«No és qüestió de remoure si el padrí o repadrí era dels que anaven amb l’escopeta o dels que patiren la repressió. Però s’ha de saber que hi va haver gent que ho va passar molt malament»

Dilluns, 27 de juliol, Jaume Morey presentarà al Teatre d’Artà la seva primera novel·la, Llarga la nit d’aquell estiu, coeditada per Edicions Documenta Balear i L’Associació Cultural Cap Vermell. A ell li agrada definir-se com a lector, però també és cert que la ploma de l’escriptura no li és estranya. «Si llegeixes molt, et pot fer ganes d’escriure», reconeix. De la seva acurada recerca al llarg dels anys n’han sortit diferents llibres d’obligada consulta per conèixer els fets que succeïren a Artà durant la Guerra Civil, especialment les històries d’aquelles persones que patiren la repressió franquista. L’obra que ara ens proposa també beu d’històries reals i testimonis que varen viure aquell estiu de 1936, que va canviar la vida de tot un poble mallorquí aparentment tranquil, ja es digui Murguet o Artà. En aquesta ocasió, les revistes Cap Vermell i Bellpuig ens hem posat d’acord per conversar amb Jaume en la tranquil·litat de casa seva, protegits de la calor canicular d’aquests dies, per poder oferir-vos un tast d’aquest nou llibre.

Comencem parlant de la portada del llibre, que és obra de l’artista artanenc, Miquel Garau Genovart. Quina història hi ha al darrera?

La portada és un llençol. I és un llençol perquè el padrí d’en Miquel i el germà del seu padrí, Rafel i Jaume Genovart Ramis, sabent-se perseguits pels milicians armats de Falange, s’amagaren a una cova a la muntanya d’en Xoroi, a sa Colònia. Des d’allà veien ca seva. La mare feia bugada i si estenia un llençol sobre la figuera del corral el missatge era «al vespre tendreu menjar a baix». Si n’hi posava dos, l’avís era de perill, que no baixessin de la muntanya.

Pensar que aquestes coses han passat aquí mateix, escarrufa. Després d’haver divulgat els fets i els testimonis de la Guerra Civil a Artà en diferents llibres d’investigació, com et revé ara fer una novel·la?

Bé, allò va ser un estudi exhaustiu. D’aquella col·lecció de Documenta Balear, ‘La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble’, el d’Artà és l’únic que té dos toms. I un és tot d’entrevistes amb gent que contava experiències pròpies o de qualcú conegut. És a dir, sabien cosa. La novel·la surt d’aquest segon tom, perquè allò és la guerra viscuda.

I és més fàcil reconstruir aquestes històries amb una novel·la?

En el llibre del 2016 no hi havia ficció. Ara, si tu vols fer la guerra viscuda, has d’afegir el que no veus però t’imagines. Si et deien: «quan vàrem ser dalt de s’Ermita, vàrem veure que pujaven els feixistes amb s’escopeta», no importa que te diguin res més. Ja entens que «venen aquí a matar-mos». És afegir el que pensaven però no deien. És una manera d’entrar en la història d’aquestes persones. I clar, aquí ja hi ha part d’invenció meva a partir de les experiències viscudes i contades. La novel·la comença amb la transcripció d’un personatge, un català, que investiga els fets. És una visió externa que va recollint un seguit d’històries de persones que visqueren petites incidències o petites aventures; totes varen ser perseguides. Hi ha tres personatges centrals, molt més treballats en el fons, que varen patir una repressió forta. N’hi ha un que va estar amagat gairebé cinc anys. Quan sortiren els mobilitzaren perquè no s’havien presentat a l’hora de fer sa mili i un d’ells va anar a parar al Sàhara.

En qualque moment has tengut curiositat d’entrevistar els botxins?

En el llibre també hi ha el retrat d’un dels que dirigien la repressió. El coneixem a través d’un jove que feia feina amb ell, que explica com era aquell home, que a ell sempre l’ha tractat bé. De fet, pensa que és una bona persona però després ha sabut coses i li costa explicar-ho. És un personatge real. El coneixia i me va sorprendre saber el que després vaig saber. Perquè era una persona respectable, una persona amb aires, no diré de senyor, però sí de persona assenyada.

Es tracta de casos reals…

Els familiars els reconeixeran. Els noms que surten a la novel·la no són reals i, a més, he posat llinatges que no figuren en el padró de l’any 36. Només hi ha una excepció, un dels dos que investiguen es diu Ginard, però podria ser qualsevol. Les persones que tenen el Ginard com un dels dos llinatges, primer o segon, són 653 en el padró de 1935, l’11,03 % del total.

La memòria històrica lligada a la Guerra Civil, Jaume, tu l’has encalçada molt o ella t’ha encalçat a tu durant molts anys…

Sabeu què passa, devia ser a principi dels vuitanta, quan el meu cosí, que està a la Universitat, va rebre al seu departament una càmera de vídeo nova, professional, molt bona. I en aquell moment no se’ns ocorre altra cosa que dir a una amiga nostra: «escolta, que ton pare ens contaria la seva peripècia a sa Guerra?» El gravàrem i després vàrem veure que n’hi havia dos més que també volien parlar. I també els gravàrem. S’explicaven molt bé i havien viscut fets molt feixucs. Hi vaig parlar molt i passaven gust d’explicar-ho. N’hi va haver un que quan li vaig dir que m’ho havia explicat tant bé, me va contestar: «cada dia m’ho cont, cada dia m’ho cont». O sigui, que aquelles experiències dures cada dia se les contava a ell mateix per no oblidar-les.

Aquesta curolla teva per la memòria l’has transmesa els teus alumnes. Els feies fer una memòria històrica familiar, quan eres professor d’institut.

Sí, perquè ho sabessin. Tu els pots dir que va ser una cosa terrible, però no és el mateix. Molts van demanar a la família i n’hi ha que varen cercar i varen trobar. També hi havia persones que no volien xerrar o no volien recordar segons quins episodis. Jo diria que molts estaven contents de què qualcú s’interessàs per ells.

Has llegit, malgrat sigui per contextualitzar, altres novel·les de la Guerra Civil?

Molta bibliografia sí, això és el primer. Però novel·la no. Aquí hi ha el cas dels escondits i a Santa Maria el dels Norats. Els escondits d’aquí, inicialment, s’amagaren allà on pogueren perquè els cercaven de prop. Però després passaven a ca seva. N’hi va haver devers 45 que fugiren perquè no els trobessin. Això després que el dia de Sant Jaume, 25 de juliol, va arribar un emissari del batle de Felanitx que els va dir: «el batle m’envia a dir als seus amics d’Artà que demà vindran a detenir-vos. Per tant, o espabilau o us prendran». Molts van decidir que era qüestió d’amagar-se. Després alguns ja varen veure que no anaven per ells i varen sortir. Però encara en varen quedar entre dotze i quinze, Els que s’hi estigueren més temps, van estar gairebé cinc anys. S’amagaren al juliol i varen sortir al maig: quatre anys i deu mesos per ser exactes. Els escondits són la base d’aquesta novel·la.

Artà no va ser front de guerra, però s’hi va viure la repressió i les revenges d’aquells anys…

A Artà en mataren dotze o tretze. I d’aquests, dos varen ser els pares de dos joves que volien matar però no els pogueren agafar. Com no trobaren els fills a ca seva, mataren els pares. Almanco dos que sàpiga. Homes que no anaven ni al cafè. D’altres no els mataren, però els van dur a la presó. En fi, tu diràs que a Mallorca no hi va haver guerra. La campanya militar de Porto Cristo va durar unes setmanes. Però la guerra va ser això: aquests episodis de repressió, de revenja.

Tu que has fet tanta recerca de testimonis orals de la repressió franquista, saps que hi ha gent a qui no li agrada gens que es recuperi aquesta part de la història. Tu què en dius?

Evidentment hi haurà gent a qui no li agradi que es publiquin coses d’aquell temps, que es remenin. Però cal saber què va passar. Aquesta gent que ho va patir té dret a que se sàpiga. El PP diu que si arriba al Govern d’Espanya derogarà la Llei de Memòria. Però ja hi haurà hagut productes d’aquesta llei, hi ha hagut publicacions. Uns llibres han estat mostra d’altres; et donaven idees de com havies de plantejar la investigació.

Javier Cercas va escriure una novel·la quan va saber que el seu padrí va ser falangista. El va sorprendre tant que ho va haver de processar d’aquesta manera. I diu que entendre aquestes coses li va costar molt.

Mon pare va estar a la Falange, com ho havien estat tots els seus amics. No va ser un falangista de dur escopeta. I ma mare de la Secció Femenina. Per a ella era com si haguéssim estat qualque cosa. Començaren a qüestionar-ho quan jo vaig començar a demanar: «meam, això no va passar?». I, sobretot, ma mare va entendre que les coses no havien estat com havia cregut de joveneta. Aquí tenc un document que indica en el que es va fonamentar la repressió. Es va determinar que tots els que havien estat membres del Front Popular i de les seves institucions havien de ser detinguts. I varen començar a sortir llistes amb noms de tots els que havien de cercar. A la d’Artà hi surten els «fugados», que són els que el vespre de Sant Jaume varen ser avisats. Qui coneixia aquesta gent? Els mateixos veïnats. Hem de saber que hi va haver gent que ho va passar així de malament. No és qüestió d’anar a remoure si el padrí o repadrí era dels que anaven amb l’escopeta o dels que patiren la repressió. Tots, repressors i reprimits, eren d’Artà,però aquesta llista va existir amb anotacions com «difunto por su suerte».

Arxiu Municipal d'Artà.

Penses que tot això se podria tornar a repetir?

Acabat de fer el text que ara és a impremta vaig veure la pel·lícula Nuremberg i acaba quan interroguen Hermann Goering –un dels líders del règim d’Adolf Hitler, criminal de guerra nazi– i surt a la pantalla una frase que ve a dir: «la millor manera de saber de què és capaç l’home, és veure el que ja ha fet». Si ja ho ha fet, ho pot tornar a fer. Ara no hi penses en això. Ara en els enfrontaments hi ha partits polítics, institucions com el Parlament… Que poden sobrepassar aquests escenaris? És clar que sí.

Pere Cortada / Paco Galián / Bàrbara Amorós

Jaume Morey Sureda (Artà, 1948). Llicenciat en Filologia Hispànica, secció de Llengua i Literatura Catalana, ha exercit de professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’IES Llorenç Garcías i Font d’Artà. És coautor de l’edició definitiva del manual Alfa. Mètode d’autocorrecció gramatical assistida (Universitat de les Illes Balears, 1995). Ha ocupat diversos càrrecs polítics. Va ser el primer batle democràtic d’Artà (1979-1987) amb la Unió d’Independents d’Artà. De 1999 al 2003 va formar part, com a Director General d’Administració Educativa, de la Conselleria d’Educació i Cultura, amb Damià Pons i Pons com a conseller. Ha estat molt vinculat a les tasques de recerca i divulgació dels fets ocorreguts a Artà durant la Guerra Civil, que han cristal·litzat en la publicació dels dos toms de l’obra Artà. Llarg camí cap al desastre, editat per Documenta Balear l’any 2016. El mateix any va aparèixer Esclaus per fortificar Mallorca. Els presos de Franco a Artà (1941-1942), monografia sobre els presoners dels Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors que sorgiren en la Guerra Civil. És assessor en múltiples projectes relacionats amb memòria democràtica al nostre municipi i ha format part de l’equip d’investigadors que han donat suport a l’Associació Memòria de Mallorca per localitzar les fosses de la guerra civil a Mallorca.