«… és una oportunitat per donar les gràcies al poble de Capdepera per tot el que m’ha donat»

Àngela López Muñoz, nascuda a Hinojosa del Valle (Badajoz) vengué de molt petita, a dos anys, a Capdepera amb els pares i padrins i fins ara, que està a punt de jubilar-se després de fer de dependenta tota la vida. Primer visqué al carrer Coves i després al carrer Esparreguera. Anà a ca ses monges i recorda quan s’inaugurà el Col·legi S’Alzinar perquè ella hi era. Casada amb una filla, sempre ha viscut a Capdepera. Per res se sent forastera. Dona de profunda fe, és molt tranquil·la, tot i que en moments s’emociona la conversa transmet aquesta pau a la qual tots aspiram. És la pregonera de l’Esperança 2025.

-Què és per a tu l’Esperança?

– Per a mi, l’Esperança ho és tot a Capdepera. Jo record de petita, anar amb la meva padrina Nieves al castell a veure l’Esperança. Després hi vaig anar amb ma mare, que era molt de l’església i molt devota de l’Esperança. I això com ho vius de petita i de jove,… Llavors tens uns anys que desconnectes una mica. Però llavors quan va néixer la meva filla, i va a catequesi, i tornes a agafar el ritme de l’Esperança. Després per mor de na Joana Colom que ens va introduir en l’Obreria i fins el dia d’avui. Certament, com he dit l’Esperança ho és tot, en el que és bo i el que és dolent, quan tens un problema o una alegria. La meva Esperança no sols és al castell, està amb mi; sempre.

– I què és l’Esperança per a Capdepera?

– Per als creients és molt important, però crec que per als no-creients també ho és; perquè hi ha molta gent que no pujarà a la novena o a la missa, però que puja a veure l’Esperança, sap que és allà.

– Creus que hem estat capaços de transmetre a les noves generacions aquesta devoció, aquest patrimoni?

– La cosa ha canviat molt, però crec que amb el temps sí, no crec que es perdi. Ja he dit que hi ha uns anys que desconnectes una mica, però quan comences a tenir fills t’adones d’altres coses que formes part ‘una comunitat que comparteixen valors i creences, i per això no es perdrà mai. Això sí, s’han de fer coses, per exemple, jo trob que l’Alei-alei ha ajudat molt. Jo estic molt contenta, perquè abans era l’Esperança a missa i la processó i ara l’horabaixa hi ha una festa, una alegria i això li ha donat molta rellevància al dia de l’Esperança.

– L’Esperança és una Puríssima més o té alguna cosa d’especial?

– És una verge embarassada, i veure una dona embarassada sempre ho he trobat preciós, és lo més… i l’Esperança té aquesta cosa especial, no és una verge qualsevol.

– Com has sentit aquesta proposta de ser pregonera?

– Molt malament. El capellà em telefonà i va ser com si em caigués una gerra d’aigua freda damunt, i jo li vaig dir que de cap de les maneres. Ell insistia i jo li vaig dir que no, que no sé parlar, que no estic capacitada i que hi ha altra gent que ho pot fer millor… Però les meves amigues no han aturat de punyir-me fins que han aconseguit que digués que sí. L’endemà ja ho vaig veure d’una altra manera ho vaig pensar amb calma. I crec que és una oportunitat per donar les gràcies al poble de Capdepera per tot el que m’ha donat, perquè jo no em sent forastera, jo em sent totalment gabellina i em fa ràbia que m’etiquetin com a forastera. Jo em sent d’aquí, forastera ho serè a Artà o a Palma, però aquí no…

– I ens pots avançar qualque cosa més?

– No. Vós convit a tots a venir dia 17 i compartir el pregó.

– Moltes gràcies. Allà hi serem!