De fideu carbonitzat a relacions públiques
Els ingredients principals de la feina a l’escola de windsurf de Son Moll eren: molta feina física, molt de sol, poc menjar i Xiroi cada nit. En dos mesos m’havia convertit en un David esquifit i carbonitzat de devuit anys. Ves que el carcinoma que em va sortir al nas fa un parell d’anys no me’l guanyàs aquell estiu.
Abans de deixar de fer ombra per complet, Xiroi em va rescatar. A finals de juliol, la discoteca em va contractar com a tiqueter, àlies relacions públiques. El meu sou quasi es va duplicar i la feina física va desaparèixer. A damunt, cada dia tenia una beguda i una hamburguesa pagada a la discoteca, envoltat de gent divertida i encantadora. Com si m’hagués tocat la loteria.
Segons tots els extreballadors amb qui he xerrat, el propietari de l’hotel i la discoteca, en Mateu Gili, “era un senyor i el que pagava millor de tot Cala Rajada”. Un home amb olfacte pels negocis que practicava la desestacionalització obrint tot l’any quan ni s’havia començat a parlar d’aquest concepte.
Cap a l’any 1983 s’iniciaren les obres per remodelar la sala de festes de la Gili.
La reforma que van fer de la vella sala de festes la va convertir en la perla de les discoteques de Mallorca. El nom era tota una declaració d’intencions: Xiroi. En aquell moment, ben poca gent sabia que aquella paraula significava “animat, festiu, alegre” en la nostra llengua -avui dia, tampoc. A més, aquell nom no presentava problemes de pronúncia en cap idioma. Bé, els alemanys deien “Xigoi”, però s’entenia a la perfecció i hi arribaven igualment. Sovint, el nom no fa la cosa, però en aquest cas, casaven perfectament. Era una discoteca amb llinatges: de primer li varen posar Disco. I de part de mare, Pool, perquè tenia una piscina a dins i perquè en anglès quedava més “cool”. Xiroi Disco Piscina hagués quedat un poquet llarg.
Una piscina climatitzada amb escultures i palmeres. A Xiroi no varen mirar prim.
Gili tenia molt clar que el públic mallorquí havia de ser un dels objectius principals, res de basar-se només en turistes, i ho va aconseguir. Xiroi obria els caps de setmana durant tot l’any i les cues dels cotxes que venien d’arreu arribaven fins ben passada la benzinera. Ningú no havia vist mai una discoteca amb piscina climatitzada inclosa, i poca gent, probablement ningú, la tornarà a veure. Podies fer aquagym i anar de copes alhora però no hi havia gaire gent que ho aprofitàs. Jo m’hi vaig banyar dos pics. Un d’ells, vaig fer doblet: a la piscina i després a la platja. Suficient.
En Pep Massanet va rebre l’encàrrec de contractar cambrers atractius perquè així hi anassin moltes dones. L’estratègia sembla que va funcionar. D’esquerra a dreta: Xisco Murillo, Pep Massanet, Miquel Infante, un madrileny sense identificar, Manolo “el sevillano”, Ono, la seva companya d’aleshores i un DJ alemany.
Tenir la targeta Vip per entrar a la discoteca no era gens fàcil i allà no es colava ni un sol menor a no ser que els cambrers els entrassin per darrere. Ho vaig tocar amb el nas a la inauguració, cap al mes de maig de 1984. Record perfectament que mentres esperàvem fent cua, sonava una de les cançons de la banda sonora que Eurythmics acabava de composar per a la pel·lícula “1984” sobre la novel·la homònima de George Orwell: nineteen-eighty-four, sex crime!
Amb només setze anys, a l’inauguració, no vaig passar de la porta. No volien veure menors ni en pintura.
Aquella nit, jo i el meu amic -ell sí que tenia els devuit- ens vam quedar amb les ganes. El porter aleshores era en Silvestre, de les primeres persones que vaig veure que tenia els braços quasi tan gruixats com les cuixes. Schwarzeneger aquell any havia protagonitzat The Terminator i el culturisme era una moda que gràcies a ell o Stallone feia anys que triomfava, especialment entre els porters de discoteca.
Com que el primer director de la sala era en Tòfol Ferrer i la seva companya, Maria Genovard “Busca” era dissenyadora de moda, Xiroi també es va convertir en passarel·la de moda. Les posades en escena eren de pel·lícula amb romans passejant-se a cavall per Cala Rajada i l’antic castell de la Gili coronat per desenes de torxes. Tot plegat, torxes i vestits, manllevats de l’endavallament d’Artà.
En una altra ocasió feren servir les xarxes de pesca de les barques del bou. Les models, il·luminades per focus blaus, sorgien de davall aquestes xarxes i acabaven dins la piscina on hi havia una barca que era propulsada per un submarinista amb botelles d’aire comprimit. Tot plegat acompanyat de música expel·lida per aquells altaveus immensos que hi havia a la pista. El nivell de qualitat que donaven era extraordinàri com podíem comprovar cada pic que sonava l’èpic solo de bateria de “In the air tonight” de Phil Collins. Aquell so espectacular acabava de confitar l’espectacle.
Phil Collins – In The Air Tonight (Official Music Video)
Sovint, en acabar la feina, un grup de treballadors i de clients escollits, s’embarcaven al vaixell de Mateu Gili i se n’anaven cap a Ciutadella. En Tòfol solia amenitzar aquells viatges tocant la guitarra. Una època daurada en que no s’havia de reservar lloc per l’embarcació al port ni tampoc al restaurant per fer la paella que vendria a continuació. Massifiquè? Aquest concepte arribaria molt més tard.
El mail i el mòbil mataren postals com aquesta.
Miquel Piris