Escolar 6 – Joventut Bunyola “B” 0

Benvinguts siau, estimats tots quan sou!

Avui sí, senyors! Ara mateix us puc fer la crònica amb un somriure d’orella a orella, el pit ben estufat i unes ganes de contar-ho a tothom que no és de dir. Perquè fer una crònica d’un sis a zero és una altra cosa… on vas a parar! Això és alegria, això és gràcia futbolera i això és tornar a ca meva més content que un ca amb un os.

Molt millor que aquell zero a zero nefrític que et deixà els ronyons demanant la baixa laboral i el cap com un bombo matxucat pel pobre Manolo. Avui, almanco tinc gols per contar i no he de fer mitja crònica explicant per què no ha passat res.

Com de costum, poca assistència. Això ja comença a ser una tradició d’aquesta categoria tan discutible: hi ha més gent a una reunió de veïnats per matar-se per la neteja de l’escala que a la graderia del Figueral. I això que, amb la sequera que tenim a sobre, reguem poc i el corrent elèctric apuja més que el preu de les gambes de Sóller.

Idò molt bé: si hem d’estalviar, estalviarem! Però, per favor, que no sigui a l’hora de fer gols! Que una cosa és mirar per la butxaca i una altra és fer-se pregar al moment de ficar la puta piloteta dins la porteria. Avui l’Escolar ens ha fet passar gust futboler. I quan el futbol surt així, ja pot ploure, fer vent o venir el rebut de la funerària: tornem a casa amb una alegria que no ens la lleva ningú.

Alineació:

• Alexis (4,25), sota els tres pals, vigilant el negoci perquè ningú la okupí.

• Duran (5), Franco (3,50), Javi Maya (4,50) i Pere Pau (4,25), a la defensa. Cadascú amb la seva feina, encara que qualque pic pareixia que no s’havien acabat de posar d’acord sobre qui havia de fer què.

• Sureda (5) i Moreno (4,25), els pivots. Avui havien de posar ordre a la casa, que allò semblava per moments una comunitat de veïnats sense administrador.

• Barroso (4), Morales (4,75) i Juanlu (2), al centre del camp. Aquí és on s’havia de cuinar el partit, però durant una bona estona pareixia que cadascú anava a comprar els ingredients a una botiga diferent.

• Ruedas (4,75), a la punta de l’atac, preparat per donar qualque maldecap a la defensa contrària.

Els canvis: qualque cosa s’havia de remenar!

• Minut 45’: surt Franco i entra Sitges (1,50).

• Minut 45’: surt Juanlu i entra Genovart (2).

• Minut 58’: surt Maya i entra Venera (2).

• Minut 63’: surt Pere Pau i entra Molinillo (1).

• Minut 72’: surt Sureda i entra Salazar (1).

• Minut 72’: surt Moreno i entra Villalba (1).

Targetes grogues: Moreno, Sureda i Sitges. Tres targetes que quedaran apuntades a la llibreta del meu bon amic Bestard. Esper que no l’embullin quan hagi de revisar els comptes a final de temporada.

El partit: primer una becadeta i després, a fer feina!

La primera part ens ha costat uns vint minuts agafar el bou per les banyes. No acabàvem de trobar el lloc, la pilota anava d’un costat a altre i nosaltres encara pareixia que cercàvem l’amor de les tres taronges.

De mica en mica hem anat arreplegant la pilota, però guanyar el centre del camp ja ha estat una altra història. Entre els nostres pivots i els homes del mig hi havia més distància que entre dues possessions d’una finca abandonada. Allò no acabava de rutllar.

Podria ser que ens faltes un poc d’ordre, dic jo. Potser un organitzador de joc, un home que fes d’enllaç —tipus Javi Maya—, ajudaria a posar un poc de seny en tot aquell anar i venir. Que una cosa és jugar a futbol i una altra és anar a cercar esclata-sangs per la muntanya sense saber gairebé on anem.

Ara bé, no tot ha estat negatiu. Durant els darrers vint-i-cinc minuts de la primera part, el joc ha millorat bastant. Hem xutat més a porteria i fins i tot hem fet tremolar la fusta. Un pal i un travesser d’en Ruedas ens han deixat el cor a la gargamella. La pilota no ha volgut entrar per un parell de pams, però ben poc li ha faltat. En Tolo deia que era culpa del vent…

En Ruedas ha fet tot el que tocava; el pal i el travesser, en canvi, pareixien tenir qualque qüestió personal amb ell.

Malgrat aquesta millora, hi ha hagut qualque moment que m’he pensat que tornàvem a patir la pròrroga del partit de dissabte passat. No sé per què serà, però hi ha records que no se’n van ni amb aigua calenta.

Al descans, zero a zero. Els dos equips cap als vestidors i nosaltres amb aquella cara de qui ha preparat un bon dinar de diumenge i, quan seu a taula, li diuen que encara falta mitja hora perquè es posi l’olla. Ni ganes de contar acudits verds!

El resultat no era preocupant, però ja ens començaven a venir records d’aquells que més valdria deixar dins un calaix i no tornar-lo a obrir mai. Jo, de totes maneres, tenc una proposta per a la Federació: reduïm els partits a la meitat! Així, si ens toca patir, patirem menys; i els àrbitres —que a vegades no sé ben bé què hi pinten— també cobrarien la meitat. Tots hi sortiríem guanyant, i encara ens quedaria temps per anar a fer un cafè després del partit.

La segona part: ara sí que hem fet una bona feina!

La segona part ha estat completament diferent. Si a la primera anàvem un poc a les fosques, a la segona pareixia que qualcú havia encès el llum —del camp—.

Els canvis de l’entrenador local han donat un plus de tensió, atenció i ganes de fer feina. Sobretot l’entrada de Venera, que ha ajudat a canviar el panorama. No sé si ha estat ell tot sol o si el conjunt s’ha despertat de cop, però el fet és que l’equip ha començat a funcionar així com tocava.

I al minut cinquanta-tres ha arribat el primer gol de l’horabaixa! I, ves per on, l’ha fet un dels nostres bons defenses, en Joan Duran de Porto Cristo. Ja ho diuen: quan els davanters no troben el camí, qualque defensa els ha d’ensenyar com es fa. Sempre ho veuràs!

Aquest gol ha obert la llauna i ens ha llevat un bon pes de damunt. Perquè, no ens enganyem, després de tant de temps amb el marcador a zero, qualsevol pilota que entra és com trobar vint euros dins la butxaca d’una jaqueta que feia mesos que no et posaves.

Però encara quedava molta tela per tallar!

Al minut cinquanta-nou, Xavi Morales ha xutat una falta directa i ha fet una autèntica obra d’art. Un golarro d’aquells que netegen les teranyines de l’escaire i deixen el porter mirant la pilota amb cara de no entendre què acaba de passar.

Un golàs com una casa! D’aquells que valen el preu de l’entrada, encara que avui no hi hagués gaire gent per veure’l ni taquiller per cobrar-la. Els qui no veniu, això és el que us perdeu!

I gairebé sense haver acabat d’aplaudir, Barroso també l’ha clavada dins la porteria rival. El porter ja no donava l’abast a treure pilotes de dins la porteria i, en qüestió de sis minuts, havíem passat de mirar-nos les cares a tenir el partit pràcticament sentenciat.

Això sí que és canviar la inèrcia del partit! Si durant la primera part pareixia que anàvem amb la reductora posada, a la segona hem posat fil a l’agulla, hem posat la directa i hem començat a jugar de veres. Després hem agafat una petita treva, que tampoc no som de ferro i els pulmons no tenen recanvi. Però, arribats els darrers minuts, hem tornat a pitjar l’accelerador.

Entre els minuts vuitanta-cinc i vuitanta-nou hem acabat d’arrodonir la feina. Primer ha arribat el gol d’en Genovart i després en Ruedas ha tornat a fer-ne de les seves, marcant dues vegades.

Sí, senyors, dues! Aquest home ha agafat gust a això de fer gols. I quan un davanter hi agafa gust, més val que la defensa contrària vagi alerta, perquè després venen les lamentacions.

I així hem arribat al definitiu sis a zero, un resultat que fa goig de veure al marcador del Figueral —tanta sort que no a nia—. Sis gols, porteria a zero i una segona part per recordar. Si qualcú ha vingut amb dubtes, se anat ben satisfet. I si qualcú no ha vingut, idò que s’ho faci mirar, perquè avui n’hi havia per passar gust!

En resum: de mica en mica, s’omple la pica!

La primera part ha estat un poc de «passa tu, no, passa tu», amb massa espai entre les línies i poca cosa que fes aixecar el públic de la cadira. Però la segona part ha estat una altra història: bon joc, més intensitat, jugades ràpides i gols de bellíssima execució.

Això és el que volem veure! No demanem que cada diumenge guanyem per sis a zero, perquè tampoc no hem perdut el seny. Però sí que volem un equip que lluiti, que jugui amb ganes i que ens faci tornar a cases amb la sensació d’haver passat una bona estona.

Avui ho hem tingut tot: una porteria a zero, sis gols i qualque jugada d’aquelles que després encara comentes mentre fas el cafè.

Enhorabona, Escolar! Avui sí que ens heu fet passar gust!

El pròxim partit: cap a Vilafranca!

El pròxim diumenge 25 d’octubre ens toca jugar dins Vilafranca. Primer classificat perquè ha fet més gols que nosaltres. Una diferència totalment anecdòtica. Com aquell que presumeix d’haver arribat primer a plaça perquè ha sortit del forn dos minuts abans.

Diuen els entesos —aquests que de futbol en saben una estona, o això diuen— que el Vilafranca és un dels millors equips de la categoria i que és el gran favorit per pujar a Preferent.

Molt bé, perfecte! Que siguin bons, que juguin bé i que hagin fet tots els gols que vulguin fins ara. Però diumenge, quan comenci el partit, nosaltres no els regalarem els punts. Patiran: vina aquí que et rebentaré!

Nosaltres també hi tenim coses a dir. Hi anirem amb respecte, amb ganes i amb la il·lusió de fer un bon partit. I si el Vilafranca és tan bo com diuen, ja tindrem ocasió de comprovar-ho. I si no ho és tant, també ho descobrirem.

Perquè una cosa és fer pronòstics asseguts a la cadira i una altra és haver de córrer darrere una pilota durant noranta minuts. Ja veurem què passarà quan tot sigui cuit! De moment, gaudim d’aquesta victòria, que sis gols no es fan cada dia.

Visca l’Escolar victoriós! Sempre!

Biel Torres

Fotos arxiu: Susana Triguero