La representació teatral es va dur a terme al centre de creació “Sa Trencadora”

Dimecres 27 d’agost de 2025, a les 21 h tot estava preparat al centre de creació “Sa Trencadora”, en una terrassa que donava a l’entrada de l’antiga fàbrica de trencar ametlles, per dur a terme l’escenificació de l’obra de teatre “La Claror”. L’elenc actoral gabellí format per “Toti” Fuster i Biel Bisquerra va fulgurar en una obra de teatre escrita per Jaume Miró, “alma mater” de la companyia Noctàmbuls, de la qual també hi formen part aquests dos actors. La direcció va córrer a càrrec d’en Pere Fullana.

Primerament, l’espurna l’encetà Jaume Miró, qui comentà, davant d’un públic que havia respost a la crida amb un cartell pràcticament d’aforament complet, que seria la darrera vegada que es podria veure aquesta obra a Son Servera. I és que amb aquesta representació ja en portaven tres. L’obra no decebé ningú i seguí provocant la sorpresa i admiració entre el públic. Aquestes sensacions ja es donaren durant les primeres representacions (basta recordar també la de l’any 2021 al Teatre de Capdepera, amb una ressenya a aquesta mateixa revista).

Seguidament, l’essència dramàtica la descarregava principalment el personatge representat per Toti Fuster, na Catalina, una dona cega, que, aferrada a la crinera del seu cavall Manxo, cavalcarà en un monòleg que ens parlarà d’una altra serverina que no hi veia, però deia: Rafela Servera “Calona”, una persona contadora d’històries i rondalles, que va tenir la confiança de tot el poble de Son Servera i per la que estigué interessat ni més ni manco que Antoni Maria Alcover, perquè li contàs alguna rondalla d’abast universal. Les paraules en l’escena arribaren a ser carants que traspuava una emocionadíssima Fuster pels quatre costats, en un llampec me recordà una altra obra de Noctàmbuls representada al teatre d’Artà on la llum vermella il·luminava el rostre de l’actriu conferint-li una aparença gairebé fantasmagòrica, com si hagués sortit d’un relat tenebrós d’Edgar Allan Poe. D’altra banda, Biel Bisquerra feia de mestre de cerimònies, intervenia el just i necessari, amb la ponderació mesurada de qui coneix la professió actoral i la domina. El ritme proferit per les paraules de la protagonista era trepidant i la declamació fou impecable, això sí, amb tot el text a la memòria, com ho hauria fet la mateixa “Calona”, salvant les distàncies. I és que la comunió de la companyia Noctàmbuls ja ve d’enfora, amb aquella primera representació al conservatori de Palma amb cartell provocatiu, però aquesta immersió en el teatre documental, aquell que sacrifica el moviment per l’espai escènic per l’expressió oral viva d’arrel popular, els ha unit encara més, més enllà de les gires, més enllà dels “bolos”, dels premis i de les representacions. És com un nucli espiritista que absorbeix el pinyol de la creació col·lectiva teatral i cerca posar rere el teló la veritat del nostre poble, una veritat per cert del tot oblidada, adolorida, sense ser premiada ni homenatjada com caldria en un país normal.

Posteriorment, aquesta tradició oral ja ve del món grec amb la figura d’Homer, qui a cops de bastó rememorava cada peu breu i llarg dels 11600 versos de l’Odissea, o la veu en off de Borges que s’empra a l’espectacle, també enfonsat en la negror de la ceguesa. I és que quan hom aprèn que hi ha fets i històries que succeeixen maldament nosaltres no les vegem, que els recursos mnemotècnics ens poden portar a recuperar una trama com la de Rafela Servera, present en la imatge del retrat que sosté la protagonista, ens adonem que a la vida, el món interior és pot fer tan gran com el que vivim a fora. A més, aquesta obra és com L’Assaig de la ceguesa de Saramago, on la malaltia es trascendeix per donar pas a una altra realitat, tal vegada la de la mateixa denúncia d’ignorar totes aquelles persones que representen un vincle amb la nostra història, les nostres arrels i (per què no dir-ho?) la nostra manera de viure. Sigui com sigui, el paper notable de Fuster (amb els ulls per amunt durant gairebé tota la representació, tasca gens fàcil) destaca principalment per la càrrega emocional que desplega el seu dramatis personae, molt més enllà del mètode Stanislavsky.

Finalment, la pregunta retòrica que va llançar una espectadora i amiga a la platea improvitzada després de la representació a “Sa Trencadora” fou “Estau segurs que voleu que sigui sa darrera representació?” Evidentment, que no, que n’hi hauran més i que tornaran a enlluernar el públic assistent com ho han fet a aquesta, més emotiva, més visceral i arcana interpretació. Tal vegada, els podreu escoltar i veure ben prest a la Fundació Antoni Maria Alcover de Manacor, mentrestant refugiem-nos en el regust d’aquesta representació km zero, d’on començarà de nou l’ona espansiva de la pedra llançada al llac de Maria Barbal. Que això sigui la continuïtat d’una obra que pot esdevenir mestra. L’enhorabona!

Joan Cabalgante i Guasp