Amb motiu de la seva exposició “Entre luces i sombras” en el Centre Cap Vermell, hem parlat amb l’arquitecta i artista visual, com així es defineix a la seva presentació, equatoriana Nicole Campos. La seva exposició consta de dotze obres, cinc de les quals han estat realitzades durant la seva residència a Mallorca. El seu estil es podria qualificar com impressionista amb un toc molt personal, en el que destaca el seu tractament del color i l’ús de traços gruixuts i expressius que aporten textura i plasticitat.

La seva obra romandrà exposada en l’entrada de l’auditori del Centre Cap Vermell fins dia 31 d’agost. Us convidem a visitar-la, estam segurs que us agradarà.

– Nicole, d’on te ve l’afició de pintar?

– L’afició me ve des de petita, professionalment vaig començar als dinou anys, ara en tinc vint-i-cinc. He fet sis exposicions en Equador, una en Brasil i les meves obres han arribat fins a Corea i els Estats Units. Aquesta és la primera exposició que faig en Europa, aquí en Cala Rajada.

– Has tingut alguna formació o ets autodidacta?

– Jo vaig ser tallerista d’un pintor xilè durant un any aproximadament. A partir d’aquí som autodidacta. Bé, en arquitectura també s’aborda un poc el tema artístic i el estudi del color, d’aquí ve la meva fascinació pel tema dels contrastes, per això també la temàtica d’ “Entre luces y sombras”. En el col·legi també vaig fer una especialització d’arts visuals.

Aquestes obres (es refereix a les que estan exposades) estan fetes dins el corrent impressionista més contemporània, pel que fa al color molt més fort, amb molt de contrast entre tons clars i tons obscurs per crear diferents plans visuals en els quals els objectes s’apropin se s’allunyin de l’espectador. Per això totes les obres comparteixen quelcom similar que és la perspectiva i que mostren distints plans visuals.

– Treballes molt amb l’espàtula amb els seus característics traços gruixats…

– De fet totes les obres estan fetes amb espàtula. L’espàtula és l’eina amb la que jo  m’he desimbolt en les obres perquè m’encanta el tema de la plasticitat que produeix. No dona el mateix efecte utilitzar un pinzell per la percepció de la textura. Usualment quan parlem de textura parlem del sentit del tacte, però amb aquest tipus d’obres podem percebre el tacte per la vista, això és prou impressionant. Una altra cosa que també destaca l’ús de l’espàtula és que els traços no són perfectes i definits, sinó que són tan imperfectes que una composició aconsegueix crear tants elements visuals que van compareixent a mesura que t’allunyes de l’obra. No són treballs per veure’ls d’a prop, així com els allunyem compareix un arbre, un arbust, una persona… alguns elements de la pintura que d’a prop semblen difusos de lluny es concreten. Hi ha una relació entre l’espectador i l’obra, pel que fa al que cada un veu. Jo puc veure cert tipus de realització i elements dins una obra, però pot arribar un espectador amb un concepte molt diferent al meu i veure altres coses diferents. M’agrada aquest diàleg entre espectador i obra.

– Alguna cosa que vulguis afegir Nicole?

– Si, convidar a tothom a visitar l’exposició al Centre Cap Vemell. Restarà oberta de 9 a 15 hores fins dia 31 de juliol. I donar les gràcies als qui m’han ajudat a realitzar-la.

Moltes gràcies Nicole per atendre’ns i també us animem a visitar la seva exposició, és molt recomanable.