El llibre és tota una exposició de la gastronomia pasqual mallorquina

Darrerament, la confluència d’activitats fa que no hi puguem ser-hi a totes, s’havia d’escollir i aquest pic, dimecres dia 1 d’abril a les sis de l’horabaixa li tocà a Tomàs Vibot, que, convidat per l’Ajuntament de Capdepera, tornà a la contrada gabellina, on és molt ben rebut. Després d’haver presentat el seu llibre La cuina de l’esperança sobre menjars nadalencs, aquesta vegada ho feia amb el llibre de La cuina de la passió, centrat en menjars típics de Pasqua com puguin ser les panades, el flaó (sí, ho heu llegit bé) o els rubiols.

Primerament, va ser tot un goig poder escoltar en primera persona els coneixements i l’empenta de Tomàs Vibot, que s’ha donat a conèixer com a escriptor, però també com a comunicador i gran transmissor cultural de les Illes. Les persones interessades férem caliu en una sala petita del Teatre de Capdepera, on l’autor s’esplaià i bé amb tota una demostració gastronòmica. Basta incidir en el fet que Vibot aposta pels menjars típics mallorquins enfront al que ens ven el món de la industria culinària, exempta de tota identitat i al servei d’usos comercials, qüestionablement saludables. 

Seguidament, l’escriptor banyalbufarí va remetre a les arrels bíbliques per justificar segons quins plats mallorquins com puguin ser el frit: «Quan menjam un frit només feim que anar a l’Èxode», també es referí a què la preparació del plat ja s’anomenava a la bíblia quan deien que es menjaven les vísceres del xot mesclat amb herbes amargues. Darrera hi ha tot un codi que ara es revela en els menjars més tradicionals. Alhora de fer el llibre Tomàs no podia fugir de la quaresma i tot el procés de preparació. La quaresma medieval no deixava menjar pràcticament ni ous. Són moments de recolliment i d’espiritualitat. A partir del segle XVII aquesta preceptiva es relaxa, aleshores tenim verdura d’hivern, llegums i derivats de la llet, a més del peix. A Mallorca hi ha excepció: les coquetes del quart diumenge de la festa del pa i el peix a la vila de Sant Joan, al santuari de Consolació, on fan aquest menjar. 

Posteriorment, explicà el rostit humit de xot, que és la menjua forta del diumenge de Glòria. També incidí en què la cuina és evolutiva, on tothom s’hi veu reflectit. A l’època medieval a les noces d’una de les filles del rei Jaume II, en el segle XIV, per menú hi havia panades, tot i que no sabem de què estaven farcides. D’altra banda, comentà que la cuina d’experimentació s’ha fet sempre, per exemple a Egipte, i al nostre país també es feia. Els gustos i els elements de la panada no són de naixement espontani, es pot fer per tot l’any, però el sacrifici del xot servia perquè la carn durés més. També bromejà dient que «la panada és el nostre taper ware històric». És el conservant històric. La verdura feia llim al cap de tres dies. La panada ha anat reduint-se de mida amb el pas del temps, fins arribar a la mida mini. La panada esdevé la reina de Pasqua, perquè és de participació col·lectiva, perquè hi participa tot el «clan» familiar i té durada. Antigament la panada era amb ossos, i com que els senyors de casa bona no l’hi feien, es va canviar. A partir del segle XX la carn es deixa ben neta. Després comentà la diversitat de panades que es fan (de pèsols, de peix, de sípia…fins i tot dolça). La cuina escrita es deixa a partir de l’Arxiduc, però també passava a la casa dels senyors. Cada poble feia una berenada, un «pancaritat» en els llocs referencials (Puig de Santa Magdalena, Crestatx, Es Munt Gros…). A Palma ja se celebrava el diumenge de l’Àngel. L’origen de la festa ve de Pentecosta, amb una donació de pans als pobres, que se’ls menjaven fora murada. 

Finalment, també tractà la cultura immaterial que hi ha rere aquesta cuina, com les cançons de Pasqua. Els salers es passejaven pel poble cantant i ara la festa ha revifat. També parlà dels dolços de Pasqua, com els crespells o els rubiols (amb la varietat dels fregits), i d’una recepta excepcional que era la «casca» origen de la recepta de les mones de Pasqua, que ja s’han globalitzat. Explicà que a la casca se li afegia un ou bollit, una tradició que fins i tot s’estengué a Múrcia, segons contà un membre del Cap Vermell. Parlà a més dels tombats i dels doblegats dels divendres, que definí com un autèntic «bocatto di cardinale». Aquesta època també feim la greixonera, i parlà de com la terminologia dels productes canvia segons a quins pobles. Després de l’acte hi va haver un moment més íntim de conversa amb l’autor i la posterior venda de llibres amb dedicatòria inclús per al Cap Vermell. Tot un luxe!

Joan Cabalgante Guasp 

L’anyell de Déu