Acabava la col·laboració de fa quinze dies amb les meves disquisicions sobre la paraula foodie, confessant els meus dubtes, quan no la meva ignorància. Un elemental coneixement d’anglès m’havia de permetre intuir que es tractava d’un derivat de food, menjar, i, per tant, foodie, amant del menjar. I com hi vaig arribar? Idò per mitjà de la pàgina Foodies on Menorca, que ja sabeu que allà sí que tenen una mica d’herència anglesa. Cercava jo coses referides a les raoles i vaig anar a parar a l’illa veïna, a aquesta revista que, a banda del títol, és tota en un català estricte i correctíssim. I com prometia, he cercat una alternativa en la nostra llengua a aquest anglicisme i aquesta ens l’ofereix el blog del Termcat (Centre de Terminologia): cuinòfil/cuinòfila, o bé menjaretes. I, afegeix:El terme cuinòfil és una denominació més culta formada a partir de la forma prefixada cuino-, de ‘cuina’, amb afegiment de la forma sufixada força productiva -fil, del mot grec phílos, ‘amic’; mentre que menjaretes és una denominació més informal o col·loquial originada a partir dels mots patrimonials en diminutiu documentats al Diccionari català-valencià-balear (menjaretes com a femení plural ‘Cosa menuda per a menjar’ i menjaret ‘Menjar delicat, exquisit’ i ‘Cosa que agrada molt, de la que algú s’agrada de parlar, de comentar-la’). En altres llengües en què també és habitual l’ús dels mots anglesos s’han difós propostes com ara comidista, per al castellà, o cuisinomane, per al francès. Aquí he d’afegir que, per ara, el DIEC no ha reconegut cap dels dos conceptes, ni cuinòfil ni menjaretes. Ja arribarà.
A veure. Un menjaretes és un gurmet, o és alguna cosa més? És simplement algú que sap distingir i apreciar la bona cuina? Una persona afeccionada a menjar bé? Altra vegada el Termcat. Un menjaretes és una persona aficionada a cuinar, menjar en restaurants, tastar receptes noves i estar al dia de les novetats en l’àmbit gastronòmic a través de programes, revistes, webs, etc. i també a compartir tota aquesta informació a les xarxes socials. Bé, una cosa així dec ser jo, tot i que alguna d’aquestes aficions, com la de menjar a restaurants, es veu limitada pel meu limitat poder adquisitiu, i ja em disculpareu la redundància.
Per tant, podríem confondre menjaretes amb gurmet, o viceversa. Però no. El gurmet és molt selectiu, amb un gust refinat, gran coneixedor i amb un paladar exquisit. Un menjaretes és simplement un aficionat, que vol aprendre, que no es deixa seduir simplement per restaurants premiats o elegants, sinó per aquells llocs on la qualitat sigui el primer requisit. A un cuinòfil li agrada cuinar, especialment cuinar, almenys en el meu cas, agafant sa pella pes mànec, sense oblidar que, en les seves curolles, hi ocupa un lloc destacat l’afició a la degustació del vi com a element imprescindible de la bona taula. És a dir, que de menjaretes n’hi ha molts, i que n’hi ha de caràcter més conservador, com pel que a mi fa, que tenen com a pruïja preservar les essències de la cuina local, mirant que algunes incorporacions més o menys exòtiques no malmetin un llegat gastronòmic que, en alguns casos, ens arriba d’ençà de cinc o sis segles. Per tant, m’apunt a la secció de menjaretes, un menjaretes sui generis, com devem ser tots, al capdavall.
Una alta cosa. ¿Recordau que a l’anterior col·laboració vaig donar-vos noves d’un dinar mig esguerrat de bullit d’ossos, a ca la cosina Xisca Ginard? Una indisposició del cosí Joan impedí que compartíssim taula i cadascú es va menjar a ca seva una part d’aquella exquisidesa que havia cuinat na Xisca. Però la cosa no podia quedar així, de manera que poc després, tot d’una que el cosí es va haver recuperat, ens reunírem a Sa Tortuga, per dinar plegats. Calamars, un ingredient que, en aquest cas, justificava sobradament la trobada. Calamars de potera pescats pel meu germà Pep, qui, a més, va ser l’encarregat d’aguiar-los. Tallucats, amb ceba a voler, una mica de tomàtiga, dues fulles de llorer, quatre herbes, un glop de bon vi blanc, panses i pinyons, i un grapat de pilotes. D’aquestes, les pilotes, em vaig entretenir a fer-ne i me’n sortiren vuitanta-cinc. Evidentment, no anaren totes dins la cassola. El resultat final, acompanyat d’unes tallarines que, per dins la salsa dels calamars van esdevenir un complement magnífic -van maridar, com se sol dir ara-, i tot plegat va resultar millor que bo.
D’aquest dinar, però, cal destacar-ne un element gairebé insòlit, a la nostra taula. Es tractava d’una ampolla de Matarromera Gran Reserva 2010. I què hi feia aquest vi, a ca nostra? Es tractava, com algunes altres botelles que ens hem anat bevent, d’un romanent del celler del meu enyorat cunyat Vicenç Nadal. Ell sí que era un bon gurmet, coneixedor dels bons restaurants i gran amant del vi. Aquest Matarromera havia quedat com el darrer testimoni d’aquell racó de sa Costa on en Vicenç tenia, en les millors condicions, el seu celler selecte. Atenent que els grans reserva surten al mercat cap als sis o set anys des de la verema, podem calcular que, en aquest cas, devia fer deu anys que esperava que algú l’obrís. En cas contrari, es corria el perill que sobrepassàs el punt òptim d’evolució i començàs a degradar-se. S’havia de beure, i fins i tot jo, amb un paladar poc entrenat, vaig notar algun detall que preconitzava una mort més o menys imminent del que havia estat un vi de qualitat excepcional. He mirat per Internet i he vist que, si en trobau una botella, aquest vi costa actualment al voltant dels 120 euros, cosa que jo no em puc permetre. Però en teníem una botella, i ja dic, s’havia de beure, que és el que estic segur que hauria volgut en Vicenç. El vi que ell comprava, era per beure, ni més ni pus. Des del record i des del prestigi del que teníem entre mans, aquella va ser una libació excepcional que duguérem a terme el meu germà i jo, amb poca ajuda. Una nota de degustació sobre aquest vi, diu que duu la firma d’un dels més prestigiosos cellers. Dissenyat amb ull de llebre de ceps vells, cultivats a una zona mítica de Ribera del Duero, on neixen vins de la talla dels Vega Sicilia. A més, aquesta Matarromera és beneïda per una collita excepcional, la de 2010, qualificada d’excel·lent.
Com realment excepcional fou que per ca nostra poguéssim tastar un vi com aquest, cosa que segurament no tornarà a ocórrer. La nostra reserva és molt més modesta. Mentrestant, hem arribat a Pasqua, temps de frit, panadels i rubiols. I essent aquest un capítol tan significatiu de la nostra gastronomia, bé val que li dediqui un capítol sencer. Serà el pròxim.
Tots els articles de Jaume Fuster en aquesta secció:
4. Més farina!
8. Extremadura son dos: Cáceres y Badajoz
9. Festes del Carme, davantal posat
10. De la carronya al tumbet de rajada
11. Així es guanya un concurs de paelles
12. Cuinera en cap
13. Cas Bombu, l’art de cuinar
15. Llampuga passada per aigua
16. Felipe Dengra, paraula de professional
18. Aguiat de rap
19. –Ara ve Nadal
22. Disbauxa
23. Fa hivern
24. Felip Esteva, cuina en vena
25. Sopes amb peix