XIROI DISCO POOL VII:

Els millors anys de la nostra vida

 

La música calla. És l’únic moment de la nit en què se sent la remor de les veus durant un segon o dos. Sonen trompetes, veus pregravades parlant en anglès i efectes especials. Comença el batec d’una cançó. Els focus de la pista giren i s’encenen seguint el ritme. La sala brilla arreu. El DJ que oficia la cerimònia amb veu reverberada -com si xerràs de l’alta major de la Seu-, anuncia l’arribada del “Showtime”. Un anglicisme que traduït, vendria a dir: “Vos faré ballar fins que vos begueu l’aigua de la piscina i tot, fills de puta! (carinyosament)”. L’oficiant diu la frase clau: “Welcome to Xiroi Disco Pool!” i presenta al personal. 

Seguint un guió similar, permet-me que et presenti els protagonistes d’aquest episodi: A la porta, un home carregat de paciència i bon humor, tant que sempre rebia amb un somriure la meva broma sempiterna sobre el seu llinatge -“Vado, re, mi, fa!”-, José Antonio Vadó!; Buidant caixes d’aigües i lacaos, complint a la fi el seu somni adolescent de convertir-se en DJ de Xiroi, Carlos Yáñez; Servint refrescos i combinats d’alcohol amb simpatia, buidant un extintor quasi cada setmana per riure, un triplet de veterans: Toni Serapio, José Luis Vallcaneras i “Travolta”; L’artista dels patins, l’arlequí en tanga, el cinquè membre de “Nacha Pop”, el relacions públiques Paco lumumba!; Des de Bilbao, un mag del dibuix, la decoració, els ventalls i el repartiment d’invitacions, Natxo Allende! 

José Luis Vallcaneras, Toni “Travolta” i Toni Serapio.

 

En Natxo Allende amb un dels seus ventalls.

 

Amb Paco lumumba no vàrem fer feina gaire temps plegats, però va deixar petjada entre el personal de Xiroi que va venir després de mi. Jo el record amb la camisa ben oberta, com als anys setanta. Aspirant més fum que aire i bevent laccao amb brandi a totes hores. Un dia d’agost te’l trobaves vestit d’esmóquing repartint invitacions pel passeig marítim. I l’endemà, al mateix lloc amb poca cosa més tapant-li el cos que un tanga i uns patins. Amb aquell abillament i la cara pintada d’arlequí anava conduint als passejants cap a Xiroi. 

La seva connexió amb els clients era excel·lent, i amb les clientes, encara millor. Aquell latin lover de mitja melena també tenia el seu moment a les nits de Xiroi, quan agafava el micro dalt de l’escenari i entonava “Chica de ayer”. D’aquí que també se’l conegués com “Paco Micro”. Aquesta és una versió. Una altra diu que l’apel·latiu que competia amb “lumumba” es devia a la facilitat que tenia en Francisco per engiponar el seu discurs per a captivar potencials clients.

Francisco Manuel Conde Álvarez àlies Paco lumumba.

 

En Paco ens va deixar l’any 2022 amb tan sols seixanta-un anys: el sobrenom li va acabar afectant al fetge. Ja a l’hospital, li havia explicat a en Carlos Yáñez que no se’n volia anar sense el seu lumumba. Per això, quan el dugueren a enterrar el dia de Sant Sebastià, li posaren un lacao, una botella de brandi i un paquet de tabac per fer el viatge. 

Ara, cada vint de gener, en Yáñez va fins al seu poble, Mancor de la Vall, i demana un lumumba per dur-li a la tomba en un tassó de vidre, com ell el volia. La madona del bar, el primer pic que en Carlos va demanar el combinat, es va estranyar:

-Això només m’ho demanava en Kiko! 

 

En Juan, en José Antonio Vadó i en Toni “Travolta” a la porta de Xiroi cap a l’any 1989.

 

Encara que no pogueren venir per raons òbvies, en Lumumba i en Travolta varen ser molt presents a la xerrada que férem a la terrassa del Corona el mes d’agost de 2025. També faltà n’Ignacio Allende, que fa anys que no viu físicament a Cala Rajada, encara que el seu esperit volta per Son Moll on diu que va viure els millors estius de la seva vida. Tots quatre coincideixen amb ell: “Varen ser els millors anys de les nostres vides”.

Però fer feina a Xiroi no era tan sols passar les nits a un dels llocs més de moda de les Balears. Quan acabaven, entre les sis i les vuit de la matinada, molts de pics se’n duien un nodrit grup de clients a berenar a Los Amigos. 

A migdia, quan l’arena sembla que l’acaben de treure del microones, tocava tornar per fer relacions públiques a Son Moll, a descarregar caixes de botelles, carregar geleres i, ocasionalment, a decorar la sala perquè aquella nit tocava festa espanyola, beach party, festa romana… 

I un pic per setmana, neteja a fons la discoteca: focos, gelatines, barres, geleres… Allò no era un desgavell, era un negoci! 

Carlos Yáñez, “l’abstemi”, enamorat de la seva feina.

 

A dinar, a dormir un poc, i a les deu i mitja del vespre, torna-m’hi torna-hi, cap a Xiroi. Per aguantar aquell ritme només hi havia una sortida: havies de ser molt jove. 

El més jove de tots era en Carlos i aquell quatre d’abril de 1990 era el seu vintè aniversari. Per això el feren pujar a l’escenari on li entregaren un regal que no hauria encertat ni a la trentena: un lloro! 

En tancar la discoteca, en Carlos va agafar el lloro, la furgoneta i els va fer pujar a tots per anar a Can Patilla a berenar. Allà se solien trobar amb son pare d’en Vadó, el d’en Pepín lampista… Tota una troupe d’homes grans que poblaven el bar a primera hora i que celebraven veure’ls aparèixer molt especialment quan pujaven amb qualque joveneta: “Veniu a seure aquí!”. 

Pujaven per l’autovia cap a Capdepera ben contents després d’haver celebrat l’entrega del lloro. Eren vuit joves dins d’una furgoneta que tornaven de fer feina. Però per a algú que no estava al cas, eren vuit joves que encara no havien acabat la festa i més d’un encara anava ben empès. I a la rotonda del camp de futbol es varen trobar amb qui menys desitges topar en tal situació.

-La guàrdia civil, ha, ha, ha! 

Varen intentar posar-se seriosos per no fer enfadar els de verd i poder acabar bé aquell control. Sense èxit, obviament.

-Va, no rigueu. 

-Ha, ha, ha!

-Sois unos cabrones! No me hagais reir.

En Carlos baixa la finestra i rep la salutació habitual. 

-Buenas noches, caballero.

-Buenas noches. 

-De donde vienen?

-Craaa, craaa! Craaa! Craaa!

-Hahahahahaha!

-Qué? De cachondeo?

-No, señor agente, es que es mi cumpleaños y me han regalado un loro.

-Un loro? Pues a mi me huele a alcohol. A ver de donde vienen?

-De trabajar, de la discoteca.

-Y usted que hace en la discoteca?

-Craaa, craaa! Craaa! Craaa!

-A ver si con el cachondeíto van a acabar todos en el cuartelillo.

-Que no, agente, que es el loro! Yo soy el que pongo la música.

-Pues nosotros le vamos a poner el alcoholímetro para que sople.

-Hahaha, sí, hahahaha, que sople!!! Va dir en Vadó.

-Craaa, craaa! Craaa! Craaa!

El lloro també s’esbutzava de rialles i els guàrdies civils no en tenien cap. Li enflocaren el bufador a la boca i en Carlos entomà el repte. En Vadó continuava insistint, però més baixet.

-Que sople, que sople! Hahahaha!

I tant que va bufar: tres pics! I tres pics que va sortir “zero zero”. Varen presentar el lloro als civils i, a la fi, pogueren continuar cap a Capdepera. 

El desaparegut DJ Paco Bravo i el DJ Carlos Yàñez a l’època que compartien cabina a Xiroi.

 

Compartir aquells anys de feina, rialles i anècdotes va convertir aquell grup en una autèntica tribu. Quan hi havia qualsevol problema, com ara una bronca a la porta -cosa que no passava tan sovint com ara a les nits calarajaderes-, només havien de fer una senya perquè hi compareguessin tots a una. 

 

Toni Serapio actualment regenta el Corona on encara rep taulades d’exclients de Xiroi per sopar al seu restaurant.

 

La camaraderia, passats més de trenta anys, encara és palpable en com es tracten durant la xerrada. Són membres d’un clan que va viure moments únics en un moment de la vida irrepetible: cada un és un peça d’un trencaclosques vital. La partida prematura de dues peces fa que les altres resultin encara més substancials. Són testimonis que es refermen entre si per recordar junts que aquells anys van ser de veres i van ser els millors. Tot i la desaparició de Xiroi, per molt que es puguin allunyar els seus camins, comparteixen origen i una amistat indestructible. 

 

Sempre ens quedaran els records… i la música!

 

https://drive.google.com/file/d/1uOk1HFw5m-7N4u81Uc7BJaT-gBNdkS3r/view?usp=drivesdk

 

 

Moltes gràcies a Toni Garriga per la majoria de les fotografies i la sessió de música dels vuitanta feta ad hoc per a aquest article.

Miquel Piris