El món, el Súper-8 d’en Marce i altres collonades metafísiques

Ningú nat de mare no sap ben bé què collons és el món. Això només ho saben els filòsofs, encara que cobrin molt de calés per dissimular-ho i no explicar-ho. Els professors ho emboliquen amb paraules de quatre síl·labes. Els capellans ho solucionen amb Déu, que és una manera molt filosòfica de tancar qualsevol conversa fora dir res. Els artistes hi posen una taca vermella damunt un llenç i esperen que qualcú digui «oh, transgressió». I els borratxos, que sovint són els més sincers, ho arreglen demanant una altra cervesa i un «què hi farem…».

La resta —nosaltres—, els ximples mortals de peu que anem en bicicleta donant pedals per no fotre de barres, fem veure que ho entenen tot fora entendre res.

Mentida —ja us ho dic jo—. No hem tenim ni puta idea. I això, segons sembla, no és cap problema mentre mantinguem una certa dignitat facial. La cara d’esnob…

I ara jo, la mosca vironera més empipadora de tota la classe— escrivint escorrims. Patint en silenci com si les morenes en pessiguessin inclements el forat del dipòsit. Acostumat a la crònica de trinxera esportiva, ara, m’han reconvertit en un escolanet —escombra en mà— que escriu, gairebé, qualsevol telenovel·la veneçolana.

  

Els anys setanta varen ser especialment bons per a aquesta mena de coses. Era una època en què un podia mirar una paret en cert escepticisme, veure-hi una esquerda i pensar: «Aquí hi ha una metàfora de la crisi de la civilització occidental».

I si duies els cabells prou llargs i ulleres de vidres rodons, encara passaves per intel·lectual. Quedava bé allò!

Això sí: havies de vigilar el que deies. Perquè una cosa era voler transformar el món i una altra de ben diferent era que el món o els qui comandaven el món deixessin que el transformessin.

Els anys setanta eren una època de molta llibertat, sí. Sobretot per als qui no havien de demanar permís per exercir-la.

Per tots els altres hi havia la puta censura que ens fotia la seva bota pel coll.

Aquella senyora invisible, lletja com un pecat mortal i grassa com una monja després de quaranta anys de convent de clausura que sempre sabia què podies llegir, què podies veure, què podies dir i, sobretot què no convenia que veiéssim ni diguéssim.

La censura era una cosa prou curiosa. No necessitava aparèixer per estar sempre present. Era com aquell capellà que no havies convidat, però que sempre acabava assegut a la taula, mirant què feies amb les mans —sobretot amb les mans…—.

I així, mentre Freud, Marx, Marcuse, Jung i Nietzsche discutien sobre la llibertat, aquí encara hi havia qui discutia si una al·lota podia sortir amb els genolls descoberts sense que hi hagués un vessament d’hormones masculines en forma de líquid seminal. Que ja és una manera bastant mallorquina d’entendre la revolució.

Però la censura no només tapava cossos. També tapava idees. Tapava paraules. Tapava històries. Tapava la possibilitat de mirar segons què sense haver de demanar disculpes. I això, per a una generació que començava a descobrir el món, devia ser una puta merda.

Perquè fer-se gran ja és prou complicat sense que qualcú et vingui a explicar que el teu cos és pecat, que el teu desig és perillós i que pensar massa pot dur-te problemes.

I aquí és on el Súper-8 comença a tenir una gràcia especial. Perquè una càmera no és només una màquina per enregistrar imatges. També és una manera de dir:

—Això ho vull mirar jo.

I això, en una època en què hi havia tanta gent disposada a decidir què podies mirar, no era poca cosa. No sabem si en Marce filmava per fer la punyeta a la censura —jo crec que sí—. No sabem si hi pensava. No sabem si aquella pel·lícula volia rompre cap norma o si simplement volia filmar una colla de joves, una casa, uns carrers i un món que li semblava prou interessant.

Però sabem que filmar també era una manera de mirar per un forat. I mirar, de vegades, ja era una forma de desobediència. Perquè hi ha una edat en què un comença a descobrir que el món no és exactament com te l’han contat. Que els adults no ho saben tot —que putes han de sabre—. Que els capellans empalmats i les monges desvirgades no tenen totes les respostes. Que els professors poden dir moltes paraules i no explicar-te res —això en sona—.

I que el teu cos, aquell cos exuberant que fins aleshores era simplement teu, comença a convertir-se en un territori que qualcú altre vol controlar i ficar-li mà. Això sí que és una bona manera de començar a fer-se gran. I potser és aquí on aquesta pel·lícula té més força. No perquè ens expliqui què volia dir en Marce. Sinó perquè ens deixa mirar un món en què encara hi havia coses que no es podien mirar.

I això, cinquanta-sis anys després, té una certa mala llet.

Perquè nosaltres, que ara podem veure gairebé qualsevol cosa, ens hem acostumat a pensar que la llibertat és una cosa que ve de sèrie o de naixement.

I no… collons!

La llibertat no ve de sèrie. La llibertat és una cosa que qualcú ha hagut de filmar, pintar, escriure, cridar, discutir, amagar, desobeir i, de vegades, pagar amb la vida. I mentre tot això passava, Marce tenia una Súper-8. I nosaltres tenim ara la puta sort de poder mirar la pel·lícula i pensar el que més en vengui de gust.

Parlaven dels monstres Freud, Marx, Marcuse, Jung, Nietzsche, la psicoanàlisi, l’existencialisme, la contracultura, la psicodèlia, el sexe —de sexe en parlàvem molt; però en practicàvem?—, les drogues, el rock, el cinema experimental i tota una colla de gent disposada a demostrar que el món no era el que semblava.

Com si algú saberut, de sobte, hagués dit:

—Escolteu, això de viure és massa senzill. Fem-ho complicat, cony: calem foc a la metxa del món a veure si s’enlaira i esclata d’una puta vegada…

I ho varen fer, però no va haver esclafit. Només el Bar a darrere l’Alondra.

Una porta ja no era una porta: era un símbol.

Una mirada no era una mirada: era alienació.

Un cos jove no era un cos jove: era la descoberta de la sexualitat com a territori de ruptura amb l’ordre burgès imposat.

I un passeig pel carrer principal de Cala Rajada, si sabies posar cara i roba d’artista, podia convertir-se tranquil·lament en una experiència iniciàtica de l’ésser humà davant la immensitat de l’absurd.

Que, dit així, sembla molt més important que anar a berenar, fotre el cotxe al pare per presumir davant les al·lotes o pegar aquell clau primigeni i subversiu que encara ningú havia pegat.

I és dins aquest merder intel·lectual, sexual, polític i psicodèlic que apareix una càmera de Súper-8.

La càmera de Marcelino López Sirer. I aquí comença el problema. Perquè no sé exactament què collons ens volia contar. Potser ni ell ho sabia. I si ho sabia, va tenir la decència de no deixar-ho massa clar.

Beneït siguis, Marce! Que t’estim i que molt et trob a faltar!

Perquè hi ha una cosa que el cinema contemporani ha perdut: la capacitat de deixar l’espectador amb cara d’idiota sense donar-li immediatament una entrevista del director explicant què ha volgut dir.

Aquí no. Aquí mireu. I interpreteu el que us surti dels collons:

Potser és el pas de la infantesa a la joventut. Potser és la descoberta del cos. Potser és el desig. Potser és la por de fer-se gran. Potser és una història d’amor. Potser és una pel·lícula psicodèlica. Potser és cinema experimental —com la ràdio—. Potser és simplement Marce amb una Súper-8 carregada de plom al davant i massa preguntes existencials orbitant pel seu cap embarbussat pels enigmes. I, sincerament, aquesta darrera possibilitat ens sembla extraordinàriament digna i la més plausible.

Perquè hi ha una edat en què un deixa de ser nin, però encara no sap què collons és ser jove: una terra de ningú on el cos comença a fer coses estranyes. Les al·lotes deixen de ser «al·lotes» i passen a convertir-se en una qüestió molt més complicada, i els adults —que fins aleshores semblaven éssers omniscients— comencen a revelar el seu secret més ben guardat:

No saben una puta merda de què va tot això del canvi.

Potser això és el que filmava Marce. Sí, potser… El moment exacte en què un descobreix que la infantesa s’ha acabat, però que l’edat adulta encara no ha tingut la delicadesa d’arribar.

I mentrestant hi ha la mar. Hi ha els carrers plens d’història. Hi ha una Cala Rajada més verge. Hi ha els cossos que agafen atmosferes. Hi ha les mirades furtives a darrere les cantonades. Hi ha les al·lotes. No tantes com un voldria… I és aquí on, amics i amigues meves, la metafísica comença a perdre pistonada.

Perquè una cosa és parlar de l’ésser, de la consciència i de la crisi de la civilització occidental, i una altra de ben diferent és tenir devuit anys i un escrot adolorit infectat de testosterona. Veure passar una al·lota per davant i descobrir que tota la filosofia occidental junta no serveix ni per demanar-li el nom sense posar-te vermell —en va fer de mal Sor Trinitat—-

Això sí que és existencialisme nu i cru. Sartre, si n’és capaç, que m’ho expliqui en paraules que es puguin entendre del tot.

I mentre els savis del planeta terra discutien si Déu havia mort a la creu o d’un atac de rialles, si l’home havia arribat a la lluna o a un decorat de Hollywood, els al·lots de Cala Rajada tenien problemes bastant més urgents.

Per exemple: saber si aquella mirada que t’havia fet aquella al·lota significava qualque cosa o simplement era que li havia entrat una busca dins l’ull.

Aquesta era la gran filosofia del moment.

I no era poca cosa. No!

Perquè fer-se gran és una puta putada mundial.

Un dia jugues amb les joguines en què tan portat els reis i l’endemà ja no saps en que jugar amb les mans… Manualitats, tal volta? Un dia corres darrere una pilota i l’endemà corres darrere una al·lota que et penses que t’agrada. Un dia tens clar que vols ser i l’endemà descobreixes que no tens ni idea de què collons vols fer.

I és possible que en Marce, amb aquella càmera, estigués filmant exactament aquest instant: el moment en què el món infantil comença a esquerdar-se i per aquella esquerda entra tot el merder adulterat dels adults.

El desig, la por, el sexe —molt important això del sexe—. La vanitat. La necessitat de ser admirat —narcisisme—. En el meu cas, la necessitat encara més desesperada si cal, de no semblar un imbècil.

I la sensació —terrible i deliciosa alhora— que alguna cosa està a punt de començar. Potser per això aquestes imatges tenen aquella cosa màgica i estranya:

No semblen voler arribar enlloc. Simplement passen. Com passa la joventut. Sense argument. Sense guió. Sense tenir ni puta idea de com acabarà.

I potser això és el més psicodèlic de tot:

No els colors. No la música. No les imatges mogudes o borroses. No les possibles metàfores mudes que no es diuen a la pel·lícula.

La psicodèlia de veres és descobrir que tu ets el protagonista d’una història que no has escrit i que, per acabar-ho d’arrodonir, tampoc no t’han donat el guió.

Els anys setanta a Cala Rajada i a Capdepera devien ser una època magnífica per equivocar-se. Hi havia prou fum i turistes de tota mena per no veure gaire clar el camí i prou ganes de córrer per fotre’t de cap contra qualsevol paret.

Però també hi havia una cosa que avui ens costa imaginar: la sensació que encara era possible inventar-se. Inventar-se un personatge. Inventar-se una manera de viure. Inventar-se una manera de mirar. Inventar-se que eres artista. I si tenies una Súper-8, ja podies començar a filmar.

Després ja vendria el seny.

O no. Tampoc cal…

A Marce, el sentit sembla importar-li bastant manco que la mirada. I això és el que fa que aquestes imatges siguin tan punyeterament atractives.

No sabem si està cercant una història o simplement cercant alguna cosa abstracta:

Una cara. Un gest, un cos, una llum, una possibilitat. Potser filmava perquè tenia la sensació que alguna cosa important estava passant i no volia que se li escapés.

I, mira per on, cinquanta-sis anys després resulta que no se li va escapar res. Si el cas, se’ns ha escapat a nosaltres. Perquè nosaltres, gràcies a tots els sants i santes que preguen per nosaltres ran de purgatori, sabem com acaba tot.

Ells no. Nosaltres sabem que aquells cabells acabaran blancs. Que aquells cossos canviaran. Que aquella casa ja no serà exactament aquella casa sinó una ruïna okupada. Que alguns d’aquells rostres desapareixeran. Que alguns, malauradament, moriran i que uns altres es convertiran en records que només quatre nostàlgics de merda serem capaços d’identificar.

Ells, en canvi, encara no ho saben. I això els fa immensament més joves que nosaltres. Per això mirar-los avui, a més de goig, fa una mica de mal.

Perquè el Súper-8 no només ha conservat les seves cares. Ha conservat també una cosa que nosaltres ja no podem recuperar:

La ignorància del futur.

I potser aquest és el gran regal d’en Marce. No haver filmat una història Haver filmat un temps abans que sabéssim que era un temps. Un món abans que es convertís en memòria. Una colla de joves abans que es convertissin en adults. I un grapat d’imatges abans que quatre pedants com nosaltres hi vinguéssim a cercar Freud, Marx, Marcuse, Jung i tota la santa tropa.

Que descansin en pau. Sobretot nosaltres. Perquè al final potser no hi ha cap símbol. Ni cap metàfora capaç d’aixoplugar-nos. Ni cap missatge ocult. Ni cap transcendència. Potser, en realitat, només hi ha una càmera. Una colla de joves, un pinar, Cala Rajada, Capdepera, una tarda qualsevol. I Marce dient, sense dir-ho:

—Això ho vull guardar.

I ho va guardar. I ara nosaltres ho tornem a obrir. Com qui obre una capsa vella i hi troba una vida que no és la seva. I aquí sí que és on ens podem posar solemnes. Només un poc. Perquè al final del viatge, després de Freud, Marx, Nietzsche, la psicodèlia, el sexe, les drogues, el rock, els artistes, els intel·lectuals, els capellans, els borratxos i tots els imbècils que hem anat intentant explicar el món… resulta que potser la resposta és molt més senzilla.

Filmar, mirar, recordar. I deixar que el temps faci la resta encara que sigui a empentes i rodolons. Encara que la pel·lícula tremoli. Encara que no sapiguem què vol dir. Encara que no vulgui dir res. Perquè, ben mirat, potser el món tampoc no vol dir res. I ja ens hi hem passat milers d’anys fent el gilipolles per demostrar el contrari.

Que rodi, idò, el Súper-8.

I que cadascú hi vegi el que li surti dels collons.

Biel Torres

Caràtula exterior de la pel·lícula: SONRISA, de Colau Vives