tornar bojos.

            Estic davant es fogons,

            amb so davantal posat,

            estic, “sa pella pes mànec”,

            disposat a començar,

            sigui un arrosset caldós,

            sigui aquell bon aguiat,

            o un frit de porc de matances,

            o un llom amb col confitat,

            o aquella senzilla truita

            de patates. Tant se val!

            I aprofit s’avinentesa,

            bons lectors, per desitjar

            que tengueu molt bones festes,

            uns bons dies de Nadal

            i una gran celebració

            de sa festa de Cap d’Any.

            Que no vos faltin amics

            ni s’escalf familiar

            i que l’any que ve vos sigui

            venturós de cap a cap,

            un any amb bons condiments,

            dotze mesos ben cuinats.

            Amics tots de “Cap Vermell”,

            que així sigui per molts d’anys!

 

Jaume Fuster Alzina