La companyia “Tot espectacle” presenta una comèdia popular per les festes de Sant Bartomeu
Diumenge 24 d’agost de 2025, a les 22 h (tot i que ja hi havia gent que esperava a les 21h) es va dur a terme la representació de l’obra teatral “Ses tres cames del batle”, protagonitzada per l’actor Joan Carles Bestard (conegut popularment pel seu personatge de Madò Pereta), Jaume Fuster, Pauline Salembier, Lina Terrassa i Barbi Montiel; dirigida i realitzada per Ricard Reguant.
De principi, s’ha de dir que l’obra, una comèdia de vodevil amb transfons polític, fou entretinguda i suposà certs moments de rialla (per una dona de les primeres files, ben forta) i d’humor, que varen fer entretinguda la vesprada. Hom que s’apropa a n’aquests tipus d’obres, que ja són una institució a les festes del poble ja sap una mica què s’hi trobarà, tot i així, l’elenc actoral la va fer surar de bona manera, i més si consideram que entre ells hi havia l’actriu local Lina Terrassa. D’altra banda, Bestard representa el paper de batle, que ha tingut un mal dia, enredat amb Maribel, la cap de l’oposició i amb una secretària que parla un català mig afrancesat (molt ben interpretat, per cert), viurà una comèdia amb entrades i sortides al més pur estil Michael Frayn, bon ritme a l’escena. El batle Llorenç Frau és extorsionat pel periodista Ribalta amb unes fotografies compromeses. Per contra, la muller de l’edil vol aficar el nas per tot, tot i que amb certa ingenuïtat intencionada, i es crea un clímax de tensió que enredà el públic assistent. També, hi va haver moments on la microfonia de l’actor protagonista fallava, que s’hagués pogut solucionar discretament quan sortí d’escena. Tot i així, s’ho prengueren amb bon sentit de l’humor i saberen improvitzar damunt de l’escenari de manera natural com a bons professionals, fins i tot semblaven més còmiques aquestes petites aturades que molts de gags de l’obra.
Seguidament, el vodevil tracta temes que són bastant tòpics i previsibles, però els registres i rols dels actors feien que la intriga es mantingues durant cada escena de l’obra. Els “affaire” sentimentals fan que la comicitat augmenti i el tema de la corrupció mantén l’esperit crític de l’obra, bastant previsible, però molt ben interpretada. Els noranta minuts de representació no foren feixucs, però argumentalment se li podia haver tret més suc. El sainet ens apropa a la negociació política com a excusa, per crear una trama que no es resoldrà fins a l’últim moment.
Finalment, l’obra, tòpica per a uns, engrescadora per a altres que varen riure o que anyoraren el teatre de “Pometes” o, per què no dir-ho? D’en Xesc Forteza, no deixà indiferent a ningú. L’aparició del president, encarnat pel mateix Bestard (amb barba postissa), qui s’atreveix a fer diferents personatges tan sols amb un canvi de registre de veu, serveix de contrapunt pel desenllaç final. Es comenta que per ventura és la seva gira de comiat, segurament guanyada per totes les “hores de vol” que porta, perquè ningú no pot negar que va “suar la camiseta” dramàtica. La valoració de l’obra és positiva, perquè va fer passar una bona estona al públic, i confirma les qualitats interpretatives de l’elenc actoral. Crec que va ser una bona tria per acabar de posar la garlanda al dia de Sant Bartomeu. Les tres cames, la de l’esquerra, la de la dreta i la de la família, foren la solució amb final convencional, però l’última escena deixa oberta la porta a allò que se’n diu el teatre dins el teatre, on el mateix Joan Carles és qüestionat per la tria del desenllaç de l’embolic, deixant la porta oberta a un altre final amb el convit a la participació del públic, un final democràtic si acceptau aquest qualificatiu. La sentència final que explica que davant de quatre polítics morts i un moix, tothom demana on és el moix, i deixa així ben clara quina importància li dona la gent a la classe política. Una realitat? Tal vegada. En definitiva, un sainet lleuger per a tots els públics per amenitzar el vespre de Sant Bartomeu. Visquin les festes, visca el teatre!
Joan Cabalgante i Guasp
