Benvinguts siau, estimats i estimades tots quan sou.

Ahir horabaixa, com estava previst i esplèndidament organitzat per l’Associació de Veterans de l’Escolar, tingué lloc, al camp municipal d’esports des Figueral, el IV Memorial Francisco Domínguez “Nene”.

De veritat, és molt bonic veure com el record d’un amic, d’un company i d’una persona no es perd dins les rues de l’oblit. Tot això fa que el sentiment de presència i d’estimació sigui ferm, sincer i perenne.

Crec que, després de quatre anys, la figura d’en “Nene” ha entrat molt endins. El record ja ha deixat de fer mal i ha començat a fer-nos companyia. I això, sens dubte, és una de les maneres més belles de mantenir viva la memòria d’una persona tan estimada.

En “Nene” continua present en moltes petites coses: en una conversa, en una anècdota, en una mirada, en un partit o en aquell somriure tan especial que tants de nosaltres recorda’m. Perquè les persones que estima’m no desapareixen del tot quan ens deixen; romanen en allò que varen compartir amb nosaltres, en les vivències que ens varen regalar i, sobretot, en la petjada que varen deixar en els nostres cors. I en “Nene” en va deixar una de molt fonda, sincera i impossible d’esborrar.

Avui, quan ens reunim ran de gespa per pegar quatre pilotades i recordar-lo, no ho fem només des de la tristesa, sinó també des de l’agraïment. Agraïment per haver-lo conegut, per haver compartit amb ell amistat, companyonia i tants moments de vida. Per això, quatre anys després, el seu record no és només memòria: és presència, és estima i és companyia. I mentre hi hagi amics que el recordin i el nom d’en “Nene” continuï essent pronunciat amb afecte, una part d’ell continuarà viva i caminant amb nosaltres.

Gràcies, Francisco Domínguez Escudero “Nene”.  

Serverense

Escolar

Mallorca

Gran triangular disputat amb molt bon rotllo entre els veterans del Mallorca, Serverense i Escolar. Fitxeu-vos si l’ambient era fantàstic que, inclòs, hi hagué alguns jugadors que vestiren la samarreta de més d’un equip i que l’Escolar, en qualque moment, jugà fins amb tretze jugadors i jugadores.

La graderia d’ombra, plena de gom a gom; com els dies de les gran ocasions. Tot plegat feia goix!

El resultat o la classificació és totalment anecdòtic. Primer, el Serverense; segon, l’Escolar i, el Mallorqueta, tancà la graella de participants. Vaig tenir la sort de poder saludar al mític Toni Campoy. Ell i jo —bé, per temes de qualitat evident, més ell que jo— jugàrem amb els infantils de l’Escolar devers la temporada 71/72.

Hi hagué el sentit homenatge a la família d’en “Nene”, mare i filles, en forma d’entrega floral, polos identitaris de l’Associació de Veterans de l’Escolar i uns simbòlics carnets d’honor.

I, per damunt de tot, cal agrair a totes les persones que, d’una manera o altra, fan possible que aquesta trobada continuï viva any rere any. Als qui organitzen, als qui participen, als qui hi són presents i, molt especialment, a tots aquells que mantenen viu el record d’en “Nene”. Perquè un memorial no és només un triangular, una jornada esportiva o un sopar: és la manera que tenim de dir que no oblida’m els nostres, que valora’m el que varen significar i que continua’m compartint la seva memòria.

Per acabar, així com cal, la jornada memorística i esportiva, se celebrà una picada/torrada, on tots els que hi prengueren part es xuclaren, de bon de veres, els dits. Les converses, les anècdotes i els acudits allargaren la vetlada fins que les rialles decidiren canviar el camp de futbol per una Nit de Foc d’aquestes de pinyol vermell.

Visca l’Associació de Veterans de l’Escolar, la gratitud i l’amistat! Sempre!

Biel Torres