Diumenge 8 de febrer de 2026, els grups excursionistes Camina, caminaràs de Son Servera i Cranques Reumàtiques de Capdepera, realitzaren aquesta excursió conjunta, on s’hi havia apuntat molta de gent. Tot i la pluja i el vent, la caminada deixà contents els senderistes per mor de la bellesa orogràfica. L’excursió, amb una distància de 13,56 Km, va tenir un desnivell positiu de 538 m, i el temps en moviment va ser de 3h i 47 min, amb una altitud màxima de 814m.
Primerament, l’autocar de 39 places ens deixà a un tram de la carretera d’Orient molt freqüentat pels aficionats a davallar torrents, de fet allà hi havien uns quants grups preparats amb vestits de neoprè i cordes i cascs. El grup pren el camí que davalla cap al Freu, la muntanyeta i l’aigua, amb grans bassiots que intrèpidament superà cada senderista aiixí com uns quants de botadors amb l’ajuda dels guies; passada sa Font de sa Canaleta (0,7 km) el grup es dividí i uns davallaren per una drecera i els altres per un altre costat.
Una vegada allà, poguérem gaudir d’un impressionant salt d’aigua, el famós Salt des Freu (1,3 km) . Allà aprofitàrem per fer fotografies fins a reprendre el camí mentre véiem com, juganera, l’aigua del torrent de Coanegra corria a la nostra vora i també veim el molí d’aigua amb el mateix nom, que segons contà el guia: “agafaven l’aigua des de dalt mitjançant un tub, l’aigua pegava a les pales i la roda s’accionava mitjançant la força de l’aigua; l’artefacte arriba aquí dels àrabs“.
Una vegada que el grup s’uní, reprenguérem el camí entre velles alzines per anar pujant a poc a poc, mentre estàvem molt pendents de la pluja que semblava amenaçar-nos. Adesiara som testimonis de l’antiga activitat carbonera dels llocs més tradicionals de les tasques que es feien a dins del bosc, com puguin ser els rotlles de sitja (en castellà, “silos”). El camí del comellar de Sa Comuneta és bo de dur tot i que ja hi comença a haver-hi els primers rosts. De moment, anam xino-xano fins al portalet que separa el coll de la muntanya a 2,4 km del punt de partida, l’anomenat pas de s’Estaló (570 m), que tot i els seus 100 metres de desnivell, no presenta gaire dificultat. El camí ara es fa més estret i ens porta fins al mur que separa els termes de Bunyola i Alaró, ja per un camí més aclarit.
El camí ens portarà novament a una barrera que porta a la carretera d’Orient a Alaró, passam l’Hermitage, amb pluja que ens fa obrir els paraigües, fins arribar al camí que ens ha de portar al castell d’Alaró (822m), que pujarà progressivament, primer des d’un clar d’oliveres i després ja dins la densitat del bosc, el camí es fa una mica més feixug i el grup es dispersa. A poc a poc, i alerta a patinar, arribam fins al coll des Pouet (5,6 km), on el grup es torna a concentrar amb un parell de baixes que arribaran fins as Verger. Els altres prendran el camí que puja per la dreta fins al castell així com ho indica el pal del GR. Mentre ens creuem visitants que ja davallen, podem travessar el camí escalonat i empedrat seguit per la màniga d’aigua i que ens porta arran de les vistes que aquesta vegada es veuran tapades per la boirina i el mal temps. Les runes del castell ens esperen amb la marca del cavall del rei en Jaume al seu portal.
Posteriorment, arribam al castell (6,4 km) per poder dinar una mica i reprendre forces amb una xocolata o cafè. El castell d’Alaró fou construït amb finalitats militars i és un dels tres castells roquers que hi ha a Mallorca, amb el Castell del Rei a Pollença i el de Santueri a Felanitx. Declarat bé d’interès cultural BIC, ubicat al puig d’Alaró, té un fort interès històric, i un lloc idoni per contemplar la Serra de Tramuntana i el Pla de Mallorca. Ens acull l’alberg i l’Ermita de la Mare de Déu del Refugi. La primera pedra de l’oratori es col·locà l’any 1622, amb motiu d’una peregrinació per implorar la finalització d’una gran sequera. Hi destaquen les ceràmiques del terra i les decoracions de les parets. Després de visitar el lloc i gaudir de les vistes, ens feim la fotografia de grup i ens disposam a iniciar la davallada. Aquesta vegada no tornarem pel mateix lloc, sinó que aprofitarem una desviació que ens ha de portar directament fins a Alaró, travessam en ziga-zaga un camí a voltes empedrat i el grup es torna a separar. Avançam per dreceres que continuarem agafant una vegada que siguem a la carretera. Lentament, caminam per una pista que conserva taques marrons i ocres, de tant en tant abandonam la carretera i el clima és molt inestable, tant que ens fa obrir i tancar el paraigües cada vegada.
Finalment, arribam fins al poble d’Alaró entre ametllers florits, i sense entrar al poble, l’autocar ens esperarà a la carretera per tornar sans i estalvis, tot i que amarats d’aigua i bones sensacions de conxorxa i amistat, fins a casa. En definitiva, una excursió molt completa, gairebé com si n’haguéssim fet dues, entre espectaculars salts d’aigua i runes històriques que ens apropen encara més a l’essència i la bellesa d’aquesta illa.
Joan Cabalgante Guasp