El Teatre Municipal de Capdepera acollí la representació de quatre obres curtes dels millors directors de la comarca

Primerament, dia 8 de febrer a les 19h al teatre de Capdepera es pogué gaudir de quatre peces breus de teatre: Cleopatra, amb text i direcció de Francesc Vernet, interpretada per Esperança Raposo, Victòr (ia) amagada, d’Arnau Serra, amb Jesús Crespí i Llorenç Lloré, Viure com mostels, dirigida per Jaume Miró i protagonitzada per Biel Bisquerra i Jo vaig conèixer aquest fill de puta, un western amb l’actor Héctor Seoane i escrita i dirigida per Manel I. Serrano.

Seguidament, cada espectador tenia una entrada d’un color que li donava accés a una obra diferent. En primer lloc, l’entrada rosa et portava a les dues obres que es poden considerar comèdies, la màscara somrient del teatre, amb una primera peça Cleopatra, on es varen veure les dots creatives de Vernet, que ja ens té acostumats a presentar obres que a més de fer passar una estona divertida i entretinguda, tenen un caire més divulgatiu, amb les llicències i actualitzacions pròpies d’un bon director de teatre. L’actriu Raposo, encandilà el públic assistent amb una naturalitat interpretativa que anava més enllà de l’anecdotàri històric que presentava el personatge. D’altra banda, el següent as va ser per a Victòria amagada, del gabellí Arnau Serra, que jugava a casa, amb una divertida i atrevida posada en escena per part d’ambdós actors, amb demostració púbica i tot, la sortida de l’armari d’un dels seus protagonistes produïrà escenes còmiques que demostraren la valentia tant per part dels actors com del director per posar en relleu un tema com l’homosexualitat, portada a escena sense prejudicis i amb un llenguatge clar i sense complexes, amb bones dosis d’humor i també amb una naturalitat que romp els estereotips que sen’s ha venut respecte a aquest tema.

Posteriorment, el públic s’hagué de desplaçar a la sala principal del teatre per veure les dues obres següents: la primera, presentada pel mateix director Jaume Miró, que demostrà el seu amor cap al teatre i la seva necessitat perquè l’obra fos coneguda pel públic; la interpretació de Biel Bisquerra fou excel·lent en una bona dicció, es notava que el públic estava davant tot un professional que s’ha guanyat a pols la seva anomenada, el text, una meravella. El quart as, va ser per Héctor Seoane, i el seu paper sobre el que venia ser, final inesperat, el seu alter ego, la part més fosca, sanguinària i canalla en el judici pòstum d’una persona dolenta, una vertadera reflexió sobre la maldad que no podia provenir d’una altra ploma que no fos la del premiat dramaturg serverí Manel L. Serrano. S’ha de dir que per aquestes dues peces fins i tot els mateixos directors s’encarregaven de llevar i posar atrezzo, tot una demostració per la seva passió pel teatre. Aquestes dues darreres obres foren els drames que presentaren la màscara amb el gest de tristesa.

Finalment, aquest pòquer d’asos dramàtic fou molt aplaudit pel públic gabellí, que agraí una vegada més aquesta partida per part d’uns mestres del joc teatral. I pol·lèmiques a part, es demostrà una vegada més que el teatre fet a Llevant té el múscul creatiu en plena forma. La diversitat d’obres i la riquesa interpretativa i originalitat feren que aquells horabaixes tòrrids de diumenge es transformassin en una vetllada cultural que anà molt més enllà del fet espectacular. Agraïr una vegada més aquest nou triomf del teatre de km zero d’uns dramaturgs i uns actors que posaren en pràctica aquella famosa frase del músic de jazz Freddie Green: “arriba, toca i ves-te’n!”. I així ens quedàrem, amb un pam de nas i la tragicomèdia a la boca. Esperem que en venguin més!

Joan Cabalgante Guasp