LA LITERATURA HIPERBÒLICA DE GABRIEL TORRES
Gairebé la meitat de llibres no ven cap exemplar i només el 4,5% en venen més de cent. Ho diu un informe que també indica que un 20% de títols no passen dels 10 exemplars venuts. L’estudi el presentaren al 27è Congrés de Llibreries. Però no vos heu d’atemorir, perquè aquesta notícia no espanta el més mínim el nostre autor d’avui, Biel Torres, qui ni tan sols s’incomoda, ni tampoc alça cap cella davant d’aquest titular, tot i que també amb aquest nou llibre es capbussa de ple dins el món comercial, però atenció, ho fa fent-li una ganyota i el pam i pipa.
Fins i tot quan pensa en els esdeveniments polítics que l’han portat fins aquí, segurament creu que val més no parlar-ne, tot i que siguin el seu taló d’Aquil·les. Tanta sort que la fi d’un camí l’ha duit a l’inici d’un altre: el de la literatura. Tot i que no diria exactament «inici», més bé la trajectòria el situa in media res. Després de plomaferretejar durant uns quants d’anys, l’autor llança el ferreret, un poc més petit dels que hi ha al racó de les àncores al passeig de Cala Gat, a les profunditats de la Capdepera més visceral, dins un llaüt d’outsider brutal, tal i com demostra el foto-muntatge de la solapa d’aquesta nova obra: estic parlant de Supositoris de verí.
Primerament, amb aquest llibre de contes Torres exercirà la seva venjança més personal i saldarà comptes amb el món, denunciant-lo, estamenejant-lo, posant-lo damunt davall, escurant-li les butxaques per tal de llevar-li la pols i combatre la seva doble moral.
Diu Friedrich Schlegel: «allò que anomenam bona societat no és en la seva major part, més que un mosaic de caricatures refinades». Aquests éssers circulen pels textos de l’autor, però són víctimes de la inversió de les virtuts per vicis. L’exageració alhora de descriure’ls ens treu el somriure sorneguer i fins i tot una certa rialla despòtica davant del món al revés que ha creat l’escriptor gabellí. Per dir-ho d’alguna manera, ha sabut girar la truita: reis mags vexats, marits humiliats, malalts ultratjats…l’enfilall de personatges és generós i rocambolesc. Al conte «Injustícia divina» crea un personatge amb sentiment anticristià davant de la desesperació humana. Biel mai no abandona el poble com a escenari, per a ell és un personatge més. En altres ocasions deixa anar el sentiment d’odi i explora els límits de l’ésser humà. Mentre que per a ell el procés d’escriptura és usat com a mecanisme d’autèntica higiene mental.
Però aquest món que presenta és molt mal d’encabir dins una societat políticament correcta. Per un moment vaig pensar si aquest llibre seria una autèntica grolleria sense sentit, o més bé una genialitat hiperbòlica de l’autor. Qui lo sa! Sigui com sigui, no trobava on poder encabir tot aquest desgavell literari. Devora de Quim Montsó, tal vegada? S’apropava als contes de Calders? No m’ho semblava, perquè el seu humor és massa gruixat, lluny de tota diplomàcia literària, aquí no hi ha consens que valgui. Els mecanismes de demolició intel·lectual han començat.
Finalment, l’obra ha servit pel perfeccionament d’estil de l’autor, que ens presenta històries noves i fresques, amb la seva riquesa de vocabulari, que és aspre, provocador i mancat d’amabilitat per a les ments toves. El seu esperit crític és esmolat i la seva narrativa molt visceral. Entre les paraules i expressions que més criden l’atenció hi ha «aüc», «ulls escardalencs», extorquir, barrabum (soroll eixordador, segons l’Alcover-Moll), algorfa, estifollam… i els composts desbarata-festes, aixafaguitarres, catacleques, espantapardals, etc. Tots ells d’una força i un significat del que podem aprendre. Al seu relat «Cap al far» hi ha un retrat de la mare i el pare en un autèntic quadre de costums. Biel diu amb tendresa «El pare fou el meu heroi», el despullament és sincer. També les expressions o frases fetes ens criden molt l’atenció, així com els refranys: «ser més llest que una geneta», «sap on es colga el dimoni»…
L’autor destaca també pels valors que impregnen els seus contes. A «Dona trencada» presenta un conte dur, amb moments pornogràfics, però d’una gran crueltat, on la dona és víctima novament de l’egoisme masclista. La situació final és crítica, on el plaer es torna fredor i tristesa davant d’un final irreversible. Tot i així hi ha contes on no atures de riure, perquè del que estic convençut és que Biel no fa llibres única i exclusivament per vendre’ls, així m’ho ha demostrat en els diferents tallers de creació literària que hem coincidit, amb l’agradable sorpresa de trobar rere la màscara de l’escriptor, una persona amable, sensible i de grans valors. Sigui la seva dèria, la nostra manera d’estimar-lo, la nostra manera de voler fer-se cada dia un poc més amic seu, si ell ens ho permet, és clar, mentre la moneda de la conxorxa que ell ens ofereix encara rodi sobre les nostres ànimes. Moltíssimes gràcies!
Joan Cabalgante Guasp
Aquest text es va llegir el dia de la presentació del llibre a la inauguració «d’es jugador de ses nines» a Son Servera, 17 de Setembre de 2026, Santa Hildegarda.
TORRES i Malpesa, Biel Jaume: Supositoris de verí. Purpurina editorial. Sèrie Cap Vermell/58. Il·lustracions Jaume Fuster Alzina. Juliol 2026.
