Clicant sobre la imatge es pot descarregar la publicació sencera.

Presentam una altra publicació de la Biblioteca Digital de Cap Vermell. Es tracta de «Talassonímia de la mar de Capdepera» de Francesc Canuto. Hi afegim una introducció de Joan Mercant «Castus» que també podeu llegir més avall.

Ningú anava sol a la mar

Ha arribat a les meves mans aquesta obra/estudi/assaig que recull bàsicament topònims relatius la pesca costanera, artesanal i localitzada, sobre tot, a la zona de Cala Rajada.

     Començaré agraint a una persona que dedica molt de temps, enginy i, sobre tot, molt de cor i amor a les seves arrels calarajaderes, a la recerca de documents (texts, imatges, etc.) que donin a conèixer i testimoniïn una forma de vida marinera de no fa massa anys però sí llunyana pel que fa a les necessitats, idiosincràsies i valors.

     Gràcies Antoni Flaquer «Coix».

     Un assaig-estudi de toponímia, va més enllà d’un simple llistat de noms, en realitat els converteix en relats culturals. La toponímia no només anomena llocs: explica com una comunitat ha mirat i viscut el seu territori.

     Els topònims, en realitat, anomenen els llocs físics però, també, una relació quotidiana entre la gent i, en aquest cas, la mar: treball, orientació, refugi… parlam d’una toponímia transmesa, generalment, de forma oral entre generacions.

     Aquests topònims fixen una experiència col·lectiva, no una descripció neutral. La desaparició d’aquests noms esdevé en una pèrdua de coneixements.

     El present treball, no esgota la riquesa del camp analitzat; és més, posa en relleu la necessitat de donar continuïtat a la investigació.

     I ho fa amb la urgència que provoca la ràpida transformació del litoral (en aquestes contrades) i la progressiva desaparició de la transmissió oral, que amenaça en esborrar els noms tradicionals i, amb ells, els coneixements que contenen.

     Quan parl dels meus inicis a la pesca a Cala Rajada, no ho faig pensant només en la mar i les barques, sinó en la comunitat que es formava al seu voltant. Pescar era un acte col·lectiu. Cada operació, cada actuació, cada gest, era sostingut per un entramat de sabers, ajudes, acords (normalment tàcits) que no només donaven sentit a l’ofici, sinó que el feien possible.

     Una comunitat que vivia en constant diàleg amb una mar propera i, també, imprevisible. No parl d’una mar immensa i llunyana, sinó d’una mar coneguda pam a pam, observant-la cada dia des de la costa, llegint en el color de l’aigua, en la direcció del vent, en els rompents de les onades a l’alba.

     Vaig créixer en una comunitat on l’ofici de pescar no pertanyia sols als que es feien a la mar, on la feina del pescador no es limitava a embarcar-se, pescar i tornar a port, sinó que continuava al moll, a la platja, als magatzems, on mentre es posaven a punt els ormejos s’intercanviaven relats, acudits, històries i alguna advertència. Una comunitat on cada família formava part d’un engranatge sòlid, encara que discret, sostingut per l’experiència i necessitat mútua. Una consciència clara d’un mar compartit, com també ho eren les pors, els riscos, el temps, les pèrdues i també les abundàncies. Ningú anava sol a la mar, a bord sempre els consells heretats i la memòria dels que ho havien après abans.

     Aquesta troballa, aquest recull d’expressions marineres i locals, que tant record haver escoltat, em desperten el desig d’aturar-me en aquesta dimensió comunitària que avui pareix difuminar-se. No és nostàlgia ni idealització, és comprendre com aquell teixit humà condicionava tant la manera de pescar com la manera de viure. Les normes es respectaven i el saber no s’acumulava, es repartia.

     Recordar aquella relació amb la mar i els seu món pescador, és una manera d’entendre qui érem i d’on venim, i demanar-nos que en queda encara d’aquella manera de viure.

     No me disculparé per una mirada excessivament (i inevitablement) segrestada per les pròpies vivències. Evocant aquella comunitat pesquera intent, d’alguna manera, recuperar no només una manera de fer feina, sinó una forma de relació bassada en la cura mútua, l’experiència compartida i el respecte per un entorn que ens donava el pa i ens posava límits al mateix temps.

Joan Mercant «Castus»