En Pep a la cantonada de Can Martínez. Si la càmera hagués girat una mica a l’esquerra, podríem llegir el cèlebre “Aquí también se habla español”.

A l’entrada del bar La Madrileña, en Martínez ho deixava clar en alemany —Hier wird auch Spanisch gesprochen— i en castellà —Aquí también se habla español—. Però ningú sospitava que allà dins hi havia un jove escrivint en tibetà a la seva llibreta mentre feia el cafè.

En Pep, llavors, feia feina als jardins de la Torre Cega dels Verga: cuidava els planters, les orquídies i l’umbracle.

Un dia es trobà amb en Martínez, que passejava una guitarra sense cordes pel carrer.

—D’on vens? —li demanà.

—Vengo de dar un desconcierto —li contestà.

En Martínez tenia una cusseta negra, una cocker anomenada Piraña, amb dues orelles que semblaven dues trunyelles. Cada dia l’enviava a l’estanc que hi havia al costat de can Pep amb una bossa amb doblers. L’estanquer agafava l’efectiu, el canviava per l’equivalent en cartrons de tabac, els posava dins la bossa i na Piranyeta, diligent, els duia de tornada al bar.

S’Esclafit i Es Faralló havien quedat enrere. Ja feia uns anys que en Pep aprofitava les vacances de jardiner per anar al monestir Dag Shang Kagyu, de Panillo, que havia ajudat a construir. I va arribar un moment en què li van dir: “O aquí o allà”. I va triar el camí de Buda. Des de llavors, a finals dels noranta, viatjava cada any un temps a Katmandú per estudiar tibetà i convertir-se en traductor.

En Pep en un dels seus viatges a la capital del Népal, Katmandú, a finals dels 90.

Amb els anys, quan ja era definitiu que no tornaria a Mallorca, en Pep es va construir una caseta a un bosc de Panillo proper al monestir budista. Allà s’hi va fer un petit hivernacle per continuar gaudint de les plantes. A més de la memòria, fotos oblidades per qualque racó i el menjar que li duen de tant en tant amics mallorquins que el visiten, hi ha una cosa que el manté vinculat de forma permanent als seus origens. Un parell d’esqueixos de plantes que va dur de Cala Rajada són el seu cordó umbilical vegetal.

Dues d’aquestes plantes viuen a Panillo (Osca), però són cala rajaderes, com en Pep.

Les plantes i na Lupita no són les úniques que li fan companyia. Té un menjador penjat d’una alzina que omple de llavors a primera hora del matí. No aturen d’anar-hi desenes d’ocells que també s’acosten a l’àmpit de la finestra curiosos i desconfiats en sentir la nostra conversa. També s’atreveixen a baixar esquirols, d’un en un. El zoo d’en Tsering el completen grups de senglars als que dóna de menjar barres de pa sec que li regala una amiga. Tot i ser d’un poble pescador, en Pep quan va treure el primer peix de l’aigua i va veure’l enganxat a l’ham, va penjar el volantí. Un pic, a principis dels vuitanta, van fer matances a S’Esclafit. Li va tocar aguantar el porc per una cama i varen ser les seves darreres matances. Els esgarips del porc li feriren l’ànima. L’empatia amb els animals és un tret del budisme que admir.

En Pep diu que els senglars el venen a veure morts de por pels caçadors que els persegueixen a tirs.

El futur encara no ha arribat i el passat ja no hi és. Què ens queda, idò? El present. Aquí és on els budistes situen la clau del despertar —com a The Matrix, quan aprenen a veure la realitat des d’una altra òptica sense necessitat de prendre la pastilla vermella.

El pensament automàtic ens du a pensar en el passat. A repassa-lo un pic i un altre. Al mirar al futur amb preocupació, por, inquietud, il·lusió, impaciència… Però rarament mira al moment present, només al present. El nostre capet li agrada anar en totes direccions però rarament es conforma amb l’instant que vivim de manera natural.

El budisme no és tant una religió com un camí: el camí de Buda cap a la il·luminació. Una mena de llibre d’instruccions per aprendre a viure en present. Els animals ho fan de manera natural. Jo crec que en Tsering s’envolta d’ells perquè els estima, però també perquè li recorden quin és el camí de la felicitat, la natural i senzilla, la més genuïna. La que passa únicament i exclusiva a l’interior.

En Pep el primer any que va anar a Panillo. Ara en du quaranta-dos.

Un dels mestres que més va impactar a la vida d’en Pep, quan ja s’estava convertint en Tsering, va ser Khenpo Tsültrim Gyamtso Rinpoché. Un dia el va enviar a la muntanya a donar de menjar als macacos. En Pep, tot sol i envoltat de moneies, no les tenia totes. Quan tenia tres macacos damunt afamats exigint-li manduca, va aparèixer el mestre.

En Pep pensa que eren proves que li posava per accelerar el seu creixement, però també per veure si confiava en ell. Com quan el va enviar a veure cremar els cossos de persones mortes. Veure esclatar un cap per la calor és una imatge que, fins i tot llegida, resulta perturbadora. Però és una manera salvatge i directa d’assumir que la mort és part de la vida i que el nostre cos és tan sols matèria, un vehicle amb el que ens passejam per aquesta roca sideral durant uns anys. “Tenir-la present és una manera de valorar la vida humana i aprofitar el temps que tenim com a persones. Perquè tots sabem que un dia o s’altre morirem, no hi ha ningú que quedi. Noltros no creim en la reencarnació d’un cos sinó que l’ànima, el mental, no mor mai”.

El mestre Khenpo també l’acompanyà quan morí el seu germà, el pintor Colau Vives. En explicar-li la seva tristesa, Khenpo li contestà que encara n’hi quedaven molts de germans. “Però ell era un germà de sang”, replicà en Pep. El mestre el va mirar, va aclucar els ulls un parell de pics i li contestà: “I jo no som el teu germà? I la monja que hi ha al teu costat, no és la teva germana? I aquell ca que està ajagut allà, no és el teu germà? Tots som un. Quan el mental es separa d’aquesta unitat total és perquè està fixat damunt el subjecte. Però si tu et desprens d’aquesta fixació del subjecte, t’adonaràs que tots som germans. N’has perdut un, però en tens moltíssims”.

Mural de Colau Vives “Pota” a N’Alegre.

En Tsering ens treu els instruments que fa servir durant els rituals que dirigeix a diari al monestir. Primer em crida l’atenció el tamboret (damaru), que tot d’una intent tocar sense gaire èxit. Amb la campaneta no hi ha problema. Però amb el següent instrument ja no sé si intentar-ho quan sé que és un Kanling, una “flauta cama”, feta, literalment, d’un fèmur humà.

Kangling o flauta cama fabricada amb un fémur.

Els budistes tenen un ritual anomenat Chöd (tallar) en el que toquen aquests tres artefactes mentre imaginen el seu cos desmembrat. Interiorment, van col·locant les extremitats a un caramull, i les vísceres, els ulls, els òrgans… I els ofereixen als dimonis perquè facin un banquet fent sonar el Kangling. Serveix per intentar superar l’aferrament al subjecte en un procés complex en que et vas tallant de manera imaginària. “No serveix per estalviar el procés de la mort sinó per tenir-lo present. La mort i la vida van juntes, una cosa no existeix sense l’altre. Quan acceptes una, has d’acceptar l’altra. De vegades no s’accepta la decepció, la malaltia i la mort i són coses que s’han de tenir presents per gaudir del present, dels moments que vius. El més important és adonar-se que tenim una finestreta que es diu cor i que ens dóna l’oportunitat d’enfocar la vida d’una altra manera. Trencar el patró de pensaments et permet viure des d’una altra perspectiva lluny del patiment i de la mort. Amb el ritual del Chöd trencam aquest aferrament que tenim damunt del cos, damunt la vida i l’aparença. El feim durant hores i la persona entra una mica en un trànsit meditatiu”. Quin contrast la simpatia, senzillesa i alegria que desprenen els monjos budistes amb aquest vincle que tenen amb la mort. Fa que pensar.

El tambór representa la compassió i l’amor, i la campana, la saviesa.

Deix els prejudicis enrere, pos els llavis sobre el fèmur i començ a bufar. He fet “sonar” cornetes, alicorns, flautes, saxos… però vaig ser incapaç d’arrencar un so decent d’aquell instrument. En mans de Tsering, en canvi, emet un so inquietant. No havia escoltat mai res semblant.

És com besar la mort, donar-li la benvinguda i deixar que creixi en un so que omple l’estança. En el meu cas, de manera ridícula; en el seu, profunda. Intueixo per on van. Mirar de cara a la pròpia mort pot ser alliberador.

Els occidentals l’hem expulsada del nostre dia a dia i potser per això li tenim tanta por a la parca. Els fantasmes creixen quan intentam ignorar-los. En canvi, si els miram de cara, sovint perden força.

Passa una mica el mateix amb els pensaments que no volem tenir: quan els rebutjam, tornen amb més insistència. Si els observam amb consciència, és més fàcil deixar-los passar.

Arriba el diumenge i hem de partir. En Tséring s’ha deixat moltes històries per contar-me. Els seus viatges a la Índia on ajudà a construir un temple i en pagà els terrenys, per exemple. Igual un dia li dic d’anar-hi i, de pas, xerram més i acabam fent un llibre sobre aquesta ànima inquieta nascuda a Cala Rajada.

Aquest viatge per conèixer en Pep m’ha refermat la meva simpatia cap el budisme. M’agrada com es plantegen la vida. La veuen acolorida, amb una rialla, i són un doll de psicologia que pots aplicar al teu dia a dia.

La meva companya medita cada dia davant d’un petit altar*, però jo només vaig “aguantar” una temporada (un temps en que em vaig sentir molt bé, la veritat, no sé per què no hi torn). Darrere ella vaig aprenent cosetes. Per exemple, em fascina com entenen la paciència: per a ells no és aguantar i anar acumulant fins que, quan no pots més, esclates. Per al budisme, paciència ve de pau, de pacificar: de perdonar el que hagi passat i partir de zero. Així pots volar sense rancúnies, sense dedicar ni un gram del teu ésser al passat.

Aquesta és una interpretació que faig jo, un poc forçada, ho he d’admetre. Però encara en faré una altra per acabar.

Quan en Pep, abans de fer la mili, va obrir Es Faralló, potser cercava qualque cosa més que un lloc per passar-s’ho bé i escapar una mica de la revolució turística que va alterar per sempre el poble de pescadors que ell havia conegut de petit.

Deepak Chopra, autor que de vegades he llegit amb admiració i d’altres amb les mans al cap, diu que moltes incursions al món de les drogues són, en realitat, una recerca espiritual feta en el lloc equivocat.

Els “desastres” de joventut dels que em parla, més que un error, potser van ser una passa més dins aquesta recerca. Va deixar enrere Es faralló per trobar un far que li marcava el camí.

En Pep i en Tsering Dordye —que, al capdavall, són la mateixa persona— continuen fent camí. I, pel que sembla, s’ho continuen passant pipa.

* Ha acabat l’article i no ha sonat res dels vuitanta ni dels noranta. Ho arreglarem. Na Tina Turner -al cel sia ella i els seus malucs imparables i extraordinaris-, va practicar budisme Nichiren durant més de 50 anys. M’hi jug qualque cosa que quan na Tina cantava “Simplement, ets el millor”, pensava en buda i en la força que li va donar aquesta pràctica per a lluitar i superar els maltractaments d’Ike Turner, el seu exmarit.

Una mica d’amor i de comprensió

convertien el meu món en un lloc

millor.

Només puc dir

que gràcies a tu ara sóc feliç.

Que tu ets la millor.

Sempre m’has fet costat.

Que gràcies al teu suport

vaig poder seguir lluitant.

Tina Turner – The best

Tina Turner practicant al seu altar budista.

 

 Miquel Piris