Dissabte 25 d’Octubre de 2025, a les 20h, es pogué gaudir al teatre de Capdepera d’una de les millors comèdies que segurament es podran veure en tot l’any: You say tomato, del director Joan Maria Segura, amb autoria de Joan Yago, qui realitzà un magnífic guió. L’obra rebé el premi Serra d’Or.
En primer lloc, s’ha de destacar la gran tasca interpretativa que realitzà l’elenc actoral, amb un ritme trepidant en els diàlegs i una compenetració notable. L’escenari estava format pels embalums del que hi ha rere les bambalines d’una obra de teatre. No és la primera obra que encamina els espectadors a veure el revés de l’escenari, on es desenvoluparà tota la trama argumental. Per mostra un botó: Noises off (1982) de Michael Frayn; The play that goes wrong (2012) de Mischief Theatre o Going on (1989) de Charles Dennis . Unes cortines, un munt de fems, vestuari per canviar-se, etc. Conformen l’atrezzo ideal per canviar-se de forma natural sobre l’escenari, aconseguint d’aquesta manera que el públic s’impliqui en la rutina quotidiana de dos actor, que són parella i que pateixen una crisi amorosa.
En segon lloc, el conflite, vertader motor de la trama argumental mantén en tensió l’espectador, qui veu com el món íntim i amorós de la parella es va ensorrant de mica en mica, a partir d’una nímia anècdota d’un accident en cotxe, que treurà a llustre un cúmul de faltes d’enteniment i despropòsits explicats molt hàbilment per Joan en una pissarra, com si l’amor es pogués desplegar com una tàctica futbolística; i tot això sota l’ombre d’un actor de renom, Pere Pou, que és a les antípodes del seu fracàs conjunt com a parella artística, cansada de bolos a pobles i a supeditar la seva feina als programes municipals.
Per últim, la comèdia posseeix tots els ingredients per enganxar el públic: originalitat, fluïdesa, rapidesa, espontaneïtat i frescor, a més d’una trama densa pel que fa a la complexitat de les relacions amoroses amb el trasfons del teatre dins el teatre, i fins i tot de la televisió dins el teatre, perquè sense ànim de contar el desenllaç, els protagonistes també en són víctimes, d’aquest circ mediàtic, on la mediocritat, com si fos un forat negre, ho engoleix tot. Aleshores, l’únic que resta és l’amor que com un La, la, land, amb poupurri musical (fins i tot s’atreveixen amb un fragment d’Illes dins un riu, de Tomeu Penya, en una clara aclucada d’ull cap al públic mallorquí) acaba per conquerir el cor del públic. Aquesta experiència teatral no deixà ningú decebut, a ningú dels que hi vingueren, és clar! Es veu que el gènere teatral ha de pugnar amb l’oblit cultural gens a l’alça pel que es veu darrerament. Sort dels resistents: els de sempre, que mai no claudiquen!
Joan Cabalgante i Guasp