Si entroncam amb el capítol anterior, el deixàrem just quan comparegué un personatge clau per poder entendre el cultiu de canyamel a Mallorca i més concretament en el reducte de la nostra contrada. Estic parlant de Miquel Ballester. 

Curiosament, el perfil d’aquest personatge ve de la mà de Fray Bartolomé de las Casas, que deia d’ell que era «catalam (sic.) natural de Tarragona, viejo y muy venerable persona», a més el defineix com persona «muy honrada y venerable, porque bien viejo y lleno de canas». D’una carta que Ballester va remetre a Cristòfol Colom, transcrita pel mateix las Casas diu que «parece que era catalán, porque hablaba imperfectament, virtuoso y honrado y de voluntad sincera i simple: yo le cognoscí mucho». 

Aquestes paraules pertanyen a la comunicació d’Alfonso Enseñat sobre Miquel Ballester que cito en la bibliografia de la primera part d’aquests articles. Enseñat insisteix en la mallorquinitat de Ballester i no en la seva catalanitat, argumentant que els Ballester eren oriünds de Manacor, fins i tot aportant el seu arbre genealògic. Però ell mateix es contradiu quan cita les paraules de las Casas aquí citades. La catalanitat de Ballester és innegable. 

Sigui com sigui, el nostre protagonista tenia 59 anys quan conegué Fray Bartolomé i aquest tan sols 44, l’any 1518. I quina relació té Ballester amb el cultiu de canyamel? Doncs bé, anomenat Alcaide de la fortalesa de la Concepción de la Vega pel mateix Colom, realitzà activitats sucreres en el Carib. En la seva estància a l’illa La Española, on està documentat com un dels introductors de la producció de sucre de canya en el Carib.

Monument a la canya a Santo Domingo.

La canya de sucre l’havia portada Cristòfol Colom en el seu segon viatge i, mentre es construïen petites cabanes, havia estat plantada vora el cultiu de la vinya i unes quantes lliures de blat. El seu desenvolupament va ser tan notable que, en poc més que dues setmanes, les estaques varen créixer al voltant de vint-i-dues polzes, segons Pietro Martyre d’Anghiera. Conta que el primer que posà canyes de sucre a l’illa de La Española va ser Piedro de Atienza a la ciutat de Concepció de la Vega, fundada per Colom l’any 1494 i que va ser destruïda per un terratrèmol l’any 1562 i que algun temps abans que es fes sucre de les canyes, molts les havien posat i les criaven i feien mels d’elles. 

Va ser un veïnat de Concepción de la Vega, anomenat Aguilón (tot i que segons creu Enseñat el seu nom vertader devia ser Aguiló, d’origen judeomallorquí), que en 1505 (segons Las Casas) es tornà a ocupar de la canya de sucre a La Española. Segons els escrits va ser el que primerament «va fer sucre en aquesta illa i encara a les Índies, amb certs instruments de fusta amb que exprimia el suc de les canyes, i tot i que no ben feta, per no tenir bon aparell, però encara vertadera i gairebé de bon sucre».

Vista aèria de Canyamel.

Just en el mateix any de 1505, també l’Alcaide de Concepció, és a dir, Miquel Ballester, també és citat com a productor de sucre, fet que es manifesta en una inscripció que figura en el Museu de Cases Reials de Santo Domingo, que diu així:

«Es produeixen sucres a la Vega pels veïnats Ballester i Aguilón o Aguiló».

De totes maneres aquesta informació és contrastada per Oviedo qui afirma que l’origen de les canyes és de Pedro de Atienza. De totes maneres hi ha més inclinació pel primer que no pas pel segon, i això ho demostra un monument a la canya de sucre que hi ha a Santo Domingo, en la placa del qual es pot llegir:

«havent Miguel Ballestero [sic] estat el primer en extreure el seu suc».

Aquest producte serví per abastir el mercat local de Concepció de la Vega i sembla haver estat un bon negoci.

Joan Cabalgante Guasp