“40 putes” actuant al New Serpens el 20 de març de 1992.

A Mallorca, a finals dels vuitanta, la música no feia carrera ni futur, però feia memòria. Es tocava en llocs impossibles, per a poca gent, i sovint amb més convicció que tècnica. D’aquell món en queda molt poc, però el que queda, ja ho veureu, encara fa renou.

—”Me baixau o me tir?”

Assegut a la cadira de rodes, Víctor Uris es queixava, sorneguer, de la quantitat d’escales que s’havia de baixar per anar al Sérpens. La resta de la banda i en Pep de Sa Cova entraven l’equip pel concert i reien de la sortida. En Víctor havia patit un accident de moto quan tenia desset anys i les lesions l’assegueren fins al 2024, any en què la deixà i ens deixà per sempre. Però els que el van conèixer de veres asseguren que allò que realment li va canviar la vida va ser l’àlbum ‘Hootin’ and Hollerin’ de Sonny Terry & Brownie McGee.

Sonny Terry & Brownie McGee l’any 1952 interpretant Hootin’ the Blues. Dos monstres.

Inspirat per aquests dos músics nord-americans, Uris va fundar “Harmònica coixa blues band”, la primera banda de blues de Mallorca. I aquella vetllada de 1988 varen rebentar Cala Rajada. Val a dir que la immensa majoria de concerts al Sérpens havien buidat el calaix. En qualque ocasió, fins i tot, hi havia hagut més músics que públic. Però en Pep va persistir en aquella ruïna fins que ho deixà de fer al cap d’uns anys, per a gran alegria dels pobres i soferts veïnats.

El vespre següent, els Harmònica van repetir concert al Sérpens, un bis que no era tant per l’èxit aconseguit com perquè els acabaven d’anul·lar una actuació a l’Auditòrium de Palma. Li varen fer una bona oferta a en Pep i, com sempre que ensumava un mal negoci musical, no va saber dir que no.

Big boss man, aquesta segur que va sonar aquella nit a New Serpens.

Entre aquells quatre gats (expressió catalana, no etílica), hi havia un adolescent que no se’n perdia cap: en Gabriel Flaquer, àlies Barona. L’endemà, amb les parpelles carregades de son, amb prou feines trobava l’institut, però era un preu pagat amb gust. Tant va anar en Barona a aquella font que hi acabà actuant i venent càntirs de pomada.

Biel Barona, cantant amb “40 putes”. El casc no era per defensar-se del públic, ans solien actuar disfressats.

Ell hi cantà en català, però el més habitual, allà i arreu, era escoltar música només en anglès i castellà. Música sovint amb missatges radicals. Avui, La Polla Records, Escorbuto o Kortatu no sortirien en una llista de discos incòmodes, sinó en un sumari judicial. Els assenyalarien mitjans d’ultradreta, els denunciarien sindicats amb logo net i discurs brut, i un jutge aplicat hi posaria el segell. El procediment habitual.

Abans, criticar la realitat era fer cançons. Ara és una prova pericial.

Llavors, estava permès criticar amb duresa la realitat. Avui, que li demanin a Pablo Hasél o Valtònyc. Ei, aquest darrer, recordem-ho, tan sols va dir que el rei era un lladre abans que aquest es fugàs a Abu Dhabi, precisament, per ser un lladre.

Hay que estar majareto para hablar de amor de Dios

y al mismo tiempo en sus escuelas

preparar los cuadros de mando de la represión fascista

¿Cómo se puede ser tan fariseo?

La Polla Récords-Salve

A les illes, abans de l’arribada del “rock català” dels noranta, un dels pocs referents de música despreocupada feta en mallorquí havia estat el grup manacorí “Mac”. Un dels seus temes més coneguts era “dissabte”, pop amb un punt reggae amb lletres de culte a sortir de nit, a “sortir de marxa”. La veritat, jo no els vaig conèixer fins que en Barona me’n parlà. Era un dels referents de la seva banda, Les 40 putes, però també bevien des de la moguda madrilenya al punk basc. El nom del grup era la forma curta de l’expressió “quaranta putes consagrades”. Resulta que, més enllà de ser una flastomia, està basat en fets que els historiadors donen per vàlids. Durant la conquesta de Jaume I, el bisbe de Mallorca va beneir quaranta putes perquè poguessin anar amb els soldats de les tropes cristianes sense pecar. Amb tot el meu respecte pels historiadors que li donen veracitat, a jo no em sembla creïble: eren entre 12.000 i 15.000 soldats! En tot cas, com sempre, les marcades són elles. Coneixent en Barona i les seves cançons, de refer el grup, estic convençut que ara l’anomenarien “Els 12.000 puters”.

Surts a n’es carrer,

Comences a anar bé.

Te fumes un canut,

això és collonut…

És dissabte!

Mac-En dissabte

“Tots els integrants de 40 havíem tengut experiències prèvies amb grups seminals de la moguda cala rajadera com: Los que faltaban, Los espontaneos, S.D.A o les al·lotes de Sin comentarios, primer grup de na Marisa Rojas. Grups de versions, la majoria en castellà, que en dos anys es varen desintegrar. D’allà sortirien altres formacions com Haciendo el Pino o Les 40 Putes”.

Em va saber molt greu perdre’m quasi tots els concerts del Sérpens. Va coincidir amb l’època que estudiava a Barcelona i em perdia tot el que passava durant el curs. Mallorca em bategava al cap i al cor: encara no havia après a matar l’enyorança. En el cas de “40 putes”, m’arribaren esquitxos de la seva actuació. M’explicaren que havien cantat una cançó sobre el nou límit de velocitat que acabaven d’implantar a l’autovia. Però la cançó que estau a punt d’escoltar no va d’això sinó de l’esquí. Esquiar, a Mallorca? L’únic esquiador que he vist mai a Cala Rajada, baixava l’autovia l’any 1983 després d’una nevada històrica. Crec que aquest home hauria de ser localitzat i donar-li el Premi Cap Vermell, com a mínim, o el carrer d’Elionor Servera. Aquell temporal de neu no va ser tan fort com la del 56, però jo vaig veure un esquiador. D’acord, quan li donin el premi o el carrer, ja em creureu.

1956, l’any de la neu. Aquell febrer va fer maig.

Però Cala Rajada, d’esquiadors, en tenia per regalar. I tampoc és broma. A finals de juny de 1990, dos anys abans del concert dels “40 Putes”, vaig arribar a Cala Rajada després dels exàmens. Primera nit de vacances. Vint-i-un anys. Vaig quedar amb un amic i una amiga divertidíssims que feien feina a una botiga i una discoteca del poble (llàstima que faci anys que no sé on paren). La qüestió és que ella, quan la nit ja havia més que arrencat, se m’acosta a l’orella i em diu: “t’apuntes a esquiar?”. Jo no tenia llanxa, però tenia un bon amic, en Peter Strunk, que me n’ensenyà i, de tant en tant, em treia d’estranquis o bé perquè donava un cop de mà als windsurfs de Cala Agulla. I també sabia que fer-ho de nit no era massa recomanable. Li vaig contestar, “No, no, que a un fa un parell d’estius, quasi li tallen el coll amb la corda a un per voler esquiar de nit”. Tots dos es compixaren de riure. Llavors m’ho varen explicar: anar a esquiar era esnifar ratlles pols blanc, de cocaïna.

El primer pic que em vaig trobar en Toni Picó a una discoteca -el tio Toni em coneixia des de petit i poques vegades l’havia vist tan seriós-, es va acostar a mi amb una copa de xampany a la mà i va sentenciar: “Whisky i dones, Miquelet, res més!”. Així que aquella primera nit de vacances d’estiu, advertit com estava, no vaig esquiar. Però a partir d’aquell dia, vaig veure gent recollint aigua amb la mandíbula. La treien cap endavant i cap als costats, com els cavalls. Un em va donar un ensurt de mort quan em va convidar a beure una cervesa per xerrar i el pobre no articulava cap paraula a l’endret. Vaig pensar que havia patit un ictus, però era la coca. Va ser una droga que va fer i fa molt de mal. Com l’alcohol o el tabac. No a tothom, només faltaria, però maleïdes addiccions! De tot això parla la cançó “Vine a esquiar” dels 40 putes, grup que m’ha honrat deixant-me editar el videoclip d’aquesta cançó trenta-cinc anys després del seu enregistrament. Més de tres dècades en què ha nevat molt per Cala Rajada. I continua nevant. Per això, el tema, continua sent plenament vigent.

La cançó “Vine a esquiar” comença amb una tornada aparentment festiva, però ràpidament deriva en una caricatura amarga d’una moda que ja aleshores feia estralls.

En principi, els que surten a aquest videoclip de “Vine a esquiar” són Carlos Rojas (baix), Grego Molina (guitarra primera), Guillem Fuster (bateria), Biel Barona (guitarra segona i veu) i Magdalena Albertí, Toñi Lechon i Rafela Flaquer (veus). Si hi ha estones que no semblen ells, és culpa de l’enfrontament que he tengut amb la intel·ligència artificial que ha fet els vídeos a partir de les dues fotos que encapçalen aquest escrit. Els més sensibles, si teniu a mà una biodramina, us farà servei.

Vine a esquiar,

que aquí hi ha neu tot l’any.

Vine a esquiar,

però alerta a patinar.

Ni a la Molina ni a Montblanc,

ses muntanyes són aquí.

Ja no importa ser de sa jet,

ja pots fer feina per esquiar.

És una moda social,

és un perill nacional

veure tants esquiadors.

És una moda social,

és un perill nacional

veure tant d’animal.

Vine a esquiar,

que aquí hi ha neu tot l’any.

Vine a esquiar,

però alerta a patinar.

Hi ha moltes pistes,

corbes que te despisten,

creus que controlaràs?

Hi ha moltes pistes,

corbes que te despisten,

alerta a travelar.

Potser agradable o fastigós,

inofensiu o perillós.

Tu ets es que tries.

Tu decideixes

si treballes o esquies.

Vine a esquiar,

que aquí hi ha neu tot l’any.

Vine a esquiar,

però alerta a patinar.

Els 40 putes-Vine a esquiar

I per acabar d’arrodonir, at last but not least, un document que ha fabricat una altra IA en mans del duet Barona&Recreo. Un pòdcast on parlen veus cibernètiques que destrossen el català, però almanco el parlen, que ja és molt.

Els 40 putes actuant al bar Catòlics de Manacor.

Miquel Piris