En una de les xerrades que estavem a punt de presenciar a son Comparet de Son Servera, convidats pel professor en economia de la UIB, Gonçal López Nadal, hi va haver un tema que em va semblar del tot controvertit: justícia vs política. Amb uns ponents d’excepció: l’activista i advocada laboralista Cata Moragues, i els magistrats Antoni Capó i Juan Pedro Yllanes. La ponencia va estar molt bé, moderada per Joan Manel López Nadal, qui va fer tres preguntes als ponents com a fil conductor. Les dades aportades per Toni Capó eren d’autèntic estadista, falcó legislatiu i amb una objectivitat que astorava, i com va dir el moderador “gran llatinista”, capaç de citar tant les lleis de l’imperi mandarí com la màxima del sorteig a l’hora de defensar un càrrec, defensor de l’oposició a jutge, perquè qualsevol carrera té la seva prova d’accés per mantenir un mínim de criteri i seguretat que la persona que es presenta està preparada per al càrrec. D’altra banda, Cata Moragues, mostrà el vessant més activista de la taula, pensant que les coses es poden fer d’una altra manera, aportà el caire més positiu i humà del acte, i s’expressà amb una naturalitat que s’allunyava del llenguatge anquilosat de l’estament jurídic.

Després, el que havia estat vicepresident del Parlament de les Illes Balears, Juan Pedro Yllanes va incidir en la urgència de reformar les lleis que freguen el segle XIX, i comentà el que suposava la judialització de la política i la politització de la justícia. En general el debat, si és que n’hi hagué, va suposar una manera d’apropar qüestions capitals referents a l’àmbit legislatiu i la percepció que cal canviar les coses per agilitzar els tràmits i les lleis. Durant les intervencions del públic, un metge no hi va estar gens d’acord i demanava més rapidesa per a les sentències. La veritat és que tot plegat va ser un os molt mal de rosegar, però la predisposició dels conferenciants et feia veure un bri d’esperança. La darrera intervenció per part del públic deixà sobre la taula fets com la facilitat que hi ha alhora de passar de l’àmbit judicial al polític i viceversa, en casos concrets, demannat per què succeïa això. D’altra banda, es comentà que la gent acudeix cada vegada més a la justícia, perquè hi creu més. Tot plegat va ser una vetllada que es pot considerar de necessària. De tornada, em vaig fer una pregunta repetida, per què pocs cotxes posen l’intermitent a les rotondes, s’hauria de fer mirar també per l’ordre judicial, fins i tot les patrulles policials de vegades no el posen, la comoditat arriba a extrems que trenca la norma.

Seguidament, no puc deixar de parlar de la magnífica presentació de Manel Santana a s’Illot del seu llibre Un estiu a s’Illot, ningú no podia preveure tanta gent a una presentació d’un llibre, fins i tot el mateix autor quedà estupefacte, s’aixecava i per deformació professional de professor explicava i agraïa amb el cor tan gran que té la seva publicació més esperada, la promesa d’escriure un llibre que parlés de s’Illot i la seva gent, en època de sis-cents carregats, de síndries vora el mar, de bars que tancaven amb “Que viva España!” de Manolo Escobar, de solidaritat entre personatges carismàtics retratats en el seu llibre… una delícia literària d’un historiador de vocació. Quan tornava cap a la vila pensava amb la importància testimonial d’haver escrit un llibre així. Aquell vespre no vaig poder dormir, perquè un ca, petit i rabiós lladrava i lladrava enmig de la nit, l’illa de la calma de Santiago Russiñol queda molt enfora!

Finalment, el foc tot ho arrassa a la pell de brau. Tenc un amic a Orense que m’ho narra de primera mà, com també ho fa des d’una altra perspectiva l’estimat Albert Herranz en el seu llibre El maleït vent, una crònica de l’incendi incontrolat als municipis d’Estellencs, Calvià i Andratx que cremà 2335 hectàrees, l’incendi més important de la història de les Illes Balears. M’imagino les nits d’aquella gent que ha d’abandonar la llar que està a punt de ser devorada per les flames. La flama escarrufa, com els versos de la premi Nòbel sudcoreana Han Kang en uns versos del 2013: “algunes tardes foren transparents/ com de vegades les matinades)/ hi ha una quietud redona/ dintre de la flama”. Tanc aquest article que porta un títol inspirat en el documental que narra la malaltia de l’Alzheimer de Pascual Maragall: “bicicleta, cullera, poma”, i en el darrer llibre de Manuel de Baixaulí: Cavall, atleta, ocell, en el que narra com un fuster veu com el seu fill adolescent cau en l’apatia i explica les relacions paternofilials. Tres substantius inofensius i simples, aparentment insignificants, que amaguen molt més del que el lector senzillament pot esperar.

Joan Cabalgante i Guasp