L’home dels dubtes, és a dir, jo mateix, he estat titubejant sobre l’adjectiu amb què acompanyar el sintagma nominal del títol, si culinari, si gastronòmic… El diccionari ens els presenta com a sinònims, i aquí em teniu de bell nou amb una especulació gramatical que segurament és prescindible. El fet és que no existeixen dues paraules amb un significat exactament igual, i entre dos sinònims, per molt que semblin expressar el mateix, sempre hi trobam matisos i detalls que aconsellen decantar-se per un o altre. I no vull continuar per aquest viarany embullós de la semàntica, no siguin coses que em perdi, cosa ben fàcil per a mi. Culinari, que era una de les opcions possibles, seria el que és relatiu a la cuina, o a la manera de preparar els aliments per poder menjar-los.  Hi diu. De fet, és una de les pretensions d’aquesta secció. Però gastronòmic, per la seva banda, va un punt més enllà i abastaria el coneixement de tot el que té a veure amb la cuina, l’elaboració i composició dels plats, l’art de degustar i apreciar els menjars i les begudes. Au, idò, gastronòmic, perquè la cuina és un petit univers, una modesta galàxia que comença amb la compra dels ingredients necessaris, passa per la preparació dels elements que volem cuinar i amb què els volem acompanyar, arriba al moment central de l’elaboració, deriva cap a la degustació (quan cobra sentit tota la feina anterior, si és que en té), i acaba, ai las!, recollint estris, coberts, plats, tassons…, a vegades un  bon merder, i escurant tot el que el rentaplats no pot acollir, com a epíleg gloriós.

Era cap allà el mes d’abril quan vaig agafar sa pella pes mànec i vaig encetar aquesta secció, amb una idea difusa del que volia ser i sense una durada prevista. Avui, amb la darrera col·laboració d’aquest any que estam a punt de despatxar, arrib als vint articles i, amb el vostre permís, continuaré una temporada més. Altre temps, “Cap Vermell” ens tenia informats de l’acceptació del que s’hi publicava, del nombre de lectures de cada entrada. Ara no, i, per tant, no sabem el seguiment del que publicam. Anam una mica a les palpentes. És cert que hi ha persones que em comenten coses, que em diuen que han llegit això o allò del que he anat publicant, però, ja coneixeu aquell acudit del lector que va dir l’autor d’una novel·la he llegit el teu llibre, i l’autor contestà, tot cofoi, ah!, has estat tu?, gràcies! Per tant, potser escric per a quatre incondicionals. Però, si així fos, tampoc seria cap drama, perquè com em passa quan pint, ho faig per pur plaer, per necessitat fins i tot. Endavant, idò.

Sé que el tema de la cuina, la gastronomia, com tants d’altres, es troba ben atès pràcticament a tots els mitjans de comunicació, i no diguem res d’Internet. A Youtube hi podeu trobar totes les receptes que vulgueu, des de les més exòtiques, com dorayakis amb anko, fins a les més nostrades, com frit de freixura. Si pegam una mirada a la nostra televisió, IB3, trobam cuina de bon matí, al programa Ara anam; en trobam els capvespres, al 5 dies; els dijous, a Uep com anam, no n’hi manca un bon tast;en trobam, lògicament, al programa Terra de sabors; ens n’ofereix en Miquel Calent, cada dimecres, amb el programa Fred i calent; i cada dia tenim Cuina amb Santi Taura a l’hora terrible de la sesta. No parlaré d’altres cadenes, perquè ja seria embafar. Amb tot això podem entendre que la informació sobre la cuina és un aspecte de la nostra vida que interessa i que consumim, mai millor dit, com un bon tiberi. Però és el que deim quan trobam algun conegut dins la botiga, ens podem estar de moltes coses, però no de menjar. Ens moriríem de fam.

I per acabar el lliurament d’aquesta quinzena, el darrer de l’any, aterrem a un tema ben concret. Potser alguns recordau que, setmanes enrere, vaig demanar als meus nets, n’Eduard i en Jaume, quins eren els plats preferits de ca nostra i els de la padrina Modesta, Mode entre nosaltres. I d’aquesta, tots dos assenyalaren el puchero com el que més els agradava. El puchero, el cocido, la carn d’olla o el nostre bullit serien variants d’una mateixa idea que es personalitza d’acord amb els ingredients propis de cada lloc, especialment pel que fa als embotits que s’hi solen posar.  Jo, aprofitant un dinar en què compartírem taula amb na Mode, li vaig demanar com feia ella el seu puchero, que tant agradava als nostres nets, i, de fet, tot era molt semblant a com feim a ca nostra el bullit. Quines serien les diferències? D’una banda, ella no hi posa verdures (ni col, ni mongetes tendres ni pastanagó). De fet, he vist distintes receptes d’aquest plat i el cocido extremeño, a banda de patates i ciurons, a  més de la carn i els embotits corresponents,  no sol dur res més. Ella posa ciurons en remull el dia abans i el dia de la preparació els posa a bullir amb la carn (l’habitual, la que més agradi, vedella, me, pollastre…) Quan aquests ingredients siguin gairebé cuits, hi posa les patates i els embotits. I aquí una altra diferència essencial. A ca nostra, botifarró, de sempre, i a vegades una pilota grossa. Na Mode, naturalment, hi posa xoriç i botifarra negra (o botifarra de sang), morcilla en castellà. Tocs personals que fan que, d’una casa a l’altra, els sabors canviïn notablement i que, com he dit, els de la iaia Mode encanten als nostres nets.

Finalment, algunes idees que segurament sabeu millor que jo, de com aprofitar les restes d’un bullit, si n’hi ha. La primera i ben antiga, seria la coneguda com a ropa vieja, en castellà, i que a ca nostra sempre hem anomenat com a bullit passat per sa pella. Un sofregit de ceba i uns alls esclafats, dues fulles de llorer, i finalment la carn i les patates que ens havien sobrat, tallades petites, tot salpebrat al gust. Res més bo de fer, i ben gustós que resulta. I una altra manera d’aprofitament d’aquestes sobres del bullit és fer croquetes, una miqueta més feinosa, però que tothom agraeix. La carn i dues patates s’ha de picar ben fines. Jo no soc partidari de passar-ho per la batedora. Amb una ganiveta grossa basta, i si dins les croquetes s’hi troben bocinets, idò ben bé. A part anam fent una beixamel al gust, que sigui espesseta, amb la qual mesclarem aquells ingredients que havíem picat. Tastarem i rectificarem de sal, si és necessari. Aquesta preparació s’ha de tapar amb paper film, perquè no es ressequi, i s’ha de guardar unes hores, o fins i tot d’un dia per l’altre. Després anirem agafant cullerades més o menys plenes segons com les vulguem de grosses, però procurant que siguin totes més o menys iguals. Es passen per farina, ou i galeta picada, donant-los la forma adequada. Les croquetes es poden congelar i s’han de fregir precisament congelades, evitant que es cremin. A ca nostra sempre són benvingudes.

I fins aquí. Com he dit des del principi, esper que el 2026 sigui un feliç any gastronòmic. I afegiria que ho hauria de ser en tots els sentits. A veure si els que tenen la gran responsabilitat de governar el món tenen prou coneixement per no jugar a fer-nos por i es dediquen a tot el contrari, és a dir, a construir un món millor, que bona falta fa.

PS. He afegit una imatge, a darrera hora, d’una preparació feta tota a ella a partir de productes congelats. No sempre trobam els productes frescs que volem, o, sovint, no es troben a l’abast de la nostra bossa. D’aquest plat de la imatge en parlaré en un pròxim article, però ja vos puc assegurar que és boníssim, i que surt a un preu molt assequible.

Jaume Fuster Alzina