Un hippie-punk de Sérpens flambejat
El Yoda porpra de Minneapolis.
Pel personal del Sérpens, anar a comprar discos nous a Palma era una feina, un ritual i una festa. Ho he viscut en carn pròpia quan acompanyava a en Miquel Nebot del Trui d’Artà amb la mateixa missió. Trobar un disc que pogués agradar als feligresos era una tasca difícil, quasi impossible: com distingir una “cançó més” de “la cançó”? Jo crec que no ho vaig aconseguir mai. La primera vegada que vaig sentir “When the doves cry” i vaig veure la portada, vaig pensar “Qui és aquest bosses tristes del bigotet i què és aquesta merda?!”. Fins que no vaig escoltar “Amèrica” a la ràdio no vaig entendre que el Yoda porpra de Minneapolis, Prince Roger Nelson, era l’amo dels vuitanta com Bowie ho havia estat dels setanta. I “When doves cry”, un temacle, per ventura el millor de la història del Pop i el Rock en la categoria de “gravat sense baix”.
N’Antònia Rojas, en una imatge que decorava el New Serpens.
(Si clicau damunt les imatges, podeu escoltar la música que punxaven a New Serpens)
Pels amics del New Sérpens era una tasca igual de difícil. Qualque pic fins i tot s’entonaren un poc per connectar amb l’ambient d’un divendres a vespre al pub. Per ventura va ser aquell dia, un dimarts migdia de finals dels vuitanta, quan un nin que passava per davant la botiga de discos va veure una escena que li detonà les neurones.
L’al·lotet va estirar la màniga de sa mare amb cara d’haver vist el dimoni escopint foc pels ulls i les orelles. Però en realitat només era en Míner del Sérpens. Acabava d’encendre un cigarret sense tenir en compte que anava descambuixat a l’estil Robert Smith, de The cure, un pentinat que s’havia construït amb diverses tones de laca. Sort que ell era més hippie-punk que sinistre, si no, encara hagués pogut ser pitjor.
Ni hippie, ni punk, ni sinistre: en Míner ha estat sempre tant inclassificable com genial.
En Míner només havia fet un parell de calades quan va veure els ulls esbatanats del nin i sa mare. Ell també es va acollonar i quedà amb la boca oberta i el cigarro penjat dels morros. En aquell precís instant, una bafarada d’olor de pollastre socarrat li anuncià que estava a punt de convertir-se en el primer hippie-punk-sinistre incinerat de tot Mallorca. Quatre, cinc o vuit closcades evitaren el desastre.
Com que no hi hagué cremades, la compra de discos d’aquell jorn també va acabar a un restaurant dels que t’obren la porta i et donen la benvinguda. En Pep va entrar esbutzant-se. Darrere, un jove amb el cap carbonitzat i les mans brutes com les d’un mecànic de Sa Central. “Bon dia!”, va dir en Míner. El mestre de sala va respondre returant, intentant organitzar les neurones i decidir si li tancava la porta o no a aquell hippie-punki socarrat. Però eren bons clients. Rarets, però bons clients.
En Miner Montell va ser cambrer, DJ i figura imprescindible de Sérpens durant poc més d’un lustre. La seva tasca era obrir el local i, fins que no arribaven els primers clients, cap a les dotze, aprofitava per jugar al Tetris. Va entrenar tant que va guanyar el Campionat de Tetris del Sérpens, medalla que avui encara llueix amb orgull.
Miraré aquí dins d’aquesta discoteca.
Està carregada d’energia.
Ens fonem junts com tigres i ballam plegats.
The sugar cubes – “Blue eyed pop”
Un vespre, un grupet va interrompre la seva rutina. En Míner, va deixar de girar figures geomètriques i va passar rere la barra. En demanar-los què volien, un d’ells l’agafà per la camisa: “Hostiar-te!”. En Míner, que llavors ja tenia l’ànima de clown i, per tant, neta, riallera i pacífica, els va fer entendre que gràcies, però que es referia al beure. Al cap d’uns minuts, aquell grupet d’intel·lectuals es feren una cara nova entre ells i se n’anaren per on havien vengut.
Tot i la música, l’alcohol i qualque cigarret carregat que de tant en tant s’encenien els clients, a Sérpens no hi havia mai baralles. Ni tan sols quan hi anaven els punkis de Manacor que duien el ritme pegant cops als bidons de decoració i posaven en Pep bastant nerviós. Però el de Sa Cova era dur de pelar.
Un vespre hi havia un jove dedicat a la insigne tasca de rompre tassons. A l’enèsima trencadissa, en Pep acabà la paciència i s’encaminà cap al magatzem. “Ge, fes es vidres que vulguis!” li digué mentre li entregava una caixa de botelles no retornables buides.
En Miner, en Bernat Quetglas i el seu germà Dani, treballant en la reforma del futur New Serpens.
Podria ser per aquest alt coneixement de la psicologia inversa o no, el cas és que aquell era un pub tranquil on cadascú anava a la seva sense interferir amb els altres. Gent descaradament jove amb ganes de passar-ho bé, escoltar bona música, beure qualque copa i, en qualque cas, compartir un porro. El mateix que es feia a la majoria dels bars on anaven joves en aquella època. I sí, de tant en tant hi anava qualcú amb mal dia, un gat mal duït o el cervell girat de sempre.
On és la meva ment?
Lluny a l’aigua, mira-la nedar
Pixies – Where is my mind
Sí, cadascú anava a la seva tot sol o en grup, però puntualment hi havia un fet que posava en comunió a tot el bar. Record una d’aquelles ocasions, un diumenge vespre en què érem poquets. A la zona dels banys hi havia rum-rum. Se’m va acostar un amic i em va dir que anàs al bany d’homes, que allò ho havia de veure.
La barra del Sérpens (foto de la cantant Esperança Sureda aconseguida gràcies a la cantant Marisa Rojas, dos encants).
Mentre esperava el meu torn, homes i dones sortien de can Felip (n’Esteva ja no hi feia feina, per tant, em referesc al Borbó) esbutzant-se de rialles. En tocar-me, vaig descobrir una plantada de pi més pròpia d’un elefant que d’un humà. Si li haguéssim posat una bata, l’hauríem pogut matricular directament a P3. No hi havia aigua suficient al Sérpens que se’n pogués endur aquell torró. Un barrobí, tal volta, però amb un martell i una escarpra, hi havia feina per a un parell de dies. Al final degueren aconseguir desfer-se del cadàver perquè en Pep ni recorda l’anècdota. No debades han bufat més de trenta anys de llevantades.
Sent un vent.
Aire xiulant,
xiuxiuejant,
a la meva orella
The B52’s – Roam
Minervino Montasell va partir cap a Barcelona. Durant els darrers trenta-cinc anys ha treballat de comediant físic actuant als cinc continents amb Los Galindos, Els Comediants, Chapertons… Actualment, ho fa amb la seva pròpia companyia, Barlou (foto).
Ha dirigit més de vint-i-cinc produccions, moltes d’elles guardonades. És professor de clown i teatre des de 2010 a l’Escola de Circ Rogelio Rivel, Plató de Cinema i ha impartit tallers a Europa, Austràlia i Amèrica Llatina.
Des de 2015 col·labora amb Pallassos Sense Fronteres.
L’any 1988 va guanyar el títol de Campió de Tetris del New Serpens i està obert a jugar-se’l en el futur si hi ha ocasió.
Animacions per IA de fotografies anteriors. En alguns casos transforma per complet les persones, però és una manera de tornar veure el Sérpens amb vida (artificial).
*Si tens fotos sobre l’època i els locals que es mencionen en aquesta sèrie d’articles (Dortmund, Life, Xiroi, Banans, Sérpens, Physicall, Bolero…) sobre els 70, 80 i 90, i les vols compartir, envia-les a capvermell@gmail.com. Indica si vols que et citem i si permets que siguin millorades i/o animades amb IA. Gràcies!
Miquel Piris
En Míner ha fet aquesta llista d’Spotify amb música que se punxava al Sérpens:
Altres articles sobre Sérpens: