M’he decidit a escriure aquest darrer article per tancar el cicle, esperonat per una amiga i un amic. La figura més important d’aquesta història és sens dubte, Miquel Ballester. Independentment de la polèmica sobre el seu origen. Tot i així s’ha de dir que l’any 1493, quan Cristòfol Colom era a Barcelona, després d’haver tornat del seu gloriós viatge del descobriment, el rei Ferran fa arribar dues cartes al lloctinent general a Mallorca en un assumpte d’interès per “el amado Miquel Ballester, habitador de la villa de Manacor”. Se sap que el seu pare Johan era cortesà, i als pocs dies de rebre les missives el seu fill partí cap a Barcelona per topar-se amb Colom. No s’ha d’oblidar que ell acompanyà al nauta en el seu segon viatge al Nou Món. En aquell lloc, no degueren disposar de gaire temps per conèixer-se.
Aleshores, Ballester, com ja s’havia dit anteriorment fou l’introductor de la canya de sucre al Carib, però s’ha de considerar que aquest cultiu no existia encara ni a Tarragona ni a cap lloc de Catalunya. En canvi, a Mallorca, sí, tot i que no es podia comparar amb els conreus de la Màlaga nassarita i de la Gandia valenciana, que eren francament importants. D’altra banda, un dels seus avantpassats fou, tal vegada, Ramon Ballester, que s’encarregava del castell d’Alaró, quan el rei Alfons vengué a ocupar aquest Regne, i el defensà amb valentia juntament amb els famosos guardes Cabrit i Bassa. I un altre descendent, Biel Ballester a 1405 fou enviat pel Regne de Mallorca com a ambaixador de Barcelona per adoptar els mitjans per socórrer la misèria de l’illa a causa de l’esterilitat d’aquell any, i en el de 1408 li degué Mallorca la reparació de la seva ruïna.
Però si regressam a les activitats sucreres al Carib de Miquel Ballester, s’ha de fer menció a la seva estància a l’illa La Española, on hi feu el conreu de la canya. Després del segon viatge de Colom, aquest la dugué cap a la península. Mentrimentres, a la Isabela, Michele de Cuneo construïa amb la suor del seu front cabanes d’herba, per plantar-hi allà, devora brots de cep i unes quantes lliures de blat, la canyamel. En poc més de dues setmanes, les canyes cresqueren al voltant de vint-i-dues polzades. Vint anys després del descobriment d’Amèrica existien a La Española 24 plantacions de canya amb els seus corresponents trens d’elaboració anomenats trapigs o ingenis. En una relació de les principals plantacions de canya i molins de La Española en el segle XVI, resulta que l’Alcaide Miquel Ballester tenia dues plantacions: Concepción de la Vega (1514) i San Cristobal, ambdúes a l’actual República Dominicana. Segons conta a un article Miquel Segura, Mallorca va ser pionera en la producció de sucre, però la tècnica va arribar-hi des de València. A 1840 ja es plantava canya de sucre a les Illes Canàries i abans ja es va fer a Madeira.
Segons Flocel Sabaté en el seu llibre El sucre en la història, la caña es plantava especialment en aquelles zones en les que un curs permanent d’aigua feia possible els regs necessaris. En elles ocupava espais perifèrics a l’àrea principal. Molt probablement les situades a vorera de la mar, del que reben l’aire humit, tot i que salat, però hi ha altres vegetals que en els seus llindars podrien cobrir-les i protegir-les de la sal, i, per suposat, en les ribes dels rius o torrents.
Des de La Española, Miquel Ballester, mantingué correspondència amb la seva germana Anthonina, de Manacor, qui li va fer un llegat en el seu testament atorgat el 20 de març de 1510.
Després, per fer el trapig havia duit d’Artà el mestre sucrer Aguiló, d’origen jueu-convers, que havia après la tècnica sucrera a la torre de Canyamel. Per aconseguir el líquid dolç, usava el trapig, on la canya s’estriava i es premsava per extreure’n el suc, que després es bullia en grans calderes de coure per concentrar-lo. A causa de les condicions climàtiques de Mallorca, a la vall de Canyamel la canya no sempre aconseguia el grau de maduració i la concentració de sacarosa suficients per a cristal·litzar-la en sucre fi o granulat. Per això, la major part del rendiment s’obtenia en forma de melassa o mel de canya, un xarop molt dolç i d’alt valor conservant. Tot i que a Mallorca no va assolir el volum ni la rendibilitat que Ballester esperava, aquesta experiència a Canyamel li va servir per dominar la tècnica de la premsa i de la cocció, uns coneixements que poc després aplicaria amb èxit rotund a Amèrica.
Cap a 1518, Ballester es desfarà de les seves propietats al Carib i torna definitivament a España. Se suposa que morí a les revoltes de les Germanies devers l’any 1522 o 23.
Joan Cabalgante i Guasp
Flocel Sabaté (ed.), El sucre en la Història: Alimentació, quotidianitat i economia, Lleida, Pagès Editors, 2013.
Agraïments: Marta Aspachs i Antoni Flaquer “Coix”.
