Pere Orpí  i Ferrer (Capdepera, 1936). Treballà en el camp fins als vint anys. Després va començar els estudis sacerdotals al Seminari i al Col·legi de Nostra Senyora de la Sapiència de Mallorca, i fou ordenat prevere el 1966 quan tenia 30 anys. Es llicencià en teologia per la Universitat Pontifícia de Comillas (Cantàbria) el 1967. Fill del Concili Vaticà II, celebrat entre 1962 i 1965 per modernitzar la institució i adaptar-la al món contemporani.

Ha estat rector de Peguera (1967-1979), Son Macià (1979-1987), Montuïri (1987-1992), la Colònia de Sant Jordi (1992-2001), es Llombards (2001-2005) i s’Alqueria Blanca (des de 2001). I, des de la jubilació, continua assistint els rectors de Capdepera i Cala Rajada.

Hem glossat en diversos articles la seva producció com a escriptor, musicòleg, excursionista, fotògraf, pintor. Homu proper i dinàmic, ha participat sempre en la vida cultural del poble. Així l’hem pogut veure en correllengua o en la cantada de la Balanguera. És membre de la coral Gabellina i ha estat un dels impulsors de la recuperació de la festa de l’Alei, alei.

Tal volta no hem parlat gaire amb ell de la seva activitat principal, el d’eclesiàstic. Aprofitant aquesta celebració dels seixanta anys de vida sacerdotal hem parlat breument amb ell per saber una mica més d’aquesta llarga trajectòria:

– Em vaig ordenar a Artà, amb un artanenc, que, per cert, fa uns anys va sortir de capellà i es va casar…

-Has estat en moltes parròquies….

• Sí, de parròquies he estat en unes quantes, i molt diverses, i molt, enfora unes d’altres. Enfora de Capdepera, sobretot.

-La teva obra magna en l’àmbit eclesiàstic ha estat el Cantoral de l’Església de Mallorca?

•  Sí, el cantoral crec que ha estat una bona aportació, almanco, diguéssim, abundosa a la pastoral de Mallorca.

– Ahir vespre, en la celebració dels teus 60 anys, es cantà El pescador de hombres (de Cesáreo Gabaráin), que tu feres l’adaptació al català…i la lletra és molt millor que la versió castellana…

• Sí, tothom ho diu…

– I com resumiries breument aquests 60 anys pel que fa a l’Església? Com ha canviat l’Església, aquests 60 anys? O com ha evolucionat? Tu arribares en acabar el Concili Vaticà II…

• Sí, i nosaltres ens llevàrem a les sotanes, i vam seguir el que deia el Concili: acostar l’Església a la gent. Així com ara hi ha el moviment contrari, de sotana i tot això…

– Bé, però és un moviment que també pareix que cerca més presència física al carrer, més processons, més actes públics…perquè darrerament han augmentat les processons… No?

•  Sí, però jo som un que de processons, n’he fetes poques, perquè allà on he estat, o no n’hi havia..o feien falta altres coses. I també he tingut problemes de gent que volia que n’hi introduís. Per exemple, quan estava a la Colònia de Sant Jordi, una banda que venia a cantar de Ses Salines,  però com a Ses Salines havien llevat la processó, pensaren fer una processó aquí i així podrien cantar, participar i tot això,…I jo dic, no.  Dic, jo, allà on no hi ha processó, i no se n’ha fet mai, no seré jo, que els hi posi, perquè és complicar-te la vida, i allò és una cosa que avui en dia és una cosa buida, això, és un espectacle extern, sí. I els dic, si voleu anar al Bisbe, digueu-l’hi. I hi anàren…I el Bisbe que era en Teodor Úbeda, que estava molt al costat dels capellans i a mi em coneixia bé perquè anàvem plegats d’excursió, em donà la raó.

– I, a nivell general, com veus l’Església, amb aquests dos darrers papes? 

• No ho sé, perquè el món va molt enfora de l’Església, i sí, els papes pareix que tenen cert  un prestigi davant la gent, davant inclús els que estan allunyats de l’Església, però va, no ho sé, això depèn un poc de tots. I que els capellans joves no es fiquin massa dins l’Església sinó que surtin al carrer, que la gent és al carrer que està. Així no anam…no s’impliquen en la vida del poble com un més.

Molt bé, Pere, enhorabona i per molts d’anys!!!!!

(Nota: Respecte del Cantoral de l’Església de Mallorca reproduïm un fragment de la conversa molt entenedora que tengueren Pere Orpí i Biel Pérez l’any 2012 i que reproduírem a aquestes pàgines:

Vaig conèixer el Pare Toni Martorell. Tenia la curolla que havíem de fer un repertori de cançons religioses pròpies de Mallorca. Perquè cantàvem negres espirituals i cançons que venien de Catalunya… i no en parlem de les forasteres. Ell volia fer cançons nostres. Encara que el primer que férem va ser “Amunt companys”, l’himne de l’Estol Vidalba, un grup d’excursionistes. Després vaig anar un parell de vegades a Roma, a devora el Pare Martorell, i estàvem devers tres setmanes fent feina.

Així naixeren els primers repertoris de cançons. Ens vàrem avenir molt, perquè jo de nin havia estudiat música i havia tocat vuit anys a la banda del meu poble i tenia molt de sentit del ritme. El pare Martorell deia que jo tenia l’avantatge d’esser músic al mateix temps que poeta, i que les meves lletres ja duien la música dedins. Amb altres poetes que li feren lletres (el Pare Colom, D. Guillem Colom, Ramon Muntanyola…) hi trobava més dificultats, perquè els accents ‘ballaven’. Varen tenir molta acceptació, aquestes cançons.

Sempre vaig tenir clar que havia de tenir en compte una sèrie d’elements: el teològic, el bíblic, però també ha de dir qualque cosa a la gent d’avui, a la que ho ha de cantar. Pot haver-hi conceptes molt profunds, però que escapen a la gent. Sempre he procurat escriure amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra.

Sempre he tengut molt en compte la persona d’avui; eren els anys després del Concili… Les meves lletres tenen una estructura clàssica, aquells accents, aquell ritme, però quan la deixava de les mans, jo era el primer que n’havia de quedar satisfet. Si trobava que quedava massa espiritual o massa mongil, no ho treia enmig.

Era important que tingués aquesta força de contingut i, sobretot, una cosa: que s’entengués a la primera. Una cosa que s’ha de cantar, si necessita un diccionari per entendre el que diu, morta! Però tampoc ha d’esser xabacà.

He rebut moltes crítiques per utilitzar en casos concrets la nostra parla dialectal. Faig un intent seriós d’acostament al poble. Precisament amb “La Bona Nova” (una traducció dels quatre Evangelis en llenguatge popular) el Pare Guiu Camps, una autoritat bíblica mundial, estava entusiasmat amb aquesta versió, accentuant la importància de l’acostament al poble. Jo sovint pensava: ‘Això, com ho hauria dit mumare?’ a l’hora de traduir una expressió, partint del grec i del llatí.