D’esquerra a dreta, Joan Antoni Caimari, Virgínia (que vivia i feia feina al bar), Pep Cuní, Sebastià Nebot i Felip Esteva. Les lletres, “S’Esclafit”, són de fusta i les va fer Joan Ramon Esteva.

Som l’any 1980, dins el primer bar que es va obrir pensant en el jovent mallorquí a Cala Rajada. En Pep Pota hi fa feina i està escurant. Però du tal ceba que va tirant tots els plats i tassons que neteja per la finestra.
Quan arriba en Felip Esteva, gairebé la meitat de la vaixella ja és a terra ben capolada.

—Pep, tio! Va, venga, lleva’t d’aquí! Ja escuraré jo!

Felip Esteva en aquella època. Té cara d’haver sentit caure un plat: “Un altre?!”

Però a en Felip, més que ràbia per les pèrdues, li fa enveja la ceba que du el seu amic i company de feina: ara que s’ha posat de moda la maria, l’àcid que un ha duit del viatge que ha fet a Amsterdam i altres coses, ell no es pot fumar ni un simple porro perquè té l’arrítmia assegurada.

Joan Tonet a l’interior de S’Esclafit.

Com que això no ho sabia ningú, no es va poder deslliurar de la fama de “drogoaddicte” i n’és conscient.

-Com que sempre he estat ficat en mogudes polítiques, m’han dit de tot: drogoaddicte, hippy, revolucionari…lo típic.”

Cert: a la manifestació que hi va haver a Cala Rajada per Palestina, anava al capdavant amb la pancarta.

A mitjans dels noranta, el Partit Socialista Mallorquí de Capdepera, presidit per en Felip, va ser el primer a alertar que ens estàvem venent l’illa i el futur de noves generacions.

Felip Esteva al 30 minuts “Mallorca, envoltada pel marc” rodat l’any 1997.

https://www.3cat.cat/3cat/mallorca-envoltada-pel-marc/video/1390209/

A principis dels vuitanta, també va ser un dels fundadors del col·lectiu Torre Esbucada que va ajudar a evitar la urbanització de Cala Agulla.

https://ib3.org/40-anys-del-moviment-salvem-cala-agulla

Però la primera gran batalla contra l’especulació, va tenir lloc a l’època de S’Esclafit, l’any 1978. Llavors, hi va haver un grup de joves de tot Mallorca que veien com Mallorca l’estaven ofegant davall ciment i pensaven que encara s’hi podia fer quelcom. Me’ls puc imaginar perfectament parlant-ne al bar, indignant-se i passant a l’acció.

Sa Dragonera quedava a més de cent quilòmetres, però aquella lluita era important i s’hi havia de ser. Al preu que fos (i els hi sortiria car, espera unes línies). Llavors, en Felip va manllevar una Zodiac a un amic per anar a donar suport a la vintena de joves que havien anat a ocupar l’illa per defensar-la.

Aquesta és la Zodiac cala rajadera fent trasllats de gent a Sa Dragonera en la segona ocupació, desembre de 1978. En Felip acabaria sent acusat de contrabandista per ella.

Després d’haver fet servir la Zodiac per fer avituallament i trasllats de persones, en Felip ja podia tornar cap a casa. La barca s’havia desinflat un poc, la volia tornar en condicions, i va demanar on hi havia una manxa al mateix port d’Andratx. Llàstima que la persona que va escollir per fer la pregunta va ser el contramestre del port. Aquest, en veure la fila que feia, li va demanar els papers de l’embarcació. I com que no els duia, va avisar a la Guàrdia Civil com a bon mallorquí condret.

Au idò, cent dotze quilòmetres cap a Cala Rajada.

-No en tenc cap de paper, ni de sa Zodiac ni del motor.

I cent dotze de tornada. En total, quatre-cents quaranta-vuit quilòmetres i la Zodiac embargada.

Això no és tot. En Felip va haver d’anar a judici acusat de contraban. El jutge, sens dubte, una altra persona de bé i condreta, el va condemnar a pagar una multa de 90.000 pessetes (uns 5.000 euros d’avui). Les organitzacions Talaiot Corcat i Terra i Llibertat l’ajudaren pagant-ne 25.000. En Felip va rebre la nova medalla sense dol.

-A Mallorca, ser contrabandista sempre ha estat menys mal vist que ser ecologista.

Però a S’Esclafit eren tan peluts com caparruts. Per això també anaren a les manifestacions que es feren a Palma en defensa de Sa Dragonera. Curiosament, als okupes de l’illa no els hi feren res, però als que anaren a manifestar-se a Palma el dia dels innocents de 1978, els hi administraren brou de porra i calabós. Un dels que acabà tancat -veient la sort que tenia amb aquest tema ja suposes qui- va ser en Felip.

Entrada lateral del Gobierno Civil on dugueren en Felip. Les finestres inferiors corresponen als calabossos.

Els grisos repartint felicitacions entre els assistents a la manifestació. Era Nadal de 1978 i si tenies fred, ells, amablement, t’escalfaven per tot el cos.

En Miquel Llull “Recreo” acudí al rescat del seu amic amb un pla infal.lible. Amb la pinta que feia en aquella època -la d’un altre hippy, grenyut, esquerranós ecologista i, molt probablement, contrabandista- anà a la Delegación del Gobierno exigint saber què li havien fet al seu amic xerrant en mallorquí.

-On són els meus companys? Jo també era a sa manifestació amb ells!

-Tu que quieres? Venga, pa dentro.

No és d’estranyar que li posassin la metralleta al pit i el fessin baixar al soterrani. El que sí que sorprèn és que, tot seguit, en lloc de quedar-se’l, tancar-lo i torturar-lo un poc, el traguessin defora. Els feixistes, amb les presons, solen tenir aquests problemes d’overbooking.

En Recreo al jardinet de S’Esclafit. Evidentment, tu ets un guàrdia civil, veus arribar aquest individu xerrant en mallorquí i la metralleta se n’hi va tota sola al pit.

Tot i que els manifestants duen les cares pintades, per ells, el pallasso era el de l’orinal al cap amb pistola a la cintura. La veritat és que vist amb perspectiva…

Però les porres, els judicis i els quilòmetres fets van servir per qualque cosa: l’any 1995, Sa Dragonera era declarada Parc Natural. En Felip, però va haver de demanar un préstec i posar-se les piles a fer caixa a S’Esclafit. Lamentablement, els tres clients més fidels del bar no feien mai cap despesa. Al revés! Normalment, se’n duien una bossa de patates fregides que compartien entre tots tres. Eren en Carlos, en Toni i en Miquel, els trigèmins del restaurant xinès Can Tomeu. Llavors rondaven els quatre anys i, com que vivien a noranta metres del bar, hi anaven a jugar.

En Miquel, en Carlos i en Toni a l’època que anaven per S’Esclafit.

Però hi havia clients molt menys encantadors que els trigèmins. Un pic, la Guàrdia Civil va trobar un lladre tan poc professional que duia apuntat en una llibreta el que havia robat i a qui ho havia venut. El nom de S’Esclafit hi apareixia perquè hi havia anat a fer alguna venda. Així que la benemérita va anar a veure què trobava.

-Podemos mirar?

En Felip els va deixar entrar però no les tenia totes perquè guardava el tabac de contraban que venia al bar al seu quarto. Quan hi entraren, als de verd els hi va cridar l’atenció una altra cosa.

-Y este craneo?

-Me lo dió un amigo que estudiava medicina.

-Pero es humano! Usted no puede tener esto aquí.

Com que no duien ordre judicial, només podien mirar i el tabac estava dins una capsa. Aquella vegada no li pogueren fer res, però ja li va quedar clar que el cercaven.

Molts veïnats no veien amb tan bons ulls aquell bar que feia renou i on anava gent tan rara. L’Hotel Alondra, va ser qui els va començar a denunciar. I ells plantaren batalla contra el tancament perquè de renou, a Cala Rajada, en feien molts, però el seu no era tan sols acústic. Perderen aquella batalla, però en guanyaren d’altres.

S’Esclafit va ser el primer refugi pel jovent dels quatre o cinc que ha tengut el poble.

La seva banda sonora era Joy Division, Led Zeppelin, Deep Purple o Jethro Tull.

I, de tant en tant, el renou d’un tassó o un plat que sortia volant per la finestra.

-Òstia, Pep! Un altre pic!?*

A Mallorca, amb més Felips, haguéssim pegat menys esclafits i no estaríem tan esclafats.

*En Pep no tornà a fer mai més una trencadissa tan descomunal, però m’ha resultat impossible resistir-me a aquest final.

 

 

Miquel Piris