Sols els qui assistírem a aquest pregó podem certificar el que es perderen aquells qui no hi anaren: 47 minuts de pregó!, i ben segur que hagués pogut continuar amb el repertori de cançons.

Impossible transcriure un pregó molt treballat, que semblava improvisat i que, a més, interactuà amb el públic (sabem que allò que sembla improvisat és allò que més es prepara, i en Suso portava més de dues dues setmanes sense aturar)

Així que la recomanació és que vegeu el vídeo sencer (amb les pauses que volgueu fer). Tot i això, vos donarem algunes referències i intercalarem alguns fragments:

Començà guitarra en mà i sense cap altre acompanyament amb Això no és un Capdepera blues, per, a continuació, expressar com a una “hecatombe” el fet que un calarajader fes el pregó a Capdepera i el que diran els uns i els altres… traïdoria?:

     Sí, sí…, tranquil·les i tranquils!!!, gabellines i gabellins, jo, com vosaltres, tampoc tinc massa clar que faig aquí. Ara fa poc més de quinze dies, quan des de l’ajuntament em convidaren per fer-me càrrec de la immensa responsabilitat de fer el pregó de les festes de Sant Bartomeu em vaig sentir elogiat, sorprès, però elogiat, després d’escoltar els arguments que m’exposaren, i en calent, no vaig poder dir que no i vaig acceptar. Havia d’arribar el vespre perquè la cosa se’m complicàs. Just a l’hora d’anar a dormir, o millor dit, a l’hora d’intentar dormir, amb una calor mai vista, que ja fa dos mesos que ens consumeix, se li va sumar la intranquil·litat del repte acceptat. Com era previsible no vaig aclucar l’ulll en tota la nit.

Només tocar el llit el meu cap va començar a carburar i ràpidament vaig xocar de front amb la realitat. En primer lloc, coneixent els sentiments dels gabellins i les gabellines era més que evident que la seva reacció instantània seria: “què fa un calarajader fent el pregó a les festes de Sant Bartomeu?”, era ben clar, aquest seria el tema central de conversa al poble durant una llarga temporada. Però pocs instants després, el cervell començà a accelerar i em vaig adonar que això només seria el primer dels obstacles. De seguida vaig descobrir que coneixent els sentiments de calarajaders i calarajaderes, la seva reacció seria: què fa aquest calarajader traïdor fent el pregó a la capital?

Just en aquest moment ja vaig acceptar la derrota, l’acte inicial de les festes se convertiria en un escarni públic, en un linxament simultani per part de Capdepera i Cala Rajada.

En un primer moment, pensava que em salvaria ja que visc a Sa Farinera, just a la frontera, entre Artà i Capdepera, però quan vaig ser conscient que les cases són a la banda del terme municipal d’Artà, em vaig adonar que això em condemnava definitivament. Ja només en quedava assumir la unió entre gabellins i calarajaders, com quasi mai s’havia vist, treballant per a un objectiu comú, la declaració irreversible de la meva persona com a non grata al municipi de Capdepera.

I, en aquest punt demanà, abans de ser penjat enmig de la plaça, disculpes anticipades a tots per l’atreviment i una oportunitat per explicar que tot i ser calarajader és més gabellí del que molts podrien pensar… i així començà a desenvolupar tot el seu extens arbre genealògic familiar, amb les feines que feien, on vivien… Una família molt prolífica; vaja, que aquest bocí millor llegir-ho:

Sí, soc en Suso Rexach, i vaig néixer a Cala Rajada a mitjans dels anys seixanta al carrer de l’Agulla. Era i som el fill petit de cas Contramestre, el petit de 3 germans, juntament amb en Miquel i en Gori, els quals tenen dues filles cadascun, esportistes, artistes i músiques com el seu tio. El contramestre era una figura que ja no existeix. Era la màxima autoritat marítima. El responsable del port, del trànsit de vaixells, de tot el que succeïa a la costa, no només del municipi sinó de tot el Llevant, des de la Colònia de Sant Pere fins al port de Manacor, un militar de marina. Com vos deia fill de Dolores Cañavate, cartagenera, i Antoni Rechac Font, de Capdepera, de mal nom, “Gasparet” i “Porret”, i també de “ses cases noves”, el qual era fill de Miquel Rechac Muntaner “Gasparet” i de Catalina Font Mestre “Porreta”, ambdós amb germans i germanes també al poble de Capdepera.

En Toni Rechac Font, el meu pare, se’n va anar a fer el servei militar a Cartagena on s’enamorà de ma mare, i en acabar aquest període va decidir reenganxar a l’Armada, i inicià un periple que va recorre mig món en vaixells i submarins, i un moment determinat va decidir finalitzar aquesta vida i va ser quan va arribar aquí en aquest cas, Cala Rajada. Els meus padrins Catalina i Miquel, tingueren 5 fills, dues filles, Maria i Petra. La primera casada a Cala Rajada, amb en Tomeu «Taruta» i l’altra casada a Son Rapinya, amb en Guillem Calafell, ambdues sense descendència. I 3 fills: mon pare, Toni, en Joan que morí de molt jove, i que, segons em contà ma mare, em donà el primer nom de Joan (a més de Jesús pel bon Jesús), i l’altre germà, en Miquel Rechac Font, casat amb na Francisca Garau, els quals sí que tingueren un fill, ni més ni menys que en Miquel Rechac Garau, més conegut com a REVI, convertint-lo amb el nostre únic cosí germà autèntic amb tota la documentació completa i que viu just aquí devora, al carrer Fondo.

Per una altra banda, i en contraposició, teníem i tenim un caramull de fills de cosins. Es dir, mon pare tenia un caramull de cosins, als quals estava molt unit i estimava molt i als quals visitavem assíduament. 

Per començar a la possessió de can Patilla, on estava el concú en Pere Font Mestre, germà de la meva padrina Catalina i els seus fills Joan i Miquel, i les seves dones Bàrbara i Catalina, o també na Pereta Font, mare d’en Mateu Morey.

Al carrer Ciutat, a la primera casa, a la creu, on vivia la tia Antonina (padrineta jove de mon pare i germana de la meva padrina) i les seves filles Pereta i Margalida, casada amb en Pep Llissa que en aquell temps duia un dels tres xiringuitos de Cala Agulla.

També el padrí tenía un altre germà en Toni Font Mestre “Porret”  també conegut com «de la Palmera» perquè ho dugué una llarga temporada juntament amb la seva filla Pereta, mare d’en Joan Genovart i dels seus germans Pep I Miquel Galió.

Al carrer Coves amb Regueró vivia el tio Salvador Rechac, fill de un germà del meu padrí i sa tia Clamores, amb la seva filla Margalida Rechac, casada amb l’astronom de Capdepera, Àngel López.

I com no, a dalt del carrer Esparreguera, on hi havia el colmado de VEGÉ, de la tia Maria, germana de Salvador, mare de n’Antònia i na Maria Mas Rexach (d’en Xisco de Canyamel i en Guillen Danús)

O al carrer nord número 1, on vivia la tia Antonina, germana del meu padrí, i la seva filla la tia Miquela Pomar Rechac, dona d’en Joan de sa funerària, i mare del nostre Toni Muntaner, de l’antic bazar Muntaner.

I algun cas més rocambolesc com en els de can Cardaix que tot i no tenir consanguinitat érem família per dues bandes per la part dels Font Ferrer i per part dels Rexach. 

Per tant crec que tot això suma punts i esper que el bagatge familiar sigui una base suficient per considerar-me un poc gabellí.

Però bé, tot això ha estat una introducció, i encara no hem començat…

A continuació explicà que quan ell era petit, Capdepera i Cala Rajada eren dos universos totalment diferents:

Era una Capdepera en blanc i negre, i no només la televisió, una televisió amb únicament dos canals, dels quals al nostre poble només ens arribava un. La segona cadena la UHF no la veiem. I per exemple els números de telèfons eren només de tres dígits, i no hi havia on marcar el número. Despenjaves i xerraves amb l’operadora que et marcava manualment. Molt més complicades eren les conferències. No existien els ordinadors. L’administració funcionava a mà o amb màquina d’escriure i els avisos urgents es feien amb telegrames.

Capdepera i Cala Rajada estaven clarament separats, i es podia dir que existia una frontera, més simbòlica que física, i aquesta era el camp de futbol. I al mateix temps el camp d’esports d’Es figueral servia de laboratori de convivència on es produïa el primer contacte entre els joves de Capdepera i de Cala Rajada. L’Escolar, com ha estat sempre, s’havia de convertir en  la primera eina d’integració entre procedències diverses, encara que aquestes en un principi, fos d’infants del mateix municipi. A part de les grans amistats que vannéixer des de ben petits entre els companys, vull destacar els entrenadors gabellins que es dedicaren a entrenar i educar-nos a tots en harmonia.

Com hem dit l’esport era el primer contacte entre les dues parts de la frontera, però també la Creu Roja, on joves de dalt i joves de baix col·laboraven junts per a salvar les vides de la gent del nostre municipi. Però el que sí unía als dos pobles era la música i les festes. També les festes eren un motiu perquè s’ajuntessin els joves de Cala Rajada i Capdepera. La música també ens unia i ens uneix.

I així va aprofitar per fer un recorregut històric, un complet inventari amb agraïments a tots els grups musicals, associacions, artistes, cantants, agrupacions culturals i dansa, etc .. de Capdepera que han passat per les festes. Començà evidentment, per la Banda de música, Sa Gavella. Sa Rondalla, Aires Gabellins, Castell de Capdepera, El Tumbet de Solfa, l’orquestra Cala Agulla, Els que ningú vol,…aquí aturà per fer un recordatori per a quatre que ja no hi són: Manuel Muntaner, Climent Garau, en Jeroni Caragol i en Toni Màster,…i continuà amb el llistat: Haciendo el Pino, SDA, Estiercol, Eskroto, Take it easy, 40 Putes…

Bé, segurament me n’he deixat molts, però crec… He dit haciendo el pino?. síiiiii. Ah! val…

Bé, a tots aquests sí que vos deman un fort aplaudiment. Gent anònima que durant dècades, dècades i dècades ha format part de la música i de la festa.

I així enfilà una darrera part, la més emocionant, on parlà d’ell i de la seva música…i cantà:

Com sabeu, m’he dedicat a moltes coses, a música, a ràdio, a teatre, a esports… En tots aquests camps jo he estat ficat dins les festes.

La nostra generació ha viscut canvis molt importants. La nostra generació, dic jo, deu amunt, deu avall, vàrem viure dos règims: dictadura i democràcia. Varen viure el segle XX i el segle XXI. Dos segles. Hem viscut dos mil·lennis. I hem viscut també dues maneres de fer festa: La festa com es feia antigament i després les festes populars…

Explicà com començà a cantar en un festival escolar la sarsuela Gigantes y cabezudos… “Però el primer pic que jo vaig cantar realment a les festes va ser al Canti qui vulgui. El canti qui vulgui, no sé si recordau, era un concert que es va idear on la gent del poble es podia inscriure i lliurement podia cantar el que volia”.

I així començà  un recorregut per les seves cançons que anava explicant i fent cantar als presents: Campeón; Guiri nou; Bon vespre, Joan; Tolito boca; Soc musulmà, soc gabellí; Gira; Romero…

El pregó acabà amb un cant coral d’Aquesta terra ja no es seva. Una cançó escrita l’any 1998 i que, com ell mateix digué, és més actual que mai.

El millor que és vegeu el vídeo i que el gaudiu. Aquí el teniu:

Gairebé es va fer fosc. Els assistents marxaren extasiats d’un pregó tan llarg com intens. La calor, que en feia, i molta, no importà.

Gràcies Suso, per aquest inici de festes!!!!