17 d’agost

Una vegada iniciats els entrenaments del primer equip de l’Escolar, i abans de l’inici del campionat el 14 de setembre, vam voler conèixer el nou míster Carlos Torreblanca, nascut a Artà fa 33 anys, tot i que lligat a l’Escolar…Ens manifestà:

« Som conscient d’entrenar un equip d’una zona turística. A Can Picafort ja vaig tenir aquest problema. Primer el jugador ha de tenir un gran compromís i implicació. El dia d’avui la meva manera és intentar fins al 15 de setembre, quan comença la lliga, preparar dos entrenaments un presencial i un altre per a qui no pot entrenar amb els altres a causa de la seva feina. Trob que se li ha de donar aquesta oportunitat. El 15 de setembre tots han d’arribar en les mateixes condicions.

La plantilla ideal han de ser devers 22-23 jugadors, si hi ha qualque juvenil competent, no importa tenir 25 jugadors fitxats.

Prioritzo sempre el jugador ben entrenat, jo he estat perjudicat moltes vegades, la manera de guanyar el respecte és ser just amb la gent. Intentaré que tots siguin tractats de la mateixa manera. Un altre punt de vista seria que els jugadors cobressin professionalment i jo em guanyés el pa. Intento ser el més just possible. Som molt exigent en tema de puntualitat, si un jugador m’arriba tard a una convocatòria canvi d’alineació, respectar amb la puntualitat i  el previ avís per qualque motiu justificat arribar tard. La meva paraula és TU JUGARÀS SI VENS A ENTRENAR, és la meva manera de treballar, els resultats em van ajudar la temporada passada».

26 d’agost

Aquest estiu ha tengut lloc una gran exposició retrospectiva de Gustavo a la Misericòrdia. Sota el títol “De la calle al cosmos”, en quatre sales presenta un tast de la seva vida artística al llarg de 64 anys. Aprofitàrem l’entrevista que li feren al programa de ràdio El crepuscle encén estels d’Ona Mediterrània per afegir-nos a la conversa amb Maria Antich i Biel Vich i poder-la transcriure. La conversa, com sempre, fou tant caòtica com deliciosa. Gustavo té la virtut de passar d’una banda a una altra com si tothom n’estàs al comte. Destacar a la pregunta. Per què pintes, d’on va sortir la idea de ser pintor?

«A mi sempre m’ha agradat, des de petit. La meva tia tenia (i mai me’ls va arribar a mostrar, va morir jove) dibuixos meus i em deia “amb cinc o sis anys que tens fas dibuixos de persona major”, dins el meu estil lliure. Pels que pensen que no sé dibuixar, a l’exposició hi ha un quadre de l’any 63 de la plaça Major que és hiperrealista. No sé per què diuen aquests dois. El que em van llevar les mans m’ho ha donat la pintura. Tota la família, som set germans (jo som el major de 2 dones i 5 homes) que tenen les mans perfectes i només un ha estat artista, en Pepe, la resta no és sensible vers l’art. Els agrada el que faig, perquè som el seu germà supòs. Jo soc un entusiasta, un viciós de la pintura, jo patesc perquè tinc unes teles blanques comprades fa un mes i estic com boig per pintar-les. Però em falta la força, m’he posat i em ploraven els ulls, fa més d’un mes i mig que estic quasi sense pintar, només empaquetant quadres per dur-los a Palma. Quan estava tot enviat he intentat començar i ho vaig deixar perquè no volia arribar a La Misericòrdia plorant, i diran “… No són tan trists els quadres.

L’art m’ha agradat sempre. Quan veig taques, paisatges, elements que volen o tal ja veig personatges. Hi ha una mica d’ironia, no vaig entrar en el sarcasme alemany, que són molt sarcàstics, jo continuava essent espanyol i mediterrani amb la meva ironia i sensibilitat oberta».

En parlar-li de dels murals del moll de Cala Rajada i de les façanes de les escoles, a s’Alzinar i a s’Auba ens respongué: « Jo he tingut la sort de tenir a Pere Cortada al meu costat, a part de ser una persona culta, és sensible. A ell, li agrada a la meva obra i a mi les seves propostes que em fa. Un dia passejant pel passeig marítim de Cala Rajada vam veure el mur de formigó, brut i ple de taques i em digué “què et sembla un mural aquí? (m’encalenteix així sempre) i jo li vaig respondre “Fantàstic, estupendo!”. I vam fer el primer mural ara fa catorze anys, ara s’ha tornat a fer fa dos anys i ha quedat més interessant. La ceràmica ara té els colors més guapos. Idò vam fer dos murals. Part pagant jo a l’obrador de Can Benito i part els hotelers. L’Associació Hotelera sempre ho va recolzar, com l’església amb els nous vitralls de l’església del Carme. Vam voler fer els altres quatre, però sorgiren les enveges…»

18 de setembre

Conversa amb Joan Guaita amb motiu de la donació del seu arxiu a Capdepera.

Joan Guaita Esteva (Cala Rajada, 1945) és un home de món. Autodidacte de formació. Relacions públiques excel·lent, encisador de qualsevol serp, capritxós i sincer. Va inaugurar la seva galeria l’any 1988 i es va dedicar a la promoció, sobretot de l’art contemporani. Va tancar la galeria l’any 2011 per tornar als inicis, és a dir, a ser marxant i a la investigació estètica. Ha estat un dels galeristes i promotors d’esdeveniments culturals mis importants dels darrers 50 anys.  L’any 2012 el Govern Balear li atorgarà el PREMI RAMON LLULL. Li demanàrem, com arribà al món de l’art?
–«Jo arrib des del col·leccionisme. Vam venir a Palma quan mor mon pare, va ser un canvi de situació i a mi m’agradava molt ser a Palma. Jo havia de fer qualque cosa a part de viatjar, i provocat pel fet de viure en el món de la restauració, vam posar un restaurant. Ma mare en aquell temps encara duia la pensió a Cala Rajada i no estava molt per a res de viure amb jo. Tothom es volia desprendre de sa mare i jo no, al final ella estava molt de temps a Cala Rajada i jo al restaurant “Cambalache”, que ara és “Mite”.  A mi m’agradava molt la restauració, a més la meva família, els Blancus, eren de donar menjar. Unia dos grans temes de Mallorca: Mallorca es regeix pel menjar i els doblers, que a més van paral·lels. L’altre dia m’ho vam rectificar, em digueren que davant van els doblers i després el menjar. I jo crec que és així, en el fons és així, a la gent els agraden els doblers. A Mallorca la gent parla d’apartaments, de pisos… jo em vaig divertir molt, vaig guanyar doblers… i en aquest temps jo col·leccionava art i freqüentava el món de l’art i el de la cultura. Palma era una ciutat culta, inclús a escala nacional. Jo he viscut en un món una mica idíl·lic, de capritxos (avui li comentava a na Maria Massanet, que si qualque dia em fan sant jo voldria ser el patró dels capritxosos) crec que tot això va amb jo.»

23 de setembre

Conversa amb Joan Forteza, fotògraf.

Joan Forteza presentà al Centre Melis Cursach “Temporada baixa”. Es tracta d’una sèrie de fotografies preses a poblacions costaneres, que viuen del turisme quan els visitants desapareixen.

Ha retratat tota una sèrie d’infraestructures dissenyades per l’activitat turística i oferir serveis al turisme de masses, que ha estat la base de la nostra economia. Ens manifestà que: «m’agrada més la decadència que l’opulència, algunes ciutats o espais m’agrada la seva decadència, crec que és un factor molt interessant. El que m’agrada de la decadència és la diferència entre el que va ser i el que és. A més la trobo més càlida, una cosa nova acabada de fer és més freda que una cosa, més humana, ja que hi ha hagut un procés humà que ha freqüentat aquests espais i els ha deixat la seva pàtina. En les fotografies malgrat que no es veuen humans queda palès que hi ha hagut una activitat humana.»

«A mi m’agradaria que les meves fotos no les cataloguessin de massa documentals. La fotografia sempre té aquesta empremta: vulguis o no, alguna cosa documenta. Però jo, més que documentar (et pots fitxar que no indiquen on estan fetes, no tenen una ubicació. N’hi ha que estan fetes a Magalluf, a Palma o a Cala Rajada. Jo no pretenc documentar el lloc on estan fetes) m’interessa més la part emotiva que la documental.»

En aquest punt obrim un parèntesi per entrevistar el mes d’octubre als portaveus dels principals partits de Capdepera amb motiu de l’equador de la legislatura de cada un destacam respostes literals:

Pep Uceda, PSOE:

“La meva manera de fer oposició és més cordial i dialogant”

«La valoració de l’actual govern no és gens positiva, però tampoc esperàvem massa d’aquest pacte contra natura, no s’ha iniciat pràcticament res de nou, únicament s’estan executant projectes heretats de les anteriors legislatures. Aquesta carambola de pacte no és basa en cap programa, és un frau ideològic que no aportat res al municipi.»

«La neteja és un tema complexa, i més a un municipi turístic com Capdepera, donar la culpa al incivisme de la gent és una excusa molt fàcil però la realitat és una altra. Hi ha moltes zones que no hi ha papereres, les freqüències de recollida i neteja no es compleixen, hi ha carrers que estan mesos sense passar-hi, és necessari que hi hagi un control més efectiu del servei, falten mitjans de control.»

“No creim que Rafel Fernàndez, com a persona compromesa amb el partit, es presenti com a cap de llista d’un altre partit”

“Pel que fa a futurs pactes amb Més ho haureu de demanar a ells, que es varen tancar en banda a un pacte d’esquerres”.

Mireia Ferrer, PP.

“Un perfil que pot semblar “baix” es tradueix en una gestió eficaç i centrada en els resultats, on la prioritat és el municipi i no l’espectacle”.

“Hem fet els deures creant un total de cinc nous aparcaments que sumen aproximadament 500 places”

«A nivell personal ha estat una experiència absolutament transformadora i molt enriquidora.  El que més valoro és el contacte amb la gent, escoltar de primera mà les necessitats dels veïns i veïnes del municipi».

«Si he de destacar quatre actuacions concretes, aquelles que reflecteixen millor el canvi de gestió, serien aquestes:

1. Millora en Mobilitat i Transport: Aquest era un punt clau. Hem aconseguit crear prop de 500 noves places d’aparcament , hem ordenat el trànsit per donar major fluïdesa i seguretat, i hem posat en marxa l’execució dels primers dos trams de carril bici al municipi.

2. Impuls a les Infraestructures i Urbanisme: Hem renovat diversos parcs infantils, hem dut a terme l’asfaltatge i la millora de les voravies en punts clau. I estem a l’espera de projectes fonamentals com la millora integral de la Plaça dels Pins, que serà un gran canvi.

3. Inversió Històrica en Neteja i Manteniment: Hem fet una inversió de 1.200.000 € en neteja i manteniment de zones verdes. Volem que la ciutadania es faci una idea: ara disposen de zones verdes i espais públics que abans estaven abandonats i no sabien que es podien transitar.

4. Millores en Serveis Socials i Suport a la Ciutadania amb la reducció del preu de l’escola d’estiu. Anar a l’escola d’estiu ha de ser un dret per facilitar la conciliació de les famílies, i no un luxe.»

«El pacte amb Més per Capdepera va ser qualificat d’antinatural perquè ideològicament veníem de punts molt diferents. La clau per mantenir l’estabilitat i el nostre bon funcionament portes endins es basa en un punt fonamental: la necessitat del municipi.»

Núria García, MÉS per Capdepera

«El primer que vàrem fer en entrar va ser doblar el pressupost general de manteniment que havia deixat el PSOE”. 

“Tenim les prioritats definides per a aquest any i mig” 

“El pacte amb el PP incloïa més contingut progressista i ecologista que qualsevol acord que haguéssim pogut signar amb el PSOE de Fernández”.

«El canvi s’ha notat en moltes coses sí. S’estan fent coses que mai s’havien fet a Capdepera o que feia molts d’anys que esperaven. Estic segura que es veuran els resultats. Per exemple, es varen suspendre llicències a sa Pedruscada, reduint la promoció immobiliària en dues alçades i en una vintena d’adossats. També s’ha posat en marxa el PERI del Castell —una eina de protecció molt necessària—, i per primer cop s’ha creat una zona exclusiva d’aparcament per a residents per a reduir la presència de vehicles als nuclis urbans. Hem fet els primers carrils bici de la democràcia, s’està elaborant un pla d’arbrat urbà i ja hem plantat nombrosos arbres, o s’han netejat i restaurat bona part de les zones verdes públiques del municipi amb fons europeus, accions molt poc habituals».

« L’Ajuntament no té deutes i continuem equilibrant els pressupostos any rere any, tot i que en els darrers anys la despesa en personal i el cost dels serveis han augmentat de manera significativa. Hem aconseguit quadrar els comptes sense retallar cap partida, excepte la de turisme. El problema prové d’una norma imposada pel govern central: només se’ns permet utilitzar una fracció reduïda del romanent, és a dir, dels estalvis. Per exemple, dels aproximadament 12 milions de romanent només podrem gastar-ne al voltant d’1,2 milions enguany. Segons el govern, aquesta mesura serveix perquè l’Estat pugui demostrar davant Europa que controla el deute, però és una regla que resulta completament injusta per als ajuntaments.

2 d’octubre

Conversa amb Marc Forteza, músic i director d’Encoratjats

«Encoratjats és una manera d’obrir fronteres tant d’edat com d’ubicació.»

«Hi ha canvis, per exemple el tema de “joves”, no ens volem estancar. Pensa que jo ja som el primer que ja tinc trenta anys i altres en el cor ja en tenen més de quaranta… Sí que volem cercar un perfil de cantaire d’acord amb la feina que estam fent ara, però tampoc limitar-nos a ser sempre el “cor jove”. Obrir-nos i, tot i que ens sentim joves, no limitar-nos a una etiqueta. Però volem mantenir un tipus de perfil que ens interessa a l’hora de fer tota aquesta feina que al final ens du a crear els concerts tan dinàmics i tan potents.»

«Independentment del nom, nosaltres som i serem una associació, un cor que està creat i format per gent de Capdepera i pensat per la gent de Capdepera. Ara hi són tots benvinguts i benvingudes. Tenim gent d’Artà o Manacor, gent que ha deixat de formar part del seu cor, veuen el nostre i s’animen a integrar-se. O comparteixen pertànyer a dos corals, que els fan il·lusió participar en el nostre projecte i se sumen a ell. En els primers anys de la nostra associació hi havia una al·lota de Felanitx que venia a posta per assajar i actuar amb nosaltres.

No ens desfermen del poble de Capdepera perquè, al cap i a la fi, és allà on hem sorgit, on feim més actuacions (a Cala Rajada i Capdepera), però Encoratjats és una manera d’obrir fronteres tant d’edat com d’ubicació.»

« Més enllà de què podem crear espectacles molt vistosos, del que estic més content és de l’ambient tan sa i agradós que s’ha creat en el cor. Al final tots som més o manco de la mateixa edat, tots ens coneixem i sempre anem una mica més enllà del que és l’assaig. O prenem un refresc, o sopam junts o fent activitats lúdiques que ens ajuden a fer una pinya.»

7 d’octubre

Conversa amb Elionor Martí Orpí

Elionor Martí Orpí, la petita de tres germans,  18 anys, violinista, fa de la música virtut. Allò que s’anomena “virtuosa”. És, sobretot, jove. Centennials. Així anomenen als de la seva generació. Nascuts a partir del nou segle. Ha crescut amb el mòbil a la mà, l’euro a la butxaca i el món a cop de clic. Pertany a l’anomenada generació Z. Són joves acostumats als estímuls ràpids. sembla com si els valors de la disciplina, paciència o sensibilitat no vagin amb ells. La seva facilitat per la música és escandalosa però fruit d’un treball constant i intens. Toca el violí o detecta una melodia ben igual com camina o menja…Començarem per com s’inicia en el món de la música:
«Des de ben petita la música ha format part de la meva vida. El meu padrí, ma mare, els  meus germans i cosins sempre han estat molt vinculats al món musical, així que podria dir que jo ja hi vaig néixer dins. Als tres anys vaig començar a tocar el violí, als sis el piano i als deu la trompeta. La música no és només una activitat o una afició per mi: és una part essencial de qui som.La música no és només una activitat o una afició per a mi: és una part essencial de qui som. És la meva forma d’expressar emocions i entendre el món que m’envolta”.

«El Premi fi de grau del Conservatori de música de Manacor, premi a l’aprofitament acadèmic excel·lent en els ensenyaments artístics professionals de Música 2024-2025, per a mi és una oportunitat i un reconeixement immens. Aquest premi no reflecteix només el treball d’un any, sinó tot un camí ple d’esforç, constància i amor per la música».

«Ara mateix el meu objectiu és continuar formant-me com a violinista i seguir creixent tant a nivell personal com musical. De cara al futur, m’agradaria poder compaginar la meva carrera artística amb la docència, perquè crec que educar a través de la música és una manera molt bonica de compartir el que m’apassiona. El meu propòsit és transmetre aquesta passió a les noves generacions i ajudar-les a descobrir tot el que la música pot aportar».

20 d’octubre

Conversa amb Jordi Aracil, el món a vista d’ocell

Parlar de globus aerostàtics a Mallorca és parlar d’Illes Balears Ballooning i de Jordi Aracil. I també de Capdepera. Fa més de trenta anys que s’establí a Cala Rajada i és, sens dubte, un gabellí més. Fa un temps publicàvem notícies de què havia guanyat una competició o l’altra. Home inquiet, no podem dir allò de què no toca de peus a terra. Al contrari. Fred i calculador. Porta més de 5000 hores de vol. Home amable i proper, gaudeix d’explicar la tècnica i els secrets del vol sense motor. Parlam amb ell arran de la notícia de l’organització d’aquesta segona trobada internacional de vol de globus, l’Illes Balears Ballooning Festival 2025.

«Hi ha dos tipus de trobades, els festivals (que és el que farem nosaltres aquí) i la competició. Jo n’he fet molts d’anys de competició, amb un bon nivell obtenint la classificació per anar al mundial o al campionat d’Europa representant Espanya. Està molt bé i et fa molta il·lusió que ets més jove, però també és molt estressant. El que allà aprens t’ajuda molt per a dur passatgers, però aquí no ho veig, això de muntar una competició perquè el festival no du tanta pressió. Convides els participants a venir a volar, pot ser tan gran com tu vulguis, no hi ha la pressió per arribar a una meta, a més pots afegir els captius nocturns que és inflar els globus a la nit, no per volar sinó que els deixem a lloc perquè la gent pugui fer fotos i es van il·luminant com bombetes de llum. De captius nocturns farem dos… això que és molt xulo no ho pots fer en un campionat.

D’altra banda, en el festival els pilots volen per plaer, el temps que vulguin, en la direcció que vulguin ( o els deixi el vent), a més podem omplir els globus de representants dels mitjans de comunicació. Jo vull que aquest festival a part de ser un festival de globus, sigui també pels mitjans de comunicació. Estan convidades totes les televisions, premsa, ràdio i també hem convidat influencers dels millors del món en tema de globus, perquè volin amb els globus. En un campionat no pots dur passatgers, nosaltres inclús hem tancat el calendari per no mesclar vols amb passatgers amb el festival.»

14 de novembre

Conversa amb Àngela López Muñoz, pregonera de l’Esperança 2025

Àngela López Muñoz, nascuda a Hinojosa del Valle (Badajoz) vengué de molt petita, a dos anys, a Capdepera amb els pares i padrins i fins ara, que està a punt de jubilar-se després de fer de dependenta tota la vida. Primer visqué al carrer Coves i després al carrer Esparreguera. Anà a ca ses monges i recorda quan s’inaugurà el Col·legi S’Alzinar perquè ella hi era. Casada amb una filla, sempre ha viscut a Capdepera. Per res se sent forastera. Dona de profunda fe, és molt tranquil·la, tot i que en moments s’emociona la conversa transmet aquesta pau a la qual tots aspiram. És la pregonera de l’Esperança 2025.

A la pregunta, què és per a tu l’Esperança? Ens respòn:

«– Per a mi, l’Esperança ho és tot a Capdepera. Jo record de petita, anar amb la meva padrina Nieves al castell a veure l’Esperança. Després hi vaig anar amb ma mare, que era molt de l’església i molt devota de l’Esperança. I això com ho vius de petita i de jove,… Llavors tens uns anys que desconnectes una mica. Però llavors quan va néixer la meva filla, i va a catequesi, i tornes a agafar el ritme de l’Esperança. Després per mor de na Joana Colom que ens va introduir en l’Obreria i fins el dia d’avui. Certament, com he dit l’Esperança ho és tot, en el que és bo i el que és dolent, quan tens un problema o una alegria. La meva Esperança no sols és al castell, està amb mi; sempre». 

També ens digué: «l’Esperança és una verge embarassada, i veure una dona embarassada sempre ho he trobat preciós, és lo més… i l’Esperança té aquesta cosa especial, no és una verge qualsevol. Crec que ser pregonera és una oportunitat per donar les gràcies al poble de Capdepera per tot el que m’ha donat, perquè jo no em sent forastera, jo em sent totalment gabellina i em fa ràbia que m’etiquetin com a forastera. Jo em sent d’aquí, forastera ho serè a Artà o a Palma, però aquí no…»

27 de novembre

Conversa amb Tomeu Alzina Sureda sobre el seu segon llibre sobre la Gratitud 

L’any 2018, Cap Vermell va publicar el llibre “La gratitud” de Tolo Alzina i Pere –Jordi Munar (amb les magnífiques il·lustracions de Corine Carreira). A l’acomiadament convidaven els lectors a retrobar-se en el volum 2, l’edició en català ha tardat set anys, però ja ha arribat. Els mateixos autors ens ofereixen una mena de segona part, un llibre amb format i un plantejament diferent.

Editat per “Purpurina editorial”, el llibre proposa aprofundir en la Gratitud com “la capacitat de tornar a celebrar els petits moments de felicitat invisible que vius cada dia”. Si amb el primer llibre es pretenia “la presa de consciència del grau de queixa en les nostres vides … i utilitzar la gratitud com el revers lluminós de la nostra infància espiritual”, amb aquest segon lliurament es pretén despertar el desig “de saltar d’aquesta infància a la maduresa espiritual”.

«Gràcies a vosaltres (Cap Vermell) va sortir a la llum “Col·lagen per a l’ànima, la Gratitud” en l’any 2018… Ja han passat set anys! Per aquest volum, hem collit altres gratituds, dient-ne més profundes, tenint pressent que són meves i d’en Pere-Jordi. A un els tocarà més unes o altres, n’hi ha quatre coses que ell fa bastant menció perquè estan relacionades amb la seva professió com a arquitecte. El que jo dic, la Gratitud és una cosa molt personal, de cadascú, i amb el llibre el que hem fet ha estat reduir el nombre de gratituds, per una banda i, d’altra part, hem cercat la col·laboració de persones del nostre entorn o persones que tenen cert pes o ressò mediàtic».

El llibre és un exercici més de presa de consciència. Amb en Pere-Jordi xerràrem de passar una mica d’aquesta infantesa del primer llibre i anar cap a una maduresa més espiritual. Però n’hi ha dies que et demanes “Hem après res?”, “Hem de tornar a repassar”.

Amb aquest llibre feim un bon gir, i potser més endavant li donarem altra volta. Ens han demanat fer l’infantil, però això són paraules majors perquè has de connectar amb aquests nins, baixar a terra i llevar-te els prejudicis d’adult.»

1 de desembre

Conversa amb Emilio i Maria Navarro participants en una cursa divertida i solidària

Hem vist de rampellada per les xarxes que les Galletes Artàsanes, de la família Navarro, han anat al Marroc en una cursa solidària… demanaven material escolar, portaven galetes… i per aclarir-ho hem parlat amb dos dels protagonistes, n’Emilio i na Maria Navarro, germans que amb en Guillem Batle anaren al CHATARRAS RAID. Una cursa ben particular de l’1 al 8 de novembre…

«En aquesta cursa no guanya el més ràpid sinó el qui ho fa amb el recorregut més curt. Són sis etapes que van de Tànger fins a Marràqueix… També hi ha una classificació que es fa per votació de la resta de participants. És una aventura diferent que també té un vessant solidari.

El vessant solidari del raid és aportar material escolar a una comunitat marroquina. Nosaltres férem una crida per les xarxes. Volíem aportar 50 quilos de material i n’aconseguirem 72 en deu dies. També duguérem 25 quilos de galetes a un banc d’aliments de Conil de la Frontera (Cadis) on passàrem les verificacions.

A part de divertir-te i passar-ho molt bé. Coneixes una cultura diferent de la nostra, comparteixes solidaritat amb els companys de cursa. Hi ha molt bon ambient. Tothom s’ajuda.

També molta pols, molta pedra,… tota una aventura… Hi ha un dia que pots anar per pista o fer tu la pista.. Nosaltres anàvem amb un Opel frontera del 2001. Va aguantar…»

22 de desembre

Conversa amb Tomàs Vibot sobre el patrimoni gastronòmic

 Aprofitàrem que l’Obreria de l’Esperança i l’Ajuntament organitzà una xerrada sobre la cuina de l’esperança (així anomena la cuina de Nadal) per, en acabar, poder parlar una mica més amb ell sense fer-li tornar a repetir la xerrada…i, certament, és una gran especialista en tots els temes patrimonials de Mallorca a més d’un gran divulgador. No haguéssim acabat mai la conversa… Entre d’altres coses ens digué:

« La cuina mallorquina és una cuina que no és millor ni pitjor que les altres. Una cuina perquè sigui de Champions necessita una sèrie d’elements. Un d’ells són el producte de proximitat, com ara es diu, uns productes de la terra bons i de qualitat. Aquesta és una terra que dona productes de qualitat i de temporada. Aquest producte històricament s’han aprofitat i han estat elaborats durant decennis, decennis i decennis… I una cuina es perfecciona des del punt de vista gastronòmic, fent-la i millorant-la amb temps. És una cuina feta al llarg dels segles, diacrònica, però també identifica, és a dir té un valor immaterial: la gent que la menja sap per què la menja i quin és el seu lloc en el calendari actual. Hom sap, per exemple, que menjar un rubiol en una festa de Nadal seria estany perquè té el seu lloc. Però per arribar al rubiol, tirant enrere podem anar a uns productes locals, a una manera de fer particular d’un producte mediterrani que ja estava inventat (els raviolis per exemple).

Quan dic que és de campions és perquè té tots aquests condicionants, és a dir excel·lència de gust, excel·lència de saber treballar la matèria primera i també perquè té un sentit ritual. No sols alimenta el cos sinó que alimenta a la comunitat. La cuina musulmana, la jueva i la nostra és el mateix. Simplement, és posar pesos i balances a un punt o l’altre, o llevar un ingredient o posar-ne un altre. Punt».

30 de desembre

Conversa amb Sara Cavaller Izquierdo

Na Sara viu de primera mà com ha reviscolat l’artesania de la llata en el nostre municipi i ha volgut aportar un granet d’arena publicant un quadern per a infants. Com ens comentà és una primera aportació, ja que vol aprofundir més, i no descarta noves publicacions i, inclús, fer un llibre per a adults.

Hem parlat amb ella i ens comenta els motius que l’han duit a materialitzar aquesta iniciativa.

« Va sorgir quan vaig veure que els nins i nines estaven molt interessats per la llata, però no acabaven d’entendre tots els passos que du i la feina que n’hi ha darrere. Ja només pels nins, si no pels pares també. Crec que una manera d’arribar a aquest públic infantil és mitjançant quelcom didàctic. També volia treure’ls un poc de les pantalles, per això no hem fet un ebook, sinó un llibre que sigui un treball manipulatiu. Bàsicament d’aquí va sortir la idea. El que vaig fer va ser fotografiar, usar fotografies reals com a referència i a partir de les fotografies vaig treure les línies bàsiques amb l’ordinador, línies que podien representar aquella imatge. I sorprenentment fent traços senzills van sortir aquests dibuixos. El qudernet té vint imatges, a més de la portada (i les dues petites de la presentació). També té uns petits textos molt breus, fets amb puntets perquè els infants practiquin cal·ligrafia. Els textos estan en català i castellà. En català perquè jo no vull que es perdin aquestes paraules tan característiques de l’entorn de la llata, per exemple ensofrar (si el treus del nostre entorn, qui sap què és?). Però també entenc que hi ha un públic que xerra en castellà i voldria que aprenguessin les paraules en els dos idiomes. De fet, la idea és publicar-lo també en català- alemany i en anglès-català. Això pensant en l’estiu quan venen els turistes i poder arribar a ells i mostrar-los una part de la nostra cultura».

I per acabar, deixar constància de set entrevistes publicades a través del Banc de continguts de l’AMIC, com l’any passat a la secció: D’amic a AMIC i que les podeu rescatar a les nostres pàgines digitals. Són:

• Ánimos Parrec

• Maria Victòria Secall

• Damià Timoner

• Antoni Llabrés, president de l’OCB

• Isidor Marí

• Joan Moñino

• Ramon Servalls