De sempre, a Joan Terrassa l’hem vist de cap a cap d’estiu damunt el tractor a les platges de Capdepera amb neteja i subministraments, per tant, coneix bé les problemàtiques que allà es donen: turistes, arena, brutors… Son pare ja hi treballava. A l’hivern és una persona implicada en les dinàmiques del municipi. De fet, fou un dels impulsors del renéixer de la festa santantoniana a Capdepera i president de l’Obreria fins a 2015. Gran conversador. Tant que vos oferirem l’entrevista en dos lliuraments. Parla clar i diu les coses tal com són. O com ell les veu. Algunes ben segur que couran…A principi d’estiu tenguérem una llarga conversa. Aquí la teniu…

 

– Bon dia, Joan. Ja jubilat, no?

– Ja fa un any! Vaig amortitzant!

– Quants d’anys vas estar damunt la platja de Cala Agulla?

– Hi vaig estar deu anys i en acabar quatre anys entre Son Moll, Sa Mesquida i Sa Font de sa Cala.

– I et cuidaves de la neteja de la platja?

– Bàsicament de la neteja i els subministraments als xibius, als bars de la platja.

– Et veiem sempre, devers les sis de l’horabaixa, damunt el tractor…

– Bé, es comença entre les cinc i les sis, depèn. Quan hi ha els grups més a les cinc que a les sis. Mantenia la platja neta i acabava devers les deu i mitja del vespre. I per a carregar els subministraments dels bars de 8 a 10 del matí. Si és a Cala Agulla després s’ha de tornar, perquè cala Agulla es fa cada dia de matí i capvespre. Cala Mesquida no, és un altre tipus de gent.

– Tu feies Cala Mesquida també?

– Els quatre anys darrers, sí. Els primers només feia L’Agulla.

– I tota aquesta polèmica que hi ha cada any al voltant d’aquests grups de turistes renouers, tu els has conegut sempre?

– Els he conegut jo, els tres que han vingut abans que jo, i mon pare que hi va estar devers quaranta anys. Crec que mon pare ja tenia els padrins d’aquests. Sempre hi han estat.

– Aquests grups de “clubs esportius” que venen amb la camiseta?

– Aquests, pràcticament, fa quaranta o cinquanta anys que ja venien. Per ventura amb una altra dinàmica, però venien. Tenir l’experiència de venir a la Cala Rajada quan acabaven les competicions i això, fa estona que la tenen.

– A més a més veus grups separats d’homes i de dones. Ara també de dones, perquè de dones fa molt de temps no en veiem…

– No, que jo tingui record tampoc. Però ara venen grup d’handbol, futbol… exactament igual d’homes i de dones.

– Vull dir que són grups homogenis, que no venen amb les parelles, venen els equips.

– Jo crec que venen només els qui formen els equips.

– Coincideix quan venen aquests grups amb un volum més elevat de residus?

– Sí, evidentment. Tots venen bàsicament per beure, també venen per estar a la platja. Volen beure i gaudir a la platja.

Una cosa vull dir, quan ho duia Es Faralló hi havia dos policies, que estaven habilitats per la policia municipal. Un era en Benito Hernández que després de ser policia es va morir, i l’altre crec que el deien Paco Heredia. En Benito xerrava alemany bastant bé i quan arribaven al matí els avisaven: “Aquí podeu gaudir, podeu beure, podeu riure, podeu jugar, però s’ha de recollir el que s’embruti”. Els ho deia de bon matí, quan arribaven i estaven clars. I anaven passant per allà i els hi feia el recordatori. No hi havia aquest desgavell.

Feien la feina d’informar, però anaven tallant així com passava el dia.

Ara és impossible, en part perquè quan arriben els policies ja estan desfermats, és difícil posar ordre a un lloc que t’ha fuit de les mans. La feina que feien en Benito i en Paco en aquell moment era, diríem, preventiva i dissuasiva. Ara volen fer el mateix, però ells ho aconseguien en part amb una trampa que feien, que era demanar qui era el capità, i ho feien com un part responsable, li demanaven l’habitació de l’hotel, i s’hi comportaven.

– Hi ha qui es queixa, nosaltres hem rebut cartes, que diuen que anar a la platja quan hi ha aquesta gent, amb nins petits no és massa edificant.

– No. De fet, Cala Rajada tenia un turisme familiar que, pràcticament, en el mes de maig ara té poca sortida, sobretot a Cala Agulla, perquè no vol anar on hi ha aquests al·lots. Bé, té Canyamel, té Sa Font de sa Cala, té Son Moll i té Cala Mesquida, que són alternatives. Però si vols anar a Cala Agulla no és el lloc més recomanable.

Solen ser tres o quatre caps de setmana quan venen. Divendres i dissabte, i ja està.

Però el comportament d’aquest grup en un 70-80%, està dins el que es pot assumir, això sí sempre hi ha un 20-30% de persones que són inadaptades aquí, a Alemanya o a qualsevol lloc. De fet, jo a vegades he cridat a grups que se n’anaven sense recollir els fems, i els he cridat l’atenció i llavors han tornat enrere a recollir-la.  És clar, que els has d’agafar en el moment que se’n van.

Als alemanys si els vas tallant, marcant les pautes se solen adaptar. Amb els anglesos ni ho intentaria.

– Tu explicaves que l’estratègia actual d’aquests grups és anar a la platja de bon matí amb geleres carregades de llaunes. Cada any hi ha gent que fa neteja dins la mar i treu quatre o cinc sacs de llaunes…

-Sí, o les tiren o cauen.  O sigui, són incontrolables a partir d’una hora. La manera d’aturar o de minvar aquesta afectació és policia damunt la platja, que et facin un recordatori cada hora, abans que et fugi de les mans.  I creuen. O sigui, es tracta de dur-lo controlat.

Ara, avui en dia, tota aquesta gent consumeix fora de la platja. Abans, com els supermercats estaven més lluny, les botelles eren de vidre i eren més mal de dur, per tant, consumien més a dins la platja. Ara, avui, venen i van, surten i entren de la platja.

– Clar, ara tot són llaunes. Ara, vidre no n’entra…

– El vidre no entra.  Fins i tot les marques bones d’alcohol ja fan plàstic perquè es pugui consumir la platja. L’estratègia privada i de consum està clara.

– Nosaltres no ho demanam mai, però, en teoria els xiringuitos o paradetes de platja, econòmicament donen? Són rendibles?

– Això jo no ho sé. Però, jo crec que, si es presenta gent, és perquè tenen beneficis, perquè si no tinguessin beneficis no es presentarien. Això és clar.

Els xiringuitos de platja, a part d’aquests dies dels grups, evidentment, tenen un despatx de begudes i de menjar, bàsicament. O sigui, els xiringuitos de platja no estan destinats a fer l’aportació massiva d’alcohol, en aquests grups puntuals.  Els xibius de la platja estan per oferir menjar, per beure un cafè, gelats i coses d’aquestes. Però tenen el seu mercat, tenen els seus clients.

– Record que em comentares que l’Agulla, havia crescut durant l’hivern uns dos metres …

– Va créixer dos metres i després en un vespre se’n va anar tot. Però enguany amb la ventada que va fer, va haver-hi molta aportació en el talús de la duna. O sigui, a Cala Agulla, la platja és la mateixa de fa 50 o 60 anys.

El que passa, és que havia minvat en el peu de les dunes, perquè la gent hi pujava i anava descalçant les dunes. Enguany, amb aquesta ventada que ha fet, els peus de les dunes han augmentat. O sigui, just pel vent.  Però la platja és pràcticament la mateixa.

– Sabem que no ets un tècnic, però tu veus diàriament el moviment de l’arena. Cala Agulla és una platja dinàmica…

– Cala Agulla és una platja que es mou molt. I inclús, jo et diria que antigament (ara et diré una persona que m’ho va dir, en Manolo Ruiz, que van fer feines junts a un taller mecànic), en el suspuït pla, que és davallant de Can Salvador per avall, ells es tiraven de cap dins de mar.

O sigui, hi havia menys arena que avui en dia. A Cala Agulla hi ha vegades que hi ha molta més arena i vegades que n’hi ha menys.

– Així, el que s’ha fet un parell de vegades de regenerar la platja no té sentit?

– La regeneració que es va fer, crec que als vuitanta, es va portar arena amb unes canonades molt grosses. Això va ser com matar Cala Agulla, en el sentit que l’arena que es du s’agafa d’un fons que és fangós, en un moment donat sembla la mateixa arena, però dos o tres anys després el torrent que ve de la banda del Coll de Marina es va dur tota aquesta arena dins la mar i aquesta arena quan va tocar l’aigua va fer una barerra.

No sé si te’n recordes que podies caminar per damunt d’això, arribaves a aquesta barra i l’arena de Cala Agulla no passava aquesta barrera. O sigui, quedava estancada darrere aquesta barra. Fins que un temporal, com el d’enguany, va rompre la barra, la va aplanar i l’arena va tornar a comparèixer.

Després hi va haver l’altra, de picadís, què ha fet una pedra damunt la platja.

foto Cap Vermell 2015

– Això, Cap Vermell ho va criticar i ens digueren de tot…No fa tant de temps, el batle era en Fernández. Nosaltres férem la prova amb el Dr. Taibi i eren arenes totalment diferents…

– El problema que em donavaa mi, com a responsable de la neteja, és que quan tu agafaves aquesta arena i la mesclaves amb l’altra, embrutava l’altra. O sigui, aquí on passaves amb la màquina havies d’aixecar i aquesta arena deixava de fer per impossible, perquè si l’arrossegaves dins l’altra, la pols s’enferrava a l’altra arena i tornava lletja. Era arena, o sigui, això va ser arena per ventura fa uns 10 milions d’anys, perquè es va treure d’aquí, del Club Cala Agulla, on va anar dipositant el material orgànic i li donava aquell aspecte.

A Cala Agulla hi ha prou arena per regenerar directament de la platja sense haver de fer intervencions.

– Encara és ben coneixedor perquè el seu color no ha canviat…

– Perquè s’han deixat un parell de trossos on varen deixar el picadís, que no es toca perquè primer ha tornat una pedra i segon perquè t’embruta l’altra.

O sigui, millor passar per damunt i no tocar-la que no voler fer net i t’embruta tot això. Una part és en el Pi de ses Vegues, que és el tros més gros; altre està pràcticament al principi de la platja quan puges; i l’altre està on nosaltres dèiem de la fonteta, on antigament hi havia un aljub per donar beure a les ovelles, allà es deixa per no embrutar l’altra… Set-cents mil euros gastats per no res. Algú va tenir el guany.

– A dia d’avui de l’Agulla fins a Sa Mesquida és un Parc Natural. Hem sentit queixes sobre el què fa el Parc Natural amb els garballons, que tenen la plaga aquesta…

– Parlam de la Paysandisia archon, que s’està carregant el garballó per aquí i per tot. Vaig anar per Cala Torta, que també és del Parc i n’hi ha molts de garballons morts.

– Hi ha un pla de manteniment?

– Si hi és, no ho sabem, jo no ho sé.

Aquí ho deixam, de moment. Queda una segona part on parlarà del Parc de Llevant i el Munt Gros.