Si no fos que hi ha gent que pateix físicament i que té seqüeles segurament irreparables, el caire esperpèntic que pren l’assumpte podria fer una certa gràcia. Segurament, en Berlanga – el Berlanga mitificat dels nostres somnis- faria curt i no li caldria gaire imaginació. Des de la ministra que, sense que li caigui el rímel diu tota panxacontenta que la revifalla de la violència feixista -ells, que els agrada anomenar les coses pels seus nom, fan servit l’eufemisme ultradreta – és culpa dels independentistes. Anem a pams. La violència feixista existeix perquè ha estat consentida pels governs, des de la la trancisió. Si no, ara que és temps d’ànimes i esperits, que li ho demanin a Joan Fuster. Tothom té el seu petit o gran inventari d’agressions feixistes anteriors a l’aparició de l’independentisme. El que passa és que tota la violència que va a favor del sistema deixa de ser violència i passa a ser una cosa per a la qual encara no li han trobat un nom. Cosa prou significativa i que evidencia la necessitat del sistema  d’agombolar aquesta mena d’escut, encara que sigui violent. El GAL també ho va ser, un escut.

Acaba de llegir l’article clicant damunt la icona: