Mai no havia vist ploure cap amunt fins aquell dia. Estava dins la llanxa de l’escola de Windsurf de Cala Agulla, com molts capvespres d’estiu. Llavors, m’agradava poder acompanyar en Peter Strunk, un dels seus treballadors, a treure gent a esquiar o amb la “banana”. En aquell moment, el meu amic no tenia cap client i estàvem de xerrera dins la badia, amb la mar morta. Vàrem sentir una remor.

-Què punyetes…?!!!

L’aigua s’havia enterbolit i, arran de la superfície, s’hi havia format una capa de pocs centímetres de gotetes, com si Cala Agulla sencera començàs a bullir. El fenomen s’estenia fins on arribava la vista. El meu instint m’impulsava a mirar cap amunt, però al cel no hi havia cap nigul!

En realitat, aquella brusca estranya era la part visible de la dansa de la mort que s’executava davall l’aigua. Un banc de moixó d’una dimensió descomunal havia estat acorralat pels seus depredadors, probablement tonyines, dins Cala Agulla. Milers de peixets intentaven escapar de la mort botant uns centímetres per damunt l’aigua.

Just després de les vaques que anaren a banyar-se un mes d’octubre, aquest episodi estaria en el número dos del rànquing de “Coses increïbles que vaig veure a Cala Agulla”. En el número tres, un grup de testimonis de Jehovà ben mudats amb l’aigua fins a la cintura fent un baptisme. En el número quatre, el DJ Francesco estirat damunt l’arena -a les quatre del capvespre amb la platja ben plena- fent-li un cunnilingus a una al·lota per damunt del biquini mentre ens mirava amb cara de murri. En el número cinc, un helicòpter apropant-se tant a la platja que va fer volar sombrilles, tovalloles, guiris corrents… Per uns instants va provocar una torbonada caòtica i perillosa… I molt avall a la llista, una al·lota estrangera que sabia que estava en el seu millor moment -i sabia que tots ho sabíem-, tornant dels pins amb un llarg bocí de paper de vàter enganxada al biquini, com si fos la cua d’un vestit de núvia.

Vaig veure i viure tot això per culpa del windsurf. Des que va aparèixer aquest esport a Cala Rajada que vaig donar branca a ca nostra per poder-ne fer. De petit, jo era dels que a l’estiu m’acabava avorrint tant que frisava que començàs l’escola un altre pic per veure gent. Per això anava a la botiga de mon pare a plegar camisetes i vigilar la terrassa perquè no mos robassin res. Així, escoltava música, veia gent, xerrava amb els dependents i, sobretot, sortia de ca nostra. Mai no vaig trobar ningú fotent res. Al cap dels anys, una amiga de Barcelona em va fer una confessar que ella i els amics que s’atrevien, passaven corrents per agafar les dessuadores de “Windsurfing Cala Rajada” dels penjadors d’una estirada. Mon pare havia encarregat fabricar-les amb aquell lema i, com que el windsurf estava tan de moda, en venia a carretades. Jo també me’n posava qualcuna somniant que, qualque dia, convertiria aquell lema en realitat.

Encisat per l’embruix d’aquelles naus màgiques, anava a veure-les passar com aquell que observa, impotent, qui li ha robat el cor des de la llunyania. Un màstil se m’havia clavat al cor sense que encara sabés ni què era un màstil ni una botavara. Veient el meu desconsol i un poc cansats de sentir-me suplicar -em podeu dir caparrut, però és poc-, a la fi em van apuntar a classes a l’escola de Heinz Lewandowski, a Sa Font de Sa Cala. Aquest nuremburguès, va ser el pioner d’aquest esport a Llevant. A partir de 1979, va organitzar una marató de windsurf que sortia des de Cala Agulla i anava fins a Ciutadella amb altres impulsors d’aquest esport com Joan Ladaria. Amb un premi de 600.000 pessetes -l’equivalent a uns 22.000 euros d’avui-, es va convertir en la segona regata més important d’Europa. En les cinc edicions que es varen celebrar, fins i tot hi participaren navegants arribats de Nova Zelanda.

El 1980 la travessia la va guanyar el campió d’Europa, el noruec Jan Wangaard.

Edició de la travessa de 1981 on també participaren navegants locals com Minervino Montell o Siegfried Engelbert. Trobau a faltar qualque rotonda?

La travessia, quaranta-quatre quilòmetres en línia recta, si feia poc vent, podia durar unes set hores. Però si bufava i mar plana, se podia rebaixar a quatre. En Míner Montell tenia setze anys quan s’hi va apuntar i va superar les regates de classificació. El problema va ser que no coneixia prou la nova Alpha que s’havia comprat. Feia una ventada i no aturava de caure cada cinquanta metres perquè no duia l’orsa abatible. Va haver d’abandonar, però en guarda un bon record i un parell de medalles:

-Per a mi, incrustat en la memòria, l’arròs de peix en la barca de bou a Ciutadella després de retirar-me de la regata.

El que no sap quasi ningú és que hi ha un home que va anar i tornar en un dia: Peter Strunk. D’anada, cap problema. Però a partir de les sis del capvespre, el vent sol morir. Va arribar al port de Cala Rajada passada la una de la matinada. Els dies de la Marató Internacional de Windsurfing de Cala Rajada quedaven lluny i no se’n va parlar gaire, però més d’un dels aficionats cala rajaders segur que recorda la gesta.

En aquella època a la zona dels windsurfs hi anava gent de tot el món, fins i tot d’Artà. A la dreta hi ha el llaüt de la mare d’en Jo i na Mariona, dels pocs catalans que xerraven català habitualment, un fenomen curiós compartit per la majoria de llonguets.

En windsurf, mai no hi vaig anar a Menorca. L’estiu que vaig acabar el curs amb en Heinz, quan en vaig començar a practicar amb un windsurf que em deixaren, com que hi havia plaga de grumers, vaig aprendre a no caure per pura supervivència. I així, vaig començar un dels períodes més divertits de la meva vida. Tenia l’aparell a Cala Lliteres i, en haver dinat, muntava la vela i me n’anava a Cala Agulla, tant si feia vent com si no en feia. Allà vaig fer coneixences d’arreu. Hi havia un ambient únic que en les dècades següents no es va tornar a repetir. Mai més vaig tenir cap necessitat que l’institut començàs abans. Estius eterns i irrepetibles on, fins i tot, podia ploure cap amunt.

Fa uns capítols vam assistir a la comunió dels germans Ladària. Ara ja som a la boda d’en Lluís i na Dora. Hi apareixen la majoria dels windsurfistes locals i qualcun de fora.

Com que en Lluís sempre ha estat un gran aficionat a la fotografia i Cap Vermell no ens cobra l’espai, anem a regalar-nos amb un poc de windsurf.

Aquí el seu germà, en Sinto, a Son Moll amb un autèntic tanc dels primers. La passió tot just començava.

El pare de les criatures, Joan Ladaria, un dels organitzadors de la travessa, amb la samarreta oficial de la competició.

En Lluís a punt d’iniciar una trabujada (paraula que acab d’aprendre perquè noltros sempre li vam dir “trasluchada”). Han passat uns deu anys respecte a la foto anterior i el material ja és una altra cosa. Quan les planxes es varen fer més petites, van anar quedant menys practicants.

En Sinto també va renovar el material. De fet, el seu cotxe, carregat amb 400 planxes, va ser un clàssic durant molts anys. En un dia era capaç de fer més de 100 kms cercant vent. Avui encara navega.

En Carlos Alcover encara avui, més de trenta anys després, navega en wingfoil per Fuerteventura on resideix.

Vídeo Carlos Alcover

El wingfoil és una de les derivacions del windsurf que ha sorgit en els darrers anys. La quilla va equipada amb una mena d’ales que fan que la planxa s’elevi per sobre l’aigua reduint el fregament i també la força necessària per impulsar la nau.

En Siegfried fent un ventilador envoltat d’altres windsurfistes. Un altre que encara navega i viu per Fuerteventura.

Un grup de palmarajaders (Noemí, Falete, Maika) i una nord americana (Stella). Al fons, amb samarreta vermella i gorra blanca, en Peter Strunk.

Tot i tenir un milió de planxes i dos milions de veles per a cada tipus de vent, en Nick gairebé no feia ràbia de tan bon al·lot que era.

Ángel Martínez, Miquel Infante, Toni Melis, Wilco Fenstra, Teto Baronet i Petra.

N’Àngel i en Teto ja no són entre nosaltres. Descansin en pau.

Miquel Piris