Diumenge 21 de setembre de 2025, al Teatre de Capdepera s’estrenà l’obra de teatre Llompart, una vida, una herència amb la dramaturgia, direcció i interpretació de Joan Gomila, qui amb Xesca Forteza, Joana Sales i Pedro Mas, conformaren l’elenc actoral ideal per a aquesta interpretació.

Primerament, comentar que l’obra és tot un homenatge de l’activista i homenot compromès amb la llengua com era Llompart, duita al teatre com ja s’havia fet amb autors anteriors, basta recordar La casa en obres de Pep Tossar dedicada a la figura de Blai Bonet, o altres obres a Miquel Àngel Riera, Tabucchi, etc. Però atenció, aquesta no era una obra que se sustentava única i exclusivament en els textos de l’autor, car hi havia un guió prèviament elaborat amb un projecte pensat des d’un principi. Així doncs, aquest projecte emmarca la vida de l’autor en el context en què va viure i el contacte amb l’actualitat li ve de la mà d’aquells amics i familiars que l’enrevoltaren, tot fet en un to festiu i gens estrepitós.

Seguidament, l’obra em traslladà de tot d’una a la casa de Palma de l’autor, a prop de Pere Garau, on la seva neboda Cèlia Riba ens posava casettes per escoltar la seva veu, tan ben aconseguida i pausada per l’actor protagonista, Joan Gomila, que a més té cert parescut amb el Llompart real, molt ben aconseguit, no només per les similituds físiques, ans també pel to de veu. Aquest fet es comparable quan també en escena sorgeix la veu real del poeta. L’espectacle té els suports de les projeccions com la de la pintada a casa seva aquella tan famosa “d”aquí vive un renegado a España” amb ell a la vora, però també de cançons i fotografies. La resta d’autors juga un paper decisiu a l’obra i porta la batuta del ritme i de l’espai escènic. Són notables les interpretacions de diferents personatges per a un mateix actor que deixa que el seu paper pugui oferir-nos la sobrietat del pare de Llompart, fins al mateix Llompart nin, tot i que veiéssim també l’adult, una mestria que només els grans actors saben fer. D’altra banda, queda palesa la categoria actoral en altres escenes que conformen de mica en mica episodis de la vida de l’autor palmesà, com bé es mostren a les projeccions de Galícia, segon bastió literari d’un autor que també deixà empremta en aquella part del país. No cal dir, que el fil conductor també està molt ben aconseguit amb les notícies que es radien micròfon en mà i sota un paraigua, on les lleis a favor de l’Estatut d’Autonomia, però també en contra de la llengua com el TIL conformen un polze contra el braó cultural d’un Llompart que es deixa veure entre poema i poema, més difícils d’interpretar del que hom es pensa, segons comentà fa poc la poeta Antònia Arbona, qui el conegué personalment.

Posteriorment, l’obra també intenta mantenir el to festiu i juganer d’algunes composicions de l’adolescent de casa bona, que també s’apropa al món circense tan ben reflectit en la seva obra. Llompart pertany al realisme històric i té un passat militar, hi ha la lluita contra el Franquisme, i l’obra és plena de connotacions polítiques. S’ha de pensar que devers el 1963 realitzava tertúlies en clandestinitat conjuntament amb autors de renom com puguin ser Castellet i Molas. La seva obra també és literatura compromesa i sap establir un joc polisèmic amb els seus versos, per dir-ho d’alguna manera ell se sent part de la societat que sap “tallar el bacallà”. A l’obra Llompart diu “la mort és el sexe”. Hi ha més frases lapidàries. La seva mare fou Dolores de la Peña i el seu pare Miquel Llompart, coronel d’infanteria. És curiosa l’anècdota que es conta al drama sobre aquella famosa frase que penjà al seu despatx de Torre de l’Amor: “Ja no faig més pròlegs” ni pregons ni altres herbes, que afegeix l’actor que tan bé representa l’autor, en el meu cas aquesta sentència la vaig conèixer de segona mà per part del mossèn gabellí mossèn Pere Orpí, qui conegué personalment Llompart, a ell li devem el seu testimoni, encara present. I més històries que conformen el gruix de la seva vida, com la d’acabar al furgó policial juntament amb Maria Aurèlia Capmany per defensar una cultura i un país. Una placa a la plaça Major de Palma ens el recorda: allà mateix pronuncià allò de “Català, català, català!”

Finalment, tal vegada l’única ohjecció que se li pot fer a l’obra és que no tingués prou protagonisme, tot i que en té, la seva companya Encarnació Viñas, qui suportava conjuntament el vertader pes de la llengua catalana i dels sotracs que la Història va consentir que es donessin a ambdós lluitadors de la paraula, com també comentà Arbona. Sigui com sigui, aquesta obra és una gran demostració d’amor cap a la figura de Josep Maria Llompart, a qui els catalans li devem tant, sobretot ara que estam en el 100 aniversari del seu naixement. I per acabar una recomanació: llegiu, per favor, Mentre em resti un bri d’alè. Josep Maria Llompart: un home polifacètic al servei del país, de Pilar Arnau. Les seves paraules i aquesta obra teatral conformen la forja del mite, no us les perdeu pas!

Joan Cabalgante i Guasp