Benvinguts siau, estimats tots quan sou!

Alertaaaa… alertaaa… alertaaa… ens diu en Gustinet, amb bona sintonia i amb la sana intenció d’arrabassar-nos una rialla d’orella a orella.

Jo, que soc un puto desgraciat que només escriu dois, també us vull dir: alertaaa… alertaaa… alertaaa… però jo us ho vull dir també de molt bon rotllo, d’amic a amic, amb el significat literal que pugui tenir aquesta paraula.

Alerta: Estat de vigilància o tensió. Situació de preparació o atenció especialment davant d’un perill, una amenaça o un esdeveniment imminent. Cridar l’atenció d’algú perquè vigili, tingui cura o vagi amb compte.

Abans de pastar i enfornar l’ensaïmada, crec que és de justícia escriure que el reg ha estat força generós, tant abans de començar el partit com en el descans. La magnífica il·luminació de què disposam, avui sí, s’ha encès molt d’hora. Tot això, malgrat que hauria d’entrar dins la normalitat més absoluta, és d’agrair. Per tant, enhorabona i moltes gràcies, per la part que em toca, als responsables d’aquestes qüestions. Salut perquè sempre sigui així!

Amb tots els respectes:

No sé quant de temps fa, però ja ho vaig escriure a una d’aquestes cròniques. Aquesta lliga de merda és una trampa i una enganyifa —moltes de gràcies, senyores i senyors de Federació Balear de Petanca—. Quan jugues amb els «B» et penses que ets el rei del mambo. Després, te’n trobes un de més o manco com tu i, en lloc de ser-ne conscient i tocar de peus a terra, en un flist-flast, et posen les galtes vermelles i evidencien les teves vergonyes al sol (és a dir, mostren públicament els defectes, les febleses o els errors secrets que algú intentava amagar).

Qui ho vulgui entendre, que ho entengui, i qui no… —com diem en bon mallorquí, de bon rotllo— del seu pa farà sopes.

Avui, per part de l’Escolar, jo no he vist —tal volta necessit cucales— ni la preparació, ni la tensió  ni l’atenció necessàries per afrontar aquest partit. Malgrat que aquestes paraules puguin tenir certa semblança sonora, el seu significat no és, ni de bon tros, el mateix.

Però sí que he vist, de cos present, com només la pipella d’un simple canvi al minut vint de la primera part  —això sí, realitzat per l’equip visitant— ha capgirat la inèrcia i ha anul·lat l’estratègia, fins aleshores positiva, que desenvolupava amb prou solvència l’equip verd-i-blanc.

Fins aquest moment, en Garcia, malgrat jugar de lateral, era el rei de la banda esquerra. Cada vegada que rebia la pilota la graderia, embotida de gent —és broma—, s’alçava efervescent per aplaudir les seves esmolades incursions. Però «morta na Linda, morts els quissons», l’entrenador visitant se n’ha adonat i ha reaccionat. El partit, en total justícia s’ha equilibrat.

També vaig escriure, en el meu paper fictici de vulgar Nostradamus —un personatge que, segons la broma, era un farmacèutic francès que mai s’equivocava—, que el primer equip de l’Escolar només disposava d’un sol davanter: molt bo, però només un.

M’hi reafirm!

Avui ens hem capficat a donar pilotes en curt, prop de la retxa de banda, amb el defensor ja col·locat i als peus d’en Ruedas.  I tot això sabent que aquest veloç golejador, per encisar, desplegar les seves aptituds i treure’ns les castanyes del foc, necessita espai, metres per córrer i per finalitzar les jugades, sovint en situacions d’u contra u.  Però bé, no passa res: hi ha més dies que llonganisses.

No digui Ruedas, digui gol!

És veritat que hem intentat pressionar —amb molta bona voluntat— la sortida de pilota de l’equip contrari. Però ho hem fet de manera individualment, de manera desordenada i no col·lectiva. Això ha fet que la pressió, més subjectiva que efectiva i una mica aleatòria, no hagi produït l’efecte desitjat.

Però el cop de gràcia ha estat al minut cinquanta-quatre del partit. Quan en Dani Sureda, fins aleshores, un dels nostres millors actius, malauradament, per un problema físic, ha hagut de ser substituït. A partir d’aquí, amb l’embolic tàctic resultant, hem perdut el centre del camp i capacitat de recuperar pilotes.

El Marratxí, molt pillo, ha aprofitat la circumstància. Ens ha perdut el poc respecte que ens tenia, ha fet cinc canvis per refrescar idees i cames, ens ha pujat a l’esquena i ha estat el puto amo de la resta del partit. Entre la sort que hem tengut i la nostra seguretat defensiva, puc dir que  l’empat final, ha estat un resultat… interessant.

Tot plegat, ni més bo ni més dolent, es pot resumir en més de  cent  minuts fora xutar a porteria. Ens hem quedat amb les ganes de sabre si el porter visitant era bo, coix, manxol o, simplement, dolent. No cada dia l’equip pot estar encertat.

No em preocupa i em fum tres pipes, acabar segons o tercers a aquesta fase de la lliga. El que em preocupa de veres és que, a la segona fase d’aquesta lliga tan enrevessada, tots els equips que hi prendran part siguin semblants al Marratxí o, tal volta, una mica millors. Qui ho sap?

M’agradaria molt —però molt— equivocar-me, però vist el que he vist  avui, si no hi ha una millora palesa en la preparació, la tensió i l’atenció de l’equip, l’ascens desitjat podria quedar —Déu no ho vulgui— només en això: un desig.

Alineació:

• Alexis (4) a la porteria.

• Duran (4), Franco (4) Javi Maya (4) i Garcia (4,50) en defensa.

• Dani Sureda (5) i Joan Moreno (2,25) de pivots.

• Ruedas (3), Morales (1,75) i Barroso (1,75) al centre del camp.

• Miquel Genovart (2) a la punta de l’atac.

Canvis:

Minut 54’: surt Sureda, entra Pere Pau (1,25).

Minut 54’: surt Franco, entra Lluís Maya (1,25).

Minut 60’: surt Joan Moreno, entra Juanlu (1).

Minut 75’: surt Genovart, entra Molinillo (1).

Minut 75’: surt Barroso, entra David Ponce (1).

Targetes grogues: Franco, Moreno, Alexis, Lluís Maya i Juanlu.

Targetes vermelles: Garcia.

Pròxim partit:

Serà, si el temps i les autoritats ho permeten, dissabte que ve, dia 17 d’octubre dins el Figueral. El rival de torn: Joventut Bunyola B.

Alertaaa… alertaaa… alertaaa!

Visca l’Escolar victoriós. Sempre!

PD: Si l’Escolar no m’importàs, en cinc minuts hauria pogut escriure quatre línies sobre un empat avorridíssim, contar que al descans fèiem acudits verds i anar-me’n a casa a enfornar, tranquil·lament, l’ensaïmada.